Arquebisbat de Ravenna

De Viquipèdia

L'arquebisbat de Ravenna es una jurisdicció eclesiàstica d'Itàlia amb seu a la ciutat de Ravenna, que va tenir molta importància a l'edat mitjana.

[edita] Història

Segons la tradició local l'església de Ravenna fou fundada per Sant Pere que va nomenar primer bisbe a Sant Apol·linar d'Antioquia martiritzat sota l'emperador Neró. Aquestes histories es van difondre segurament en temps del bisbe Maurus (642-671) que tenia aspiracions autocràtiques. L'arqueologia no obstant ha comprovar l'existència de restes cristianes del segle II.

El bisbe Marianus (546-556) va compilar la llista de bisbes i apareix com a dotzè bisbe Severus que signa les actes del Concili de Sàrdica del 343. Sant Apol·linar hauria estat bisbe no al segle I sinó al segle III, potser fins i tot a finals del segle II. Apol·linar segurament hauria estat màrtir sota Septimi sever i no sota Neró.

Un bisbe destacat fou Joannes Angeloptes (430-433) que va rebre de Gala Placídia els drets de metropolità de 14 ciutats de Emília i Flamínia; tambe destaquen Sant Pere Chrysologus (433-449) antic ardiaca d'Imola; Ecclesius (521-534) enfrontat al clergue de la diòcesis, Joan V (575-595) molt aficionat a la pompa al que el Papa va cridar l'atenció; i el seu successor Mariniano (606) company del Papa quan ambdòs eren monjos al monestir de Sant'Andrea.

Maurus va obtenir un privilegi d'autonomia del emperador Constanci II que era monoteleta, i per tant oposat al Papa, i es va enfrontar a l'autoritat del Pontifex. El seu successor Reparatus (671-677) no va anar a Roma per ser consagrat. Probablement fou el seu successor Teodor (677-688) qui va restablir la unió amb Roma i va estar al Concili d'Agathe el 680, però no fou apreciat pel clero de la seva diòcesi perquè havia suprimit els abusos que feien. El van seguir Sant Damià ([688]-705) i Sant Fèlix (705-723). Justinià II va acusar a aquestos arquebisbes de participar a la conspiració que el va allunyar temporalment del tron (695) i va enviar una expedició que va capturar a Fèlix (706) i el va portar a Constantinoble des on fou enviat al Pont, però fou alliberat per Filípic Bardanos el 712.

El bisbe Sergi (749-769) es va oposar a la iconoclàstia. Jordi (835-846) va anar a França buscant suport per mes autonomia però fou empresonat per Carles i Lluís II en guerra en aquell moment (835) amb Lotari I i amb prou feines va poder tornar a Ravenna.

Joan X (850-878) que es va enfrontar al clergat de la diòcesi al consagrar bisbes contra el consells i desitjos d'aquestos, i provocant fortes despeses en la visita anyal que feia a cada diòcesi; finalment el fets van arribar a orelles del papa Nicolau I que li va cridar l'atenció però es va negar a obeir, i el Papa va anar en persona a Ravenna on va quedar convençut de la general hostilitat contra el bisbe, que va haver de comparèixer davant un concili (861); però mes tard encara va seguir intrigant contra el Papa amb els bisbes de Trier i Colònia. Va fundar el monestir d'Isola Palazziola.

Romanus (878-888) fou també desafecte a la Santa Seu; Joan XII (905) va esdevenir Papa com Joan X. Pere VI (927-971) va haver de protegir la propietat de l'església en dos sínodes; Gerbert (998-999) va esdevenir el papa Silvestre II; amb Lleó II (999-1001) l' escriptor Vilgardus fou condemnat per heretgia.

