Carles Martell
De Viquipèdia
- Vegeu també: Carles Martell d'Anjou (1271-1295).
Carles Martell (23 d'agost del 686 – 22 d'octubre del 741), majordom de palau dels tres regnes francs: Austràsia (714-741) i Nèustria i Borgonya (717-741).
Nasqué a Herstal, en el que ara és Valònia a Bèlgica, essent el fill il·legítim de Pipí d'Héristal i la seva concubina Alpaida.
Tot i que va ser majordom de palau dels tres regnes dels francs, en Martell és més recordat per haver guanyat la Batalla de Tours el 732, que s'ha descrit tradicionalment com la batalla que salvà Europa de l'expansió de l'emirat de Còrdova més enllà de la península Ibèrica. L'exèrcit franc d'en Martell derrotà un exèrcit àrab que havia esclafat tota resistència amb què s'havia trobat. L'emirat de Còrdova havia envaït la Gàl·lia i havia estat aturat a la Batalla de Tolosa. L'heroi d'aquell esdeveniment menys celebrat havia estat Eudes, que no era el progenitor d'un llinatge de reis i patrons, tanmateix. Entremig, l'arribada d'un nou emir a Còrdova, Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí, que portà amb ell una força immensa d'àrabs i de cavallers berbers, desencadenà una invasió molt més gran. Eudes, heroi de Tolosa, va ser derrotat sense pal·liatius a la batalla del riu Garona, on alguns escrivans occidentals van escriure "Només Déu coneix el nombre de morts" i fugí cap a Carles, cercant ajuda. Així, Eudes desaparegué de l'història, mentre que Carles hi entrà.
- Article principal: Batalla de Tours.
A la batalla de Tours, Carles es guanyà el sobrenom "Martell" per la manera inclement amb què martellejava els seus enemics. Molts historiadors creuen que, si hagués caigut a Tours, probablement l'islam hauria arrassat la Gàl·lia i potser la resta de l'Europa catòlica. Altres pensen que el destí del cristianisme tal com el coneixem es decidí en aquesta batalla. Però d'altres opinen que els àrabs tenien poc interés en ocupar el nord de França.
La batalla de Tours probablement tingué lloc en un indret entre Tours i Poitiers. L'exèrcit franc, comandat per Carles Martell, consistia d'infanteria veterana, d'entre 15.000 i 75.000 homes. En resposta a la invasió musulmana, els francs havien evitat les antigues vies romanes, esperant agafar els invasors desprevinguts. Segons les cròniques musulmanes de la batalla, els àrabs foren sorpresos en trobar-se una força important que s'oposava al seu saqueig previst de Tours, i van esperar-se sis dies, observant l'enemic. El setè dia, l'exèrcit musulmà, d'entre 60.000 i 400.000 homes comandats per Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, va atacar. Durant la batalla, els francs derrotaren l'exèrcit islàmic i l'emir morí. Mentre que les cròniques occidentals són mers esbossos, les musulmanes detallen que els francs formaren un gran quadre i lliuraren una brillant batalla defensiva. Abans de la batalla, Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí dubtava que els seus homes estiguessin preparats per tal combat, i els hagués volgut fer deixar el botí que els alentia, però va decidir més aviat confiar en els seus cavallers, que mai l'havien fallat. De fet, es pensava que era impossible per a infanteria d'aquella època resistir contra guerrers muntats i amb armadura. En Martell aconseguí inspirar els seus homes perquè aguantessin l'assalt d'una força que els degué semblar invencible, enormes cavallars amb armadura, que a més probablement superaven de llarg en nombre els francs. Però la mort de Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí portà a conflictes entre els generals supervivents, i els àrabs abandonaren el camp de batalla l'endemà de la seva mort, deixant a en Martell un lloc únic en la història com a salvador d'Europa i com a l'únic home que mai aconseguí una victòria tal entre forces tant dispars. Els francs d'en Martell, quasi tots infants sense armadura, aconseguí resistir cavallers amb armadura sense l'ajut d'arcs o armes de foc, una fita d'armes inaudita en la història medieval.
Tot i que calgueren dues generacions més perquè els francs expulsessin totes les guarnicions àrabs de Septimània i més enllà dels Pirineus, l'aturada de la invasió per part d'en Carles Martell canvià la direcció de la guerra, i la unificació dels regnes francs sota en Martell, el seu fill Pipí el Breu i el seu nét Carlemany evità l'expansió de l'emirat de Còrdova més enllà dels Pirineus.
Després de la mort de Pipí d'Héristal el 714, la successió passà al seu nét, encara un nen, Teodoald. La facció de nobles austrasians que donaven suport a Teodoald estava encapçalada per la seva madrastra, vídua de Pipí, Plectruda. Carles, que ja era un adult, dirigia una facció rival i va prevaldre en una sèrie de batalles contra tant les invasions de francs neustrians com les forces de Plectruda. Entre els 718 i el 723, Carles consolidà el seu poder per mitjà d'unes quantes victòries i aconseguint la lleialtat d'alguns clergues importants. Això ho féu en part donant terres i diners per a la fundació d'abadies com la d'Echternach.
A la dècada següent, Carles encapçalà l'exèrcit franc contra els ducats orientals (Baviera i Alamània), i meridionals (Occitània i Provença). Es va encarregar del conflicte amb els frisis i els saxons, però la conquesta completa dels saxons i la seva incorporació dins el regne franc haurien d'esperar al seu nét Carlemany. Però el més important va ser que, en lloc de concentrar-se en la conquesta a l'est, es preparà per la tempesta que es preparava a l'oest. Sabent el perill que duien els musulmans després de la batalla de Tolosa, el 721, va utilitzar els anys següents per consolidar el seu poder, i reunir i entrenar un exèrcit veterà que pogués defendre el cristianisme a Tours.
Carles Martell es casà amb:
- Rotruda (690-724), amb fills:
- Pipí el Breu
- Carloman
- Swanachild
- Grifó
Carles Martell morí el 22 d'octubre del 741 a Quierzy, el el que avui és el département d'Aisne, a la regió de Picardia a França. Va ser enterrat a la basílica de Saint Denis a París. Els seus territoris foren dividits entre els seus tres fills.
| Precedit per: Pipí d'Héristal |
Majordom de palau d'Austràsia 714 - 741 |
Succeït per: Carloman |
| Precedit per: Ragenfrid |
Majordom de palau de Nèustria 717 - 741 |
Succeït per: Pipí el Breu |
