Carles Hug de Borbó i Parma
De Viquipèdia
Carles Hug de Borbó-Parma (París, 8 d'abril de 1930) duc de Parma i Piacenza, comte de Montemolín, i cap de la casa ducal de Parma, és un dels actuals pretendents carlins al tron d'Espanya, amb el nom de Carles Hug I.
[edita] Vida
Carles Hug de Borbó-Parma és fill de Xavier de Borbó-Parma i de Magdalena de Bourbon-Bousset. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat de Oxford. En acabar els seus estudis, treballa al Deutsche Bank, en plena reconstrucció econòmica alemanya.
El 1956, el seu pare el va enviar a Espanya per a reconstruir l'organització del Partit Carlí i aprendre espanyol. Va realitzar nombrosos viatges per Espanya, unes vegades tolerats pel règim franquista i altres no. Per a conèixer de primera mà la realitat de la classe treballadora espanyola, va treballar durant l'estiu de 1962 en la mina asturiana El Sotón. Durant aquests anys connecta amb els sectors més progressistes del carlisme agrupats majoritàriament al volant de l'AET i el MOT, iniciant-se la renovació ideològica del Partit Carlí cap a postures de nova esquerra socialista autogestionària i federalista, renovació molt influïda per les noves idees del Concili Vaticà II.
El 29 d'abril de 1964 es casà amb la princesa Irene d'Orange Nassau, dels Països Baixos. Les noces es va celebrar a la basílica de Santa Maria la Major de Roma (Itàlia). D'aquest matrimoni van néixer quatre fills: Carlos Javier, príncep de Piacenza i duc de Madrid (1970), Margarita, comtessa de Colorno, Jaime, duc de San Jaime i comte de Bardi (1972) i María Carolina, duquessa de Guernica i marquesa de Sala (1974). Es van divorciar el 1981.
El 1968, el règim franquista el va expulsar d'Espanya. Després d'una entrevista amb un famós periodista, aquest va comentar: Ara entenc perquè Franco escollí Joan Carles com a successor. El 8 d'abril de 1975 en abdicar el seu pare, Xavier, als drets a la Corona espanyola, es va convertir en el pretendent carlí a la Corona, a més de retenir la presidència del Partit Carlí.
El març de 1976 va intentar entrar a Espanya però les autoritats no li van donar autorització per a entrar i no va poder sortir de l'aeroport de Madrid-Barajas. Va tornar clandestinament per a presidir el romiatge de Montejurra, prenent una ruta diferent a la del seu germà Sixto de Borbón (tradicionalistes i extrema dreta), i convidant a més al romiatge a tota classe de partits d'esquerra. La jornada va acabar amb la mort de dos seguidors de Carlos Hugo a mans d'ultradretans espanyols, italians i argentins.
Va poder tornar definitivament a la fi de 1977 i el 1979 se li va atorgar la nacionalitat espanyola. A les eleccions generals espanyoles de 1979 va encapçalar la candidatura del Partit Carlí a Navarra, on va aconseguir el 7,7% dels vots però sense escó. Després del fracàs electoral, el novembre de 1979 va renunciar a la presidència del partit i l'abril de 1980 va deixar l'organització, abandonant la política activa. El 1981 va marxar als Estats Units, on va exercir com a professor a la Universitat d'Harvard. En 1999 es va traslladar a viure a Brussel·les. Habitualment participa en actes propis de la seva titularitat com a cap de la Casa de Borbó-Parma i com a pretendent carlí. L'única organització política que reconeix Carles Hug de Borbón i Parma com a cap carlí i legítim continuador del carlisme històric és el Partit Carlí.
[edita] Obres
- Que es el Carlismo (1976)
- La vía carlista al socialismo autogestionario (1977)
- Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004)