Arnoldus (1014-19) fou germà de l'emperador Enric II, que va donar als arquebisbes sobirania temporal sobre Ravenna, Bolonya, Imola, Faenza, i Cervia, sense esmentar els drets sobirans del papa; Gebhardus (1027-44) segons Sant Pere Damià fou un home corrupte en línea a lo que era corrent a l'època; Humfredus (1046-1051) que havia estat canceller d'Enric II, i sota el seu govern va esclatar el conflicte per la preeminència entre els arquebisbes de Milà i de Ravenna en la delegació enviada a Alemanya per la coronació d' Enric III. Enric o Joan Enric (1051-1072), que havia estat vicecanceller d' Enric III era igualment del partit imperial i oposat al Papa com el seu antecessor, i va afavorir a l'antipapa Cadalous.

Guibertus Correggio (1073-1100) que havia estat canceller d' Enric IV, va ser elegit antipapa (1080) amb el nom de Climent III, en oposició a Gregori VII que l'havia excomunicat el 1076; va morir el 1100 però els antibisbes van romandre al front de Ravenna fins el 1118, anys en que Petrus Onesti va fundar la congregació dels canons regulars de Santa Maria in Portu.

El bisbe Anselmus (1155-1158), abans bisbe d' Havelberg, fou famós per la seva ambaixada a Constantinoble i pels seus polèmics treballs contra els grecs. Guiu de Biandrate (1158-1169) va afavorir el cisma de Barba-roja que fou el seu protector. Gerard (1170-1190) va viure el conflicte entre els monjos de Classis i els de Sant Martino pel cos de Sant Apol·linar, que tenien els primers però reclamaven els segons ja que segons ells havia estat mogut per les incursions dels sarrains i mai retornat.

Filipo o Filip Fontana (1243-1270) va predicar la corada contra Enzelino i a la seva mort la seu va quedar vacant uns anys fins que Gregori X va nomenar a Bonifaci Fieschi (1274-1294) amb el que els Polentani van prendre el poder el 1275.

Sant Rinald Concoreggi (1303-1321) va restaurar la vida cristiana i va dirigir sis sínodes provincials. El bisbe Rinald Polentani (1322) fou assassinat per son germà Ostasi abans de ser confirmat. Fortuniero Vaselli (1342-1347) va fer una croada contra els Ordelaffi de Forli i els Manfredi de Faenza, i va negociar la pau entre Venècia i Gènova.

Pileo de Prata (1370-1387 fou fet cardenal per Urbà VI, i enviat com a llegat pontifici a Alemanya i Hongria als sobirans dels quals va retornar a l'obediència del Papa. Cosmo Migliorati (1387-1400) va esdevenir papa amb el nom d'Innocenci VII, i va designar successor com a bisbe al seu nebot Giovanni Migliorati (1400-1410) al que va fer cardenal.

Roverella (1445-1476), fou mes tard cardenal, home de gran erudició que fou enviat sovint com a llegat del Papa a Anglaterra i altres llocs. Pietro Accolti (1524-1532) fou professor dels canons de la llei a Pisa i secretari de Juli II. Benedetto Accolti (1532-1549) famós home de lletres i historiador fou empresonat per Pau III per raons desconegudes; el 1531 el sacerdot Gerolamo Maluselli va establir la congregació del Bon Jesús.

El cardenal Guilio della Rovere (1565-1578) va fer reformes eclesiàstiques considerades de mèrit i va dirigir sínodes provincials i diocesans; el cardenal Cristòfor Boncampagni (1578-1603), Pietro Aldobrandini (1604-1621) i Luigi Capponi (1621-1645) van seguir la seva obra i al darrer es deuen les pintures de la catedral. Maffeo Farsetti (1727-1741) va restaurar la catedral.

Durant l'època revolucionaria Antoni Codronchi (1785-1826) va demostrar fermesa i prudència alhora. El cardenal Enric Orfei (1860-1870) va tardar dos anys en prendre possessió de la seu per l'oposició del nou govern italià.

Modernament Bertinoro, Cesena, Forli, Rimini i Sarsina son bisbats sufraganis de Ravenna; Cervia fou incorporada a Ravenna el 1909 i va deixar de ser bisbat. De Ravenna van dependre les províncies eclesiàstiques de Mòdena (fins el 1106), Bolonya (fins el 1585), Ferrara (fins el 1735). L'arquebisbat té 64 parròquies.