Vall-de-roures

De Viquipèdia

Vall-de-roures és un municipi de la comarca aragonesa del Matarranya, dins la província de Terol.

Taula de continguts 1 Geografía 2 Monuments i llocs d'interés 2.1 Pont i Portal de Sant Roc 2.2 Casa dels Mols 2.3 Ajuntament 2.4 Palau 2.5 Castell-palau 2.6 Església de Santa Maria la Major 3 Vegeu també

[edita] Geografía

Es troba situat en un tossal, i als seus peus passa el riu Matarranya. Rodejat d'altes muntanyes i de pinedes. Una d'aquestes elevacions és Penya Aznar o La Caixa, amb forma de taula.D'entre els elements que definixen el paisatge de Vall-de-roures, pocs són tan característics com aquesta roca amb forma d'antiga caixa de cabals, visible des de quasi qualsevol punt del territori.

La història associada a ella és sorprenentment antiga. Les restes trobades a dalt, ens diuen que ja era coneguda en els temps dels ibers, però la seua importància com a element definitori comença en els temps de la dominació musulmana, quan algunes fonts comencen a associar-la amb el Comte Aznar Galindo, fundador del comtat d'Aragó. Segons pareix, ell mateix, o més possiblement algun dels seus continuadors prengué “La caixa” com a punt estratègic des del que dirigir els seus atacs a les posicions musulmanes. Des de llavors serà coneguda com a penya d'Aznar Lagaya, sent aquest últim acabe una deformació del vocable medieval que definia precisament una caixa.

Acabada la reconquista, Alfons II en el seu document de donació a l'arquebisbat de Saragossa, anomena a la vall en què hui s'assenta Vall-de-roures “Vall de la penya Aznar lagaia” definint amb ella tot el territori.

En els segles posteriors, La caixa ha anat acumulant llegendes i històries al seu voltant i ha sigut des de refugi de pastors fins objecte de culte pagà, arribant fins al present sent el millor testimoni de les arrels més antigues de Vall-de-roures.

[edita] Monuments i llocs d'interés

[edita] Pont i Portal de Sant Roc

S'entra al nucli antic per un pont gòtic sobre el Matarranya. La construcció del pont pareix estar associada a la de les seues muralles, així que podríem datar l'inici de les obres per a construir el mateix entorn de 1390, amb la petició que l'arquebisbe Garcia Fernàndez d'Heredia fa davant de Joan I per a construir aquestes fortificacions. Molt més difícil seria afirmar amb seguretat la data de la seua conclusió, segurament a principis del segle XV i estant Vall-de-roures davall la prelatura de Dalmao de Mur responsable també de les plantes més altes del nostre castell.

Es tracta d'un pont completament medieval, de quatre forats, extremadament sòlid i proveït de tallamars en forma de falca pensats per a protegir-ho de fortes riuades i evitar l'acumulació de troncs. En el segle XVI s'assenta sobre el seu últim tram l'ajuntament, modificant per tant l'aspecte del pont en el seu tram final al connectar amb la plaça.

El pont travessa l'antiga porta principal d'accés al recinte murallat. A finals del segle XVI aquest portal va ser consagrat a Sant Roc, protector davant de les epidèmies i Patró de la població, quedant hui en dia com un dels portals millor conservats de tot el conjunt.

[edita] Casa dels Mols

És de finals del gòtic, amb la clàssica lògia aragonesa (galeria exterior, ensostrada i coberta per davant) en la part alta.

[edita] Ajuntament

El Segle XVI va ser una època de canvis en tot Europa. Les velles estructures de poder començaven a trontollar-se i noves corrents artístiques aportaven formes diferents de construir i d'interpretar el món. En Vall-de-roures aquestes noves tendències van cristal·litzar en la construcció de l'ajuntament. Símbol del progressiu augment de poder de la burgesia i els seus consells en detriment del poder de l'arquebisbat representat pel castell.

Es tracta d'un edifici inspirat en l'ajuntament d'Alcanyís, encara que ací s'afegiria una llotja amb fins comercials a més dels administratius i judicials que ja posseïa de per si l'edifici. Es construïx davall les ordes del mestre Antoni de Champanach dins de l'estil manierista i s'acaba en 1599, data que apareix esculpida en l'escut de la façana. Aquest escut té la peculiaritat d'aportar per primera vegada les figures de dues aixetes, un mascle i una femella, al tradicional escut del roure que vènia simbolitzant a Vall-de-roures des del segle XIII.

En 1847 se li encarrega al pintor Jerònim Palau decorar la façana amb una pintura al·legòrica i en el que inclús hui en dia a pesar del seu deteriorament poden llegir-se les paraules “pau”, “unió” i “llibertat”.

En 1929 l'ajuntament de Vall-de-roures va ser reproduït en el poble espanyol de Barcelona i des de llavors ha patit diverses restauracions i reformes internes que han fet possible que inclús hui en dia continue sent el centre neuràlgic de l'administració local i la casa de tots els habitants de Vall-de-roures.

[edita] Palau

Malgrat ser un dels edificis més antics de Vall-de-roures, aquesta imponent construcció situada als peus del castell és també un de què més ha sigut transformat pel pas del temps. Els primers documents que ho mencionen daten del segle XVI, però és molt possible que estiguera en peu des de principis del XV. La seua funció original era la de servir com a seu per a la recaptació d'impostos i era, igual que el castell, propietat de l'arquebisbe de Saragossa. Esta relació amb el castell va donar lloc a certes peculiaritats en la seua construcció, com el tire d'estar la planta baixa adossada a la muntanya i tindre un túnel de comunicació, possiblement secret, per a arribar fins al mateix. En el mateix edifici que el “palau” encara que probablement diferenciats, es trobava l'antic hospital. Una mena d'alberg per a pobra propietat de l'església que va estar funcionant en estes dependències des del segle XVI fins al XIX, quan per causa de la desamortització passa a les mans de l'ajuntament perdent progressivament la dita funció. Amb el pas del temps i ja entrat el segle XX, la funció de l'edifici seria la d'albergar les escoles municipals, la qual cosa es mantindria durant diverses dècades, quedant després com a magatzem municipal. Hui en dia el que va ser l'edifici de “el palau” és en bona part propietat privada, quedant la part de propietat municipal a l'espera d'albergar projectes d'interés comunitari

[edita] Castell-palau

L'origen del castell es incert. Les teories més recents ens porten fins a finals del segle XII, però no és en absolut d'usar i tirar la idea que siga molt més antic. L'única certesa és que esta construït entorn d'una roca natural (la cúspide de la qual fins i tot pot veure's en la seua segona planta) fortificada per a servir com a element defensiu, bé pels cristians en el procés de reconquista o per alguna de les cultures precristianes que van habitar estes terres.

A finals del segle XIV, L'arquebisbe García Fernández d'Heredia comença la transformació del castell defensiu en un palau episcopal. Reconstruïx i àmplia la planta baixa, la primera planta i deixa el seu segell personal en els nombrosos escuts heràldics que es troben en les seues estades. García mor en 1411, però la seua tasca és continuada pels seus successors en el càrrec i molt especialment per Dalmau de Mur, responsable de la reconstrucció de la segona planta i part alta del castell.

Fins a finals del segle XVII els arquebisbes de Saragossa van continuar sent els Senyors del castell, començant després un progressiu abandó i ruïna que ho deixaria en un estat lamentable. En 1931 és declarat monument nacional, però les actuacions per a la seua reconstrucció no començarien fins a 1977, i en especial fins als anys 1982 i 1983, quan es recuperen voltes i sòls de bona part de l'antic palau.

Hui en dia, el castell de Vall-de-roures contínua buscant el seu antiga esplendor, havent-se convertit en un espai per a la cultura on tenen lloc exposicions, congressos, actuacions de música i que mira al futur recordant-nos el nostre llarg passat.

[edita] Església de Santa Maria la Major

L'església, situada al costat del castell-palau, és un exemple de Gòtic llevantí de la província de Terol. Va començar la seua construcció en la segona mitat del segle XIV per l'Arquebisbe Pedro Lope de Luna, alçant aquest l'absis i els dos primers trams del temple.

Amb l'arribada de Garcia Fernández d'Heredia a l'arquebisbat es conclou el tercer tram i el campanar, de construcció lleugerament posterior a l'edifici central, aconseguint una randa perfecta entre el castell i l'església. Posteriorment, en el segle XVIII s'afig una nova construcció, la sagristia encaixada junt amb l'absis del temple.

El segle XIX va veure un dels moments més foscos de l'església quan en 1877, el rector i els feligresos, després de veure com les seues peticions per a la reparació són ignorades, es veuen obligats a derrocar la teulada del tercer tram, per constituir un seriós perill d'enderroc. Amb la pedra caiguda alcen un mur que deixa aïllada la part derruïda i que inclús hui continua tallant l'església sense que cap dels seus intents de restauració haja prosperat fins al moment.

També la guerra civil cause estralls en el temple destruint el seu retaule renaixentista i causant seriosos danys a la decoració exterior, danys parcialment esmenats en 1966, quan una restauració popular del temple li torna el seu aspecte gòtic original, eliminant gran part de la decoració posterior.

L'església de Santa Maria la Major ha seguit utilitzant-se fins gairebé l'estiu de l'any 2007, moment en el que s'inicià un procés de restauració que segueix en marxa.

[edita] Vegeu també

• Matarranya