Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
De Viquipèdia
El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un espai natural protegit de l'Alt Pirineu de Lleida. És un dels dotze parcs de l'Estat Espanyol amb la categoria de Parc Nacional i l'únic que hi ha a Catalunya. Fou declarat parc nacional el 21 d'octubre de 1955.
Està situat a la part central de la Serralada Pirinenca entre les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall d'Aran i el Pallars Jussà. El nucli central del parc està en els termes municipals de Vall de Boí i Espot.
La geografia del parc és d'alta muntanya perquè gran part del territori s'alça més amunt dels 1.000 m amb pics que superen els 3.000 m d'alçada. Hi ha gran abundància de llacs d'origen glacial quaternari. Hi destaquen dues valls, a l'oest la vall del riu Sant Nicolau amb els característics prats i meandres d'on ve el nom d'Aigüestortes. I a l'est la vall del riu Escrita amb l'Estany de Sant Maurici.
El parc té un gran valor biològic. Els grans desnivells que presenta fan que hi hagi diferents ecosistemes: prats, conreus i boscos caducifolis a les cotes més baixes, boscos perennes a les cotes mitjanes, i prats i rocalls d'alta muntanya a les cotes més altes. El fet que faci molts anys que està protegit així com la seva inaccessibilitat natural ha preservat la flora i la fauna en un estat força salvatge. Malgrat tot l'empremta de l'home és inevitable, el parc encara és explotat per la ramaderia, el turisme i les centrals hidroelèctriques.
 |
|
Taula de continguts |
[edita] Situació i àmbit del parc
-En vermell la zona interna
-En groc la zona perifèrica.
Compareu els 408 km²; del Parc amb el 453 km²; d'Andorra.
El parc té 40.852 ha de superfície en dues zones de protecció diferenciades, la zona interna i la zona perifèrica. La zona interna és el propi Parc Nacional i té 14.119 ha. Les 26.733 ha de la zona perifèrica envolten la zona interna i estan destinades a protegir-la de la influència humana.
La zona interna es troba íntegrament als municipis de Vall de Boí i Espot. A la vessant de Boí n'hem de distingir la vall del Riu Sant Nicolau i la capçalera de la vall del riu Noguera de Tor. Entre els estanys Llong i Llebreta el riu de Sant Nicolau forma els característics meandres que donen el nom d'Aigüestortes, aquests meandres, que no són exclusius d'aquest lloc, es formen pel replenament de sediments sobre antics llacs glacials.
A la vessant d'Espot s'hi troba el riu Escrita i l'estany de Sant Maurici. Aquest llac, com molts altres dins del parc, té les aigües reelevades mitjançant un conjunt de preses per poder-ne treure un millor rendiment hidroelèctric. El llac es troba sota els imponents Encantats. Aquest conjunt format per l'estany de Sant Maurici i els Encantats és l'altra de les estampes característiques de la bellesa del Parc.
La zona perifèrica inclou els municipis de Vielha e Mijaran i Vilamòs a la Vall d'Aran; de Vilaller i Vall de Boí a l'Alta Ribagorça; La Torre de Cabdella al Pallars Jussà; i Espot, Alt Àneu, Esterri d'Àneu, la Guingueta d'Àneu i Sort al Pallars Sobirà. En aquesta zona perifèrica s'hi troben indrets de gran bellesa i valor naturalístic, com el bosc de la Mata de València, les valls de Gerber i Cabanes, el circ de Colomers, el circ de Tord, el circ de Saboredo, la ribera de Valarties, els estanys de Cabdella, el pic de Montardo i molts d'altres.
[edita] Història
El poblament humà de l'Alt Pirineu es va anar produint a mida que reculava la última glaciació. Dintre dels límits del Parc no s'hi va establir mai cap poblament estable. Però durant el segle XIX i començament del XX la presió humana sobre el Parc va ser màxima, per la constant explotació forestal i a l'iniciar-se l'explotació hidroelèctrica.
Ja al 1932, el Pla Macià va contemplar la creació del Parc Nacional de l'Alt Pirineu. Però va ser en un decret del Ministeri d'Agricultura que fou declarat parc nacional el 21 d'octubre de 1955 segons la llei de Parcs Naturals de 1916, amb una extensió inicial de 9.851 ha. En aquell moment fou el cinquè parc nacional d'Espanya i el segon dels Pirineus després d'Ordesa.
Amb l'aprovació de l'Estatut de Catalunya la Generalitat obté competències en la gestió i legislació dels Parcs Naturals. El 30 de març de 1988 es reclassifica i se'n propugna una ampliació que en regula les explotacions tradicionals per protegir-lo.
Amb la Llei 22/90, del 28 de desembre, es modifiquen parcialment els límits de la zona perifèrica, la composició del Patronat de gestió del Parc i les activitats d'explotació permeses.
El 5 de juliol de 1996, es produeix una nova ampliació del Parc, que abasta les actuals 14.119 ha de superfície.
[edita] Geografia
[edita] Rius
De la conca del Noguera de Tor:
- riu de Sant Nicolau
- riu de Sant Martí
De la conca del Garona:
- Valarties
- Aiguamoix
- Garona de Ruda
De la conca del Noguera Pallaresa:
- riu Cabanes
- riu Escrita
- Flamisell
[edita] Estanys
A dintre del Parc Nacional es poden contar fins a 80 estanys. Els principals són: Llebreta, Serrader, Contraig, Llong, Mussoles, Ribera, Major, Dellur, Bergus, Redó, Negre de Portarró, Ratera, Barbs, Munyidera, Gran d'Amitges, Sant Maurici, Negre de Peguera.
A la zona perifèrica:
Cap al nord hi ha Rius, Tort de Rius, de Mar, Restanca, Monges, Travessany, Mangades, Major de Colomers, Obago, Major de Saboredo, Saboredo de Dalt, St. Gerber, Xemeneia, Negre o de Cabanes.
Cap al sud hi ha Pesso, Castieso, Marto, Eixerola, Cubesso, Neriolo, Tort, Saburó, Vidal, Colomina, Frescau, Reguera, Fosser, Ribanegra, Salat, Morera i Gento.
[edita] Muntanyes
Les més altes:
- Pic de Comaloformo, 3.033 m
- Besiberri Nord, 3.015 m
- Besiberri Sud, 3.017 m
- Punta Alta, 3.014 m
Les més famoses:
- Montardo, 2.833 m
- Gran Tuc de Colomers, 2.933 m
- Gran Encantat, 2.747 m
- Tuc de Ratera, 2.857 m
- Pic de Peguera, 2.942 m
- Pic de Subenuix, 2.949 m
[edita] Patrimoni biològic
El patrimoni biològic del parc és riquíssim. La geomorfologia de l'alt Pirineu fa que els ecosistemes que es poden trobar dins del parc siguin molt variats. Una primera causa és la diferència d'alçades, una altra l'orientació de les vessant.
A totes les alçades hi ha petits ecosistemes, formats ja sigui per tarteres assolellades o obagues, marges de rius ràpids o llacs d'aigües tranquil·les.
[edita] La vegetació
A les valls baixes, fins a 1.100 m, es troben majoritàriament boscos caducifolis (bedoll "Betula pendula", roure "Quercus robur", àlber "Populus alba", faig "Fagus sylvatica").
Amb l'alçada, de 1.000 m als 1.700 m, es van imposant les pinedes, pi roig "Pinus sylvestris" i sobretot pi negre "Pinus mugo uncinata". L'estrat arbustiu és molt important (neret "Rhododendrum ferrugineum", nabius "Vaccinium myrtillus", bruguerola "Calluna vulgaris" i ginebrons "Juniperus communis").
En el estrat subalpí, de 1.700 m a 2.300 m, els boscos predominants són les avetoses "Abies alba".
En els prats alpins, per sobre dels 2300 m a on ja no poden créixer els boscos, es pot trobar nombroses espècies de la flora alpina, per exemple la genciana alpina. Moltes de les espècies que es poden trobar a aquesta alçada són endemismes pirenaics, algunes de distribució estrictament boreo-alpina o àrtic-alpina, en perill d'extinció i extingides ja fora del parc.
[edita] La fauna
De les aproximadament 200 espècies que tenen el seu hàbitat en el parc, n'hi ha gairebé dues terceres parts que són aus. Destacables són el gall fer "Tetrao urogallus", l'àliga daurada "Aquila chrysaetos", el voltor "Gyps fulvus" i el trencalòs "Gypaetus barbatus". Però s'hi veuen fàcilment mallerengues, pardals, perdius, gralles i corbs.
Els mamífers més representatius són l'isard "Rupicabra pyrenaica", l'ermini "Mustela erminea", la marmota alpina "Marmota marmota" (encara que no n'és autòctona), la daina i el cabirol.
Dels amfibis el tritó pirinenc "Euproctus asper" és significatiu per la seva raresa, en canvi la granota vermella "Rana temporaria" és molt abundant.
