Cap d'olla negre d'aleta llarga
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Globicephala melas
 Talles comparatives entre un cap d'olla negre d'aleta llarga i un ésser humà.
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Globicephala melas Traill, 1809 |
||||||||||||||
 Distribució geogràfica del cap d'olla negre d'aleta llarga (en blau).
|
||||||||||||||
El cap d'olla negre d'aleta llarga (Globicephala melas) és un dels delfínids més grans de la Mediterrània, molt fàcil de reconèixer per la seua coloració negre amb una única taca ventral blanca en forma d'àncora, i el característic cap globós que explica la denominació amb la qual se'l coneix popularment.
Aquest cetaci presenta un fort dimorfisme sexual: els mascles són considerablement més grans i robusts que les femelles, ja que arriben a superar els 6 metres de grandària i les 2 tones i mitja de pes, mentre que les femelles no acostumen a excedir els 4 metres i 1 tona.
Taula de continguts |
[edita] Distribució, hàbitat i situació de l'espècie
El cap d'olla negre d'aleta llarga és una espècie cosmopolita, amb l'única excepció del Pacífic Nord, on la seua presència no ha estat mai assenyalada. És un habitant típic d'aigües fredes i temperades, i en les latituds càlides i tropicals és substituït pel seu congènere, el cap d'olla negre d'aleta curta (Globicephala macrorhynchus)[1]. A l'Atlàntic Nord, el Globicephala melas es distribueix des de Groenlàndia, Islàndia i el Mar de Barentsz fins al Cap Hatteras a l'oest i la costa de l'Àfrica del Nord a l'est. Al Mediterrani, l'espècie és freqüent a la seua part occidental però no ha estat mai enregistrada a l'oriental[2]. Segons els estudis de Raga i col·laboradors[3][4], la distribució del cap d'olla negre d'aleta llarga en aigües mediterrànies ibèriques és fortament irregular, aparentment amb concentracions de població situades al voltant de les Illes Balears, les costes del País Valencià i el Mar d'Alboran. Així, al Principat de Catalunya, aquesta espècie no és massa freqüent, tot i que es té constància d'avaraments que han tingut lloc a Vilassar de Mar (any 1902), el Prat de Llobregat (any 1918), Sant Feliu de Guíxols (any 1972), Tarragona (any 1988) i L'Escala (any 1990)[5][6].
Dintre d'aquesta àrea de distribució, G. melas ocupa àrees allunyades de la costa, preferentment sobre fondàries superiors als 500 m. La quantitat de població a la Mediterrània és desconeguda, tot i que se la considera relativament petita en relació al poblament atlàntic.
[edita] Biologia, ecologia i comportament
El cap d'olla negre d'aleta llarga és una espècie relativament ben coneguda gràcies als nombrosos estudis duts a terme a les regions on és objecte d'explotació. És una espècie fortament gregària i normalment constitueix agrupacions d'uns 50-100 individus. El seu nom en anglès (Long-finned Pilot Whale) li ve donat pel fet que els grups segueixen fidelment la direcció d'un sol individu, el pilot, que acostuma a ser un mascle d'edat avançada.
La seua alimentació es fonamenta principalment en una variada gamma d'espècies de cefalòpodes (gèneres Teuthowenia, Histioteuthis i Chiroteuthis), tot i que també pot recórrer a alimentar-se de peixos de fons quan la disponibilitat d'aquests és insuficient per a les seues necessitats[7][8]. Aquesta marcada preferència pels calamars fa que els seus desplaçaments al llarg de l'any segueixin els d'aquests organismes i la seua distribució estacional sigui, doncs, bastant previsible.
La reproducció és marcadament estacional, amb la majoria dels naixements i les còpules a l'estiu. La lactància és relativament llarga i, atès que l'aprenentatge de la captura de l'aliment sembla relativament llarg en aquesta espècie, el cadell depèn de la mare fins al final del seu tercer any de vida. Per aquesta raó, l'interval entre gestacions que s'observa habitualment en les femelles és d'uns 3-4 anys. L'espècie té un comportament poligin: els mascles competeixen entre ells per poder accedir a les femelles en zel.
Fruit d'aquest comportament, un mascle no pot començar a intervenir en les tasques reproductives fins que el seu cos assoleix una grandària i una fortalesa que li permeti competir amb èxit amb la resta de mascles. Això explica que l'edat a la qual arriben a la maduresa sexual els mascles (10-12 anys), sigui molt més avançada que en les femelles (6-7 anys).
