Turó comú

De Viquipèdia

Turó comú
Exemplars de turons comuns.
Estat de conservació
Risc mínim
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Mustelidae Gènere: Mustela Espècie: M. putorius
Nom binomial
Mustela putorius (Linnaeus, 1758)

El turó comú o turó europeu (Mustela putorius) és, sens dubte, un dels carnívors menys coneguts i més amenaçats de la Península Ibèrica.

Amb una talla mitjana, els mascles pesen al voltant d'un quilo (entre 700 i 1.700 g) i les femelles, uns 600 g (entre 400 i 1.000 g). Així doncs, una de les seues principals característiques és el seu gran dimorfisme sexual pel que fa a la talla, ja que els mascles, per terme mitjà, són entre un 60 i un 70% més pesats.

Taula de continguts 1 Distribució, hàbitat i situació de l'espècie 2 Biologia, ecologia i comportament 3 Gestió i conservació 4 Notes 5 Bibliografia 6 Enllaços externs

[edita] Distribució, hàbitat i situació de l'espècie

Cal indicar que el turó és víctima d'una confusió amb la fura domèstica. El parentiu entre ambdós és avui dia encara poc conegut, i s'atribueix aquesta forma generalment albina tant al turó europeu (el més probable) com al turó d'estepa (Mustela eversmani). A causa de les fugues accidentals, no és rar que es puguin trobar fures domèstiques en estat salvatge (encara que la seua possibilitat de supervivència a llarg termini és molt baixa), sense constituir mai poblacions.

El turó comú és una espècie de distribució europea^[1], manca només a les illes, tant mediterrànies com atlàntiques (llevat del sud de Gran Bretanya), la Península Escandinava (tret de l'extrem meridional de Suècia), gairebé tot Finlàndia i el nord de Rússia. A la Península Ibèrica la seua distribució és mal coneguda^[2], és comú en molts indrets i, en canvi, totalment absent en molts altres. Hom han d'indicar, però, que el turó europeu està patint un important procés de regressió en gran part d'Ibèria, malgrat que en alguns indrets le seues poblacions s'han vist afavorides per projectes d'irrigació, com ara a Extremadura^[3].

Al Principat de Catalunya, el turó comú era una espècie comuna, estesa i ben coneguda a mitjan segle XX^[4]. En el cas de la Vall d'Aran les darreres captures conegudes daten de la dècada dels anys setanta del segle XX. Al principi del segle XX, Cabrera^[5] el cita fins i tot a Cervera. Ara, a principis del segle XXI, és una espècie relativament abundant només en determinades zones: l'Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Pla de l'Estany i el Gironès. A la Cerdanya no és rar, encara que la seua abundància ha disminuït de forma apreciable en els darrers deu anys. Poblacions relectes i amb molt poques possibilitats de supervivència (per la seua escassetat d'individus i el seu isolament) hom les troba al Ripollès, el Segre mitjà, l'Alt Camp i el Priorat. Del Bages hom no disposa de dades des de l'any 1984 (un mascle de 57,2 cm de llargada total atropellat a Castellterçol el 15 de febrer de 1984) i del Berguedà les darreres dades constatades són de l'any 1986^[6].

A Catalunya, el turó comú es mostra com una espècie totalment lligada a cursos i masses d'aigua i molt característic de prats humits inundables temporalment, especialment si són rics en canals i sèquies tradicionals i bardissars, del tipus de paisatge que hom anomena closes (típic de moltes zones de l'Empordà i de la plana de la Cerdanya). A les comarques meridionals del Principat de Catalunya, roman estrictament lligat a rius amb la vegetació de ribera diversa, ben desenvolupada i poc alterada. Malgrat tot això, sembla que l'espècie no ocupava el Delta de l'Ebre, si més no durant el segle XX^[7]. Manca totalment en els ecosistemes forestals ben constituïts i tan sols s'endinsa ocasionalment en els més oberts o alterats. Tolera molt bé els paisatges tradicionals humanitzats i, fins i tot, la presència humana (sovinteja els voltants de granges, rodalies de pobles i habitacles humans).

Pel que fa a la seua distribució altitudinal, és una espècie típica de les terres baixes o d'altitud mitjana,i és totalment absent als estadis alpí i subalpí a més de molt escassa als estadis montans. Hom la troba des del nivell del mar fins als 1.550 m. (Girul, la Cerdanya).

