Rèquiem (Mozart)

De Viquipèdia

El Rèquiem de Mozart

Manuscrit de l'última pàgina del Rèquiem

La Missa de Rèquiem en Re menor (K.626) de Wolfgang Amadeus Mozart va ser composta el 1791. Va ser l'última composició de Mozart i potser una de les seves obres més reconegudes i amb més força, no només pel que fa a la música, sinó també pel debat sobre com una part de l’obra musical es va completar després de la seva mort, i com va ser composta pel seu amic i alumne Franz Xaver Süßmayr. Malgrat això, l’obra va prendre un lloc destacat entre el cànon de les obres de Mozart.

L'obra està escrita per a soprano, contralt, tenor i baix solistes i cor, i orquestra composta per dos corni di bassetto (instrument molt apreciat per Mozart al llarg de la seva carrera), dos fagots, dues trompetes, tres trombons, timbales, violins, viola i baix continu (violoncel, contrabaix i orgue). En el moment de la mort de Mozart, el 5 de desembre de 1791, només tenia complet el moviment inicial (Rèquiem aeternam) en tota la part orquestral i vocal. La següent, el Kyrie (una doble fuga), i la major part de la seqüència (des de Dies Irae fins a Confutatis) estava completa només en la part vocal i el continu (el xifrat de l’orgue), encara que ocasionalment, algunes de les parts orquestrals prominents havien estat breument indicades, com la part del violí del Confutatis i els ponts musicals en el Recordare. L’últim moviment de la seqüència, Lacrimosa, va quedar incompleta després de vuit compassos. Els següents dos moviments de l’Ofertori igualment eren parcials (el Domine Jesu Christe en les parts vocals i el baix continu i l'Hostias en la part vocal).

El 1960 es va descobrir un esbós de la fuga Amen, que conclouria la seqüència posterior a la Lacrimosa.

Mozart va rebre un encàrrec anònim d’escriure el Rèquiem, rebent la meitat del pagament per avançat. Joseph von Eybler va ser un dels primers compositors que va tractar de completar l’obra, treballant en des del Dies Irae fins Lacrimosa, però es va veure incapaç de completar la resta.

L'encàrrec va ser atorgat a un altre jove compositor, Franz Xaver Süßmayr, qui va utilitzar aspectes treballats per Eybler en la compleció de l’obra. Süßmayr va afegir la seva pròpia orquestració en els moviments del Dies Irae en endavant, va completar la Lacrimosa, i afegí alguns nous moviments que una obra de Rèquiem normalment incorpora: Sanctus, Benedictus i Agnus Dei. Afegí una secció final, Lux aeterna per adaptar dos moviments que Mozart havia escrit amb diferents paraules, que finalitzaven la missa de Rèquiem. El fet que l'obra acabi amb una recapitulació del primer moviment és una mostra de les característiques de la forma sonata. Mozart no és l'únic compositor que fa això, posteriorment, molts rèquiems repetien el primer moviment al final.

L'obra completa, inicialment escrita per Mozart però acabada per Süßmayr, va ser enviada al Comte Walsegg, datada al 1792.

L'obra es va estrenar a Viena el 2 de gener de 1793 en un concert en benefici de la vídua del músic austríac. El 14 de desembre de 1793 es va tornar a interpretar, durant la missa que commemorava la mort de la dona de Walsegg.

[edita] Mites que envolten el Rèquiem:

Retrat de l'italià Antonio Salieri. El mite diu erròniament que va ajudar a Mozart a completar l'obra

Malgrat que va ser aclamat i reconegut, el Rèquiem és potser una de les més misterioses peces compostes per Mozart, al voltant del qual giren moltes llegendes (en gran part gràcies a la pel·lícula Amadeus). Aquests mites són els següents:

Un estrany missatger va encarregar el Rèquiem per tocar-lo en el propi funeral de Mozart. En realitat: va ser finançada pel Comte Walsegg-Stuppach. Ell va fer servir a un missatger, i sembla ser que aquest volgué utilitzar l’obra. És possible que el Comte pagués a Mozart més diners per permetre que la seva música fos utilitzada per a això.
Antonio Salieri va ajudar a completar el Rèquiem en el llit de mort de Mozart. En realitat: va ser completat per Süßmayr. No hi ha res que faci pensar que va ser completat per Salieri.
Mozart va treballar activament en el Rèquiem fins el moment de la seva mort. En realitat: en els últims dies de la seva vida, la salut de Mozart va empitjorar (les seves mans estaven inflades) per a poder treballar. El Rèquiem va ser cantat per a ell un dels seus últims dies (suposadament el Lacrimosa el va fer plorar), i hi ha un informe de Mozart del final de la seva vida en el que expressa les parts de les timbales, però la visió de la pel·lícula Amadeus no és exacta.
El Rèquiem es va tocar en el funeral de Mozart. En realitat: Mozart va tenir un petit funeral el 6 de desembre de 1791 i va ser enterrat en una fosa sense marcar. El llibretista i un amic de Mozart van organitzar una cerimònia el 10 de desembre de 1791, on algun dels moviments complets va ser modificat. No se sap quina música es va tocar aquell dia.
Tot el que ve després de Lacrimosa va ser compost per Süßmayr. En realitat: encara que Lacrimosa quedés inconclusa després de 8 compasos, el vocal i el continu del Domine Jesu i les parts vocals de l’Hostias són obra de Mozart. La complexitat del Domine Jesé, amb un ús freqüent del contrapunt i les tres fugues seria improvable que fossin obra de Süßmayr, tenint en compte també la naturalesa de la fuga de Hosana que va compondre ell.
Mozart va donar instruccions a Süßmayr sobre com completar el Rèquiem. En realitat: no està clar el que realment va dir-li Mozart a Süßmayr sobre el Rèquiem. Alguns erudits creuen que quan Mozart va deixar de treballar en el Rèquiem encara tenia bona salut i no s’esperava la mort i quan la va veure a prop, va ser massa tard. Altres creuen que Mozart i Süßmayr van mantenir converses sobre el Rèquiem abans de la mort del compositor.

[edita] Discografia:

Una selecció de les gravacions, ordenades alfabèticament pel nom del director:

Claudio Abbado: director de l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Registrat el 1999 i distribuit el 1999 per Deutsche Grammophon.
Frieder Bernius: director del Conjunt Barroc de Stuttgart. Registrat el 2000 i distribuit el 2002 per Carus-verlag.
Leonard Bernstein: director de la Ràdio Simfonia Orquestra bàvara. Registrat el 1986 i distribuit el 1989 per Deutsche Grammophon.
Karl Böhm: director de l’Orquestra Filharmònica de Viena. Registrat el 1971 i distribuit el 1983 per Deutsche Grammophon.
Sergiu Celibidache: director de l’Orquestra Filharmònica de Munich. Registrat el 1995 i distribuit el 2004 per EMI Classics.
John Eliot Gardiner: director de English Baroque Soloists. Distribuit el 1990 per Philips.
Nikolaus Harnoncourt: director de Concentus Musicus de Viena. Registrat el 2003 i distribuit el 2004 per Deutsche Harmonia Mundi.
Philippe Herreweghe: director de l’Orquestra dels Camps Eliseus. Registrat el 1994 i distribuit el 1997 per Harmonia Mundi.
Christopher Hogwood: director de Academy of Ancient Music Chorus & Orchestra, i del cor de nois de la Catedral de Westminster. Registrat el 1983 i distribuit el 1984 per Editions de l’Oiseau-Lyre.
Ton Koopman: director de l’Orquestra Barroca d’Amsterdam. Registrat el 1989 i distribuit el 1990 per Erato-Disques.
Zdenek Kosler: director de l’Orquestra Filharmònica d’Eslovàquia. Registrat el 1985 i distribuit el 1986 per OPUS.
Sir Neville Marriner: director de l’Acadèmia de St. Martin in the Fields. Registrat el 1990 i distribuit el 1991 per Philips.
Riccardo Muti: director de l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Registrat el 1987 i distribuit el 1987 per EMI Classics. Guardonat amb un “Timbre de Platine”.
Peter Schreier: director de l’Orquestra de l’Estat de Dresden. Registrat el 1987 i distribuit el 1990 per Philips.
Helmuth Rilling: director del Bach-Collegium Stuttgart. Distribuit el 2000 per Hanssler Classic.
Robert Shaw: director de l’Orquestra Simfònica d’Atlanta. Registrat el 1986 i distribuit el 1990 per Telarc.
Jos van Veldhoven: director de The Netherlands Bach Society. Registrat el 2001 i distribuit el 2002 per Channel Classics.
Bruno Walter: director de l’Orquestra Filharmònica de Viena. Registrat el 1956 i distribuit el 1996 per Orfeo.