Com a conseqüència d'aquestes lluites prèvies a la còpula, els mascles adults acostumen a portar el seu cos cobert d'un gran nombre de senyals i cicatrius. Curiosament, s'ha comprovat[9] que la transmissió de ciàmids ectoparàsits que duen en abundància adherits a la seua pell és especialment efectiva durant aquestes lluites, i s'han trobat prevalences i densitats d'aquests crustacis molt més elevades en els mascles adults que en les femelles i mascles joves que encara no s'han iniciat en les tasques reproductores.
El cap d'olla negre d'aleta llarga no té quasi enemics, si hom exceptua l'orca. La longevitat se situa al voltant dels 45-50 anys d'edat. En alguns casos, els grups poden avarar de manera massiva a la costa i, quan això succeeix, no és rar que els individus rebutgin tornar a aigües obertes tot i sent ajudats per una embarcació o per submarinistes. Aquest comportament no està encara ben explicat però sovint produeix la mort de la totalitat del grup. Aquests avaraments en massa es produeixen també en altres espècies d'odontocets, però el cap d'olla és sens dubte l'espècie que més assíduament mostra aquest comportament peculiar[10].
[edita] Gestió i conservació
Pels seus hàbits gregaris i la fidelitat amb la qual els membres d'un grup segueixen el seu "pilot", qualitats que fan que sigui fàcilment conduït a l'interior d'una ria o un fiord, el cap d'olla negre d'aleta llarga ha estat objecte d'explotació en nombrosos indrets, com ara les Illes Fèroe, Terranova o el Japó. Però, probablement a causa de la seua baixa densitat, a la Mediterrània no ha estat mai capturat comercialment i, encara que es coneixen casos aïllats d'exemplars que han mort atrapats en xarxes de pesca o arponejats, l'espècie no sembla patir conflictes importants amb les activitats humanes a la susdita mar. Per una altra banda, els seus costums pelàgics i la seua alimentació basada en cefalòpodes el lliura de rebre concentracions importants de contaminants. Per aquesta raó, no sembla que el poblament mediterrani de cap d'olla presenti problemes significatius de conservació, sempre que es mantinguin els nivells actuals de les poblacions de cefalòpodes de les quals s'alimenta.
El cap d'olla negre d'aleta llarga està protegit pel Conveni de Berna (annex III) i es troba catalogat dintre de l'apèndix II del CITES.
[edita] Notes
- ↑ Nores, C. i Pérez, C. (1988): Overlapping range between Globicephala macrorhynchus and Globicephala melaena in the northeast Atlantic. Mammalia, 52(1): 51-55.
- ↑ Marchessaux, D. (1980): A review of the current knowledge of the cetaceans in the eastern Mediterranean Sea. Vie marine, 2: 59-66.
- ↑ Raga, J. A., Raduan, A., Desportes, G., Balbuena, J. A. i Abril, E. (1988): Sur la répartition de Globicephala melaena (Traill, 1809) dans les eaux méditerranéennes espagnoles. Rap. Comm. Int. Mer Médit., 31(2):288.
- ↑ Raga, J. A., Raduan, M. A. i Blanco, C. (1985): Contribución al estudio de la distribución de cetáceos en el Mediterráneo y Atlántico ibérico. Misc. Zool., 9: 361-366.
- ↑ Casinos, A. i Vericad, J. R. (1976): The cetacean of the Spanish coasts: a survey. Mammalia, 40(2): 267-289.
- ↑ Grabulosa, I. (1986): Noves dades i anàlisi del poblament cetològic de l'Empordà (NE de Catalunya). Miscel. Zool., 10: 408-411.
- ↑ Clarke, M. R. (1986): Cephalopods in the diet of odontocetes. Research on Dolphins, pp 281-321.
- ↑ Raga, J. A., Raduan, A., Desportes, G., Balbuena, J. A. i Abril, E. (1988): Sur la répartition de G. melaena (Traill, 1809) dans les eaux méditerranéennes espagnoles. Rap. Comm. Int. Mer Médit., 31(2):288.
- ↑ Balbuena, J. A. i Raga, J. A. (1991): Ecology and host relationships of the whale-louse Ysocyamus dephini (Amphipoda: Cyamidae) parasitizing long-finned pilotwhales (Globicephala melas) off the Faroe Islands (Northeast Atlantic). Can. J. Zool., 69: 141-145.
- ↑ Sergeant, D. E. (1982): Mass strandings of toothed whales (Odontoceti) as a population phenomenon. Sci. Rep. Whales Res. Inst. Tokyo, 34: 1-47.
[edita] Referències
- Ruiz-Olmo, Jordi i Aguilar, Àlex: Els Grans Mamífers de Catalunya i Andorra. Lynx Edicions, Barcelona, desembre de 1995. ISBN 84-87334-18-0, planes 191-194.