En les aigües del parc la truita comú "Salmon trutta fario" és molt important.
[edita] Geologia i climatologia
L'interior del parc ofereix una magnífica representació de la geologia dels Pirineus. De l'Era Primaria en són testimonis els relleus de granits i pissarres.
Però sense cap mena de dubte qui imprimeix el caràcter geològic del Pirineu central és d'una banda l'elevació de l'Era Terciària, de l'altra, el glacialisme l'Era Quaternaria. La forma en U de les valls són una magnífic exemple de l'acció erosiva de les glaciacions del Quaternari.
En l'actualitat l'aigua és la principal protagonista, tant pels característics meandres d'alta muntanya, com per la gran concentració de llacs pirinencs. Aquest Parc és la zona lacustre més important dels Pirineus.
La temperatura mitjana en el parc oscil·la entre cero i cinc graus. L'hivern d'alta muntanya és molt fred, a les parts altes del Parc durant més de quatre mesos les temperatures no pugen de 0 graus.
Les precipitacions anuals estan entre 900 mm i 1.300 mm, repartides en uns 150 dies de precipitacions. D'aquests 150 dies com a mínim 100 la precipitació és en forma de neu.
[edita] Explotació
Les terres que formen el parc són de propietat estatal, comunal i particular. El pla director del Parc estableix les diferents utilitzacions que poden tenir els recursos naturals del parc. Bàsicament permet les explotacions tradicionals anteriors a la declaració de parc i el turisme.
[edita] Gestió
El parc es regula d'acord a un Pla rector aprovat pel Parlament de Catalunya. L'òrgan rector és el Patronat del parc i la Comissió Permanent (amb seu als centres de Boí i Espot). L'òrgan gestor és el Departament de Medi Ambient i Habitatge, Direcció General del Medi Natural, Servei de Parcs.
[edita] Turisme
A l'actualitat el Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici és un dels principals destins turístics del Pirineu, especialment a l'estiu.
| 1996 | 1997 | 1998 | 1999 | 2000 | 2001 | 2002 | 2003 | 2004 |
| 333.734 | 345.545 | 349.021 | 369.223 | 382.624 | 410.427 | 362.822 | 356.411 | 341.759 |
| * Dades extretes de la web del Ministeri de Medi Ambient | ||||||||
Totes les activitats turístiques estan regulades. L'accés a peu hi és lliure però hi està prohibida l'acampada, la recol·lecció qualsevol tipus de planta, la caça i la pesca. Hi és prohibit l'accés amb vehicles privats, només s'hi pot entrar amb taxi des d'Espot i des de l'entrada de la Vall de Boí.
[edita] Senderisme
Durant l'estiu el parc s'omple de senderistes que recorren tots els camins. El sender de gran recorregut transpirinenc, GR11, creua el parc de banda a banda.
Les excursions fàcils més recomanables són:
- A la part de Boí, des de l'Estany Llebreta fins a l'estany Llong tot seguint el riu Sant Nicolau. En aquest recorregut es pot contemplar els magnífics prats i meandres d'Aigüestortes.
- A la part de estany de Sant Maurici, des de Sant Maurici cap a l'estany Ratera i fins al mirador sobre el llac. Des de aquí es pot contemplar el estany de Sant Maurici des de la millor perspectiva.
- També des de Sant Maurici cap a la vall de Monestero, impressionants avetoses i rierols similars a Aigüestortes.
Amb una mica més de dificultat:
- Travessa Espot-Boí pel Portarró d'Espot, amb panoràmiques inoblidables.
- Travessa Arties-Espot pujant cap al Refugi de la Restanca passant després per Colomers, Amitges i baixar cap al estany de Sant Maurici.
Pels més agosarats:
- La cursa Carros de foc.
[edita] Bicicleta tot terreny
- Pedals de Foc: Ruta per a BTT que encercla el parc.
[edita] Refugis
Dintre del límit del parc es pot pernoctar en els següents refugis:
- Refugi del Pla de la Font
- Refugi de la Restanca
- Refugi de Colomers
- Refugi d'Amitges
- Refugi Ernest Mallafré
- Refugi Josep Maria Blanc
- Refugi de Ventosa i Calvell
- Refugi del Besiberri
- Refugi de l'Estany Llong
- Refugi de Colomina
[edita] Ramaderia
L'ús ramader dels prats d'alta muntanya que avui pertanyen al Parc es remunta a molts segles enrere.
La protecció de l'economia local no és la única causa de que a dins del Parc estiguin