La seua gran especialització quant al seu hàbitat pot haver estat un dels principals factors que poden haver determinat la seua regressió. Aquest tipus de paisatge que li sembla més adient (closes i prats humits inundables) ha anat degradant-se i eixugant-se en gran part de Catalunya durant les darreres dècades. Tanmateix, les riberes i llits dels rius han estat sistemàticament alterats i canalitzats, fent desaparèixer una estructura equilibrada a la qual el turó sembla ésser molt sensible. La contaminació de les aigües pot haver estat una altra causa determinant, tot i que no és una espècie rara en molts indrets de l'Europa Central igualment contaminats. Un altre factor que hi pot haver contribuït és el fet que el conill sigui una de les seues preses naturals més habituals. La rarefacció i desaparició local d'aquest lagomorf en molts indrets pot haver contribuït a la desaparició d'aquest mustèlid de gran part de Catalunya.

No obstant, i malgrat la segura influència d'aquests factors, difícilment poden explicar la dràstica disminució d'aquesta espècie entre els anys seixanta i setanta del segle XX, que va afectar molts altres indrets del País Valencià o Aragó, per exemple. Tanmateix, en moltes de les zones de Catalunya on viu actualment, la situació sembla estable. Així doncs, deuen haver actuat altres factors encara desconeguts. Una hipòtesi no confirmada atribueix aquesta regressió a una epizoòtia no detectada; val a dir que no és rar que apareguin turons morts en una mateixa zona sense causes justificades. Així, la primavera del 1987 foren trobats 3 exemplars morts en l'únic riu del Priorat on viu l'espècie (on és a més escassíssima i on no s'havien trobat feia molts anys turons morts ni s'hi han tornat a trobar).

[edita] Biologia, ecologia i comportament

A la Península Ibèrica hom no ha realitzat estudis sobre cap aspecte de la biologia d'aquesta espècie, excepte pel que fa a la seua dieta. Els mascles, polígams, poden ésser sexualment actius des del febrer a l'agost, encara que el més habitual és que ho siguin durant març i abril^[8]. Les femelles només entren en zel un cop a l'any, coincidint principalment també amb els mesos de març-abril, encara que poden tindre un segon zel si la fecundació no té lloc a la primavera. L'ovulació és induïda per les repetides còpules.

Pel que fa a la seua dieta, existeixen alguns estudis a la Península Ibèrica que aporten informació^[9][10]. El turó es mostra com una espècie que es caracteritza pel seu elevat grau de consum d'amfibis, encara que on abunda el conill constitueix una altra presa d'importància (en conjunt acostumen a superar el 40% de les captures i en les zones més seques arriben a les 3/4 parts). Els micromamífers també són una presa de gran importància (especialment en les zones més humides, on suposen la meitat de la seua dieta). Cal destacar que malgrat ésser una espècie típica de rius i zones humides, consumeix peixos tan sols molt ocasionalment.+

[edita] Gestió i conservació

El turó comú és potser el carnívor més amenaçat a Catalunya, si hom descompta l'ós bru i el linx, i presenta una situació tan preocupant com la de la llúdriga. És una espècie protegida des de l'any 1992.

Quan a les principals amenaces que presenta, sens dubte hom ha d'incidir en el fet que encara no es coneguin totalment les seues causes de regressió. A més, s'ha de remarcar que tot i estar protegits, són molts els turons que es capturen anualment, hom estima que almenys 5-10, tan sols a l'Alt Empordà. Els atropellaments constitueixen una altra causa important de mortalitat; així, en diversos indrets del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà i zones properes hom sap de densitats de 0,25-0,50 turons atropellats/km en alguns trams de carreteres. A l'estiu del 1992 es van trobar dos turons atropellats al tram de carretera de Girona a Corçà, que representaven un 0,08 exemplars/km, tot i que en anys anteriors no existien dades al respecte. Accions en el sentit de disminuir aquestes dues causes de mortalitat, com també per reduir els nivells de contaminació en les conques hidrogràfiques del NE del Principat de Catalunya són les principals iniciatives de conservació que caldria emprendre. També s'ha de dir que la recuperació del poblament d'amfibis als Aiguamolls de l'Empordà, després d'haver conclòs la utilització d'insecticides durs (substituïts per mètodes més adients) ha afavorit una certa recuperació del turó europeu.

[edita] Notes

[edita] Bibliografia

• Ruiz-Olmo, Jordi i Aguilar, Àlex: Els Grans Mamífers de Catalunya i Andorra. Lynx Edicions, Barcelona, desembre de 1995. ISBN 84-87334-18-0, planes 77-81.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Turó comú

Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest ésser viu dins el projecte Wikispecies

• Mustelid Specialist Group (1996). Turó comú. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la IUCN, 2006. IUCN 2006. Consultat el 30 de gener del 2008.

• Vídeos i fotografies d'aquesta espècie animal. (anglès)
• Fotografies i informació del turó comú. (neerlandès)