Batalla de Tours
De Viquipèdia
| Batalla de Tours | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Invasió musulmana d'Europa | |||||||||||||||||
 |
|||||||||||||||||
| Bataille de Poitiers | |||||||||||||||||
| Data | 10 d'octubre del 732 | ||||||||||||||||
| Localitat | Entre Tours i Poitiers | ||||||||||||||||
| Resultat | Victòria franca | ||||||||||||||||
| {{{mapa}}} | |||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
- Si busqueu la batalla que va enfrontar francesos i anglesos el 1356, vegeu Batalla de Poitiers.
La Batalla de Tours (moltes vegades anomenada Batalla de Poitiers, però que no s'ha de confondre amb la Batalla de Poitiers del 1356) va tenir lloc el 10 d'octubre de l'any 732 entre les forces comandades pel líder franc Carles Martell i un exèrcit islàmic comandat per l'emir Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí a prop de la ciutat de Tours, a França. Durant la batalla, els francs derrotaren l'exèrcit islàmic i Al-Ghafiqí fou mort. Aquesta batalla aturà l'expansió cap al nord de l'islam des de la península ibèrica i és considerada per molts historiadors com un esdeveniment d'importància macrohistòrica, pel fet que podria haver aturat la invasió d'Europa per part dels musulmans i preservat el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l'islam estava arrassant les restes dels antics imperis romà i persa.
Taula de continguts |
[edita] Combatents
- Els francs foren comandats per en Carles Martell. Hi ha diverses estimacions de les seves forces, però normalment es consideren d'entre 15 i 75.000 homes. Segons Sant Denís, tingueren 1.500 baixes.
- Els musulmans, liderats per Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, entre 60 i 400.000 cavallers (és més probable que estigui més a prop del primer nombre que del segon).
[edita] Preludi
Els musulmans al nord de la península ibèrica havien arrassat fàcilment Septimània, havien pres Narbona com la seva capital (anomenant-la Arbuna), donant unes condicions honorables als seus habitants aris, i ràpidament van pacificar el sud, amenaçant durant uns anys els territoris francs. El Duc Odo d'Occitània havia derrotat decisivament una important força d'invasió el 712 a la batalla de Tolosa, però les ràtzies àrabs continuaren, arribant l'any 725 a la ciutat d'Autun a Borgonya. Amenaçat pels àrabs pel sud i pels francs al nord, el 730 n'Eudes s'alià amb n'Uthman ibn Naissa, anomenat "Munusa" pels francs, l'emir berber en el que més tard seria Catalunya. Com a tribut, n'Eudes donà la seva filla Lampade en matrimoni a n'Uthman per a segellar l'aliança, i les ràtzies àrabs als Pirineus (la frontera sud de n'Eudes) s'aturaren.
Tanmateix, l'any següent n'Uthman es revoltà contra el governador d'Al-Àndalus Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí. Aquest darrer ràpidament esclafà la revolta, dirigint després la seva atenció contra l'antic aliat del traidor, n'Eudes. Segons un àrab no identificat, "Aquell exèrcit passava per tot arreu com una tempesta dessoladora". El duc Eudes (anomenat rei per alguns), va reunir el seu exèrcit a Bordeus, però va ser derrotat i Bordeus saquejada. La matança de cristians al riu Garona va ser evidentment terrible; n'Isidorus Pacensis va comentar que "solus Deus numerum morientium vel pereuntium recognoscat" (només Déu coneix el nombre de morts). Els cavallers musulmans procediren aleshores a devastar totalment aquella part de la Gàl·lia, i les seves pròpies històries en digueren: "els fidel travessaren les muntanyes, arrassen el terreny dur i el pla, saquejen ben endins el país dels francs i ho desfan tot amb l'espasa, de manera que n'Eudo féu batalla amb ells al riu Garona i fugí". N'Eudes demanà ajut als francs, una ajuda que en Carles Martell només li concedí després que n'Eudes acceptés sotmetre's a l'autoritat franca. El 732, la força de ràtzies àrab es dirigia cap al nord vers el riu Loira. Un possible motiu, segons el segon continuador de Fredegar, eren les riqueses de l'Abadia de Sant Martí a Tours, la més prestigiosa i sagrada d'aquell temps a l'oest d'Europa. En sentir això, el majordom del Palau austrasià Carles Martell reuní el seu exèrcit d'uns 15.000–75.000 veterans i va marxar cap al sud.
[edita] Lloc
Malgrat la gran importància d'aquesta batalla, el lloc exacte on es va lliurar és desconegut. Molts historiadors assumeixen que els dos exèrcits es trobaren al punt on els rius Clain i Vienne s'uneixen entre Tours i Poitiers.
[edita] La batalla
En Carles posicionà el seu exèrcit en un lloc on esperava que passés l'exèrcit musulmà, en una posició defensiva. És possible que la seva infanteria conjuntada, armada amb espases, llances i escuts formessin una formació del tipus falange. Segons les fonts àrabs es van col·locar formant un gran quadre. Certament, donada la disparitat entre els dos exèrcits –els francs eren quasi bé tots infanteria; els musulmans eren cavallers muntats i amb armadura– en Carles Martel va lliurar una batalla defensiva molt brillant. En un lloc i en un temps escollits per ell, es trobà amb una força de llarg superior a la seva, i la va derrotar.
Durant sis dies, els dos exèrcits es vigilaren amb només batusses menors. Cap dels dos volia atacar. Els francs estaven ben habillats per al fred i tenien l'avantatge del terreny. Els àrabs no estaven tan ben preparats per al fred, però no volien el que es pensaven que era un exèrcit franc superior en nombre. La batalla començà el seté dia, ja que Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí no volia posposar la batalla indefinidament.
Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí confià en la superioritat numèrica de la seva cavalleria, i la féu carregar repetidament. Aquesta vegada la fe dels musulmans en llur cavalleria, armada amb les seves llances llargues i espases, que els havia donat la victòria en batalles anteriors, no estava justificada.
En una de les rares ocasions en què l'infanteria medieval resistí carregues de cavalleria, els disciplinats soldats francs resistiren els assalts, malgrat que, segons fonts àrabs, la cavalleria àrab aconseguí trencar l'exterior del quadre franc diverses vegades.
Segons una de les fonts franques, la batalla durà un dia –segons les fonts àrabs, dos. Quan s'estengué entre l'exèrcit àrab que la cavalleria franca amenaçava el botí que s'havien endut de Bordeus, molts d'ells tornaren al seu campament. Això, a la majoria de l'exèrcit musulmà li semblà una desbandada en massa, i aviat ho va ser. Mentre intentava aturar la retirada, Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va ser envoltat i finalment mort, i els musulmans tornaren al seu campament.
El dia següent, quan els musulmans no van tornar a la batalla, els francs temeren una emboscada. Només després d'un reconeixement extensiu per part de soldats francs del campament musulmà es va descobrir que els musulmans s'havien retirat durant la nit.
[edita] Conseqüències
L'exèrcit àrab es retirà al sud més enllà dels Pirineus En Carles es guanyà el seu sobrenom Martell en aquesta batalla. Va continuar expulsant els musulmans de França en els següents anys. Tornaria a derrotar els moros en batalla a prop del riu Berre i a Narbona.
[edita] Importància de la batalla
Contemporanis cristians, des de Beda fins a Teòfanes Isàuric, van registrar curosament la batalla i van ser ràpids en extreure'n el que veien com les seves implicacions. Estudiosos posteriors tals com n'Edward Gibbon opinaren que, si en Carles hagués caigut, els àrabs haguessin conquerit fàcilment una Europa dividida. En Gibbon va escriure que "Una marxa victoriosa s'havia prolongat mil milles des de Gibraltar fins a les ribes del Loira; la repetició d'un espai igual hagués dut els sarraïns als confins de Polònia i a les Highlands d'Escòcia; el Rin no és més impassable que el Nil o l'Èufrates, i la flota àrab podria haver navegat sense una batalla naval fins les boques del Tàmesi." Algunes estimacions modernes de l'impacte de la batalla s'han apartat de l'extrem de la posició d'en Gibbon, però la seva conjectura rep el suport de molts altres historiadors.
Així doncs, donada la importància que els registres àrabs de l'època donaren a la mort d'Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí i a la derrota a la Gàl·lia, i a la consegüent derrota i destrucció de les bases musulmanes en el què ara és França, és molt probable que aquesta batalla tingués una importància macrohistòrica en aturar l'expansió de l'islam a l'oest. Aquesta derrota va ser l'últim gran esforç de l'expansió islàmica mentre hi hagué encara un califat unit, abans de la caiguda de la dinastia dels Umayyads el 750, només 18 anys després de la batalla de Tours. Gibbons i la seva generació d'historiadors estan probablement més encertats que la vista contemporània que la batalla no tingué un impacte històric major. La història àrab escrita durant aquell període i els següents set segles deixen clar que la derrota i mort d'Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí es va veure, correctament, com una catàstrofe de grans dimensions. Això desmenteix els que banalitzarien la importància de la batalla de Tours. Si en Carles Martell hagués caigut a Tours, les conseqüències a llarg termini per al cristianisme europeu haguessin sigut probablement devastadores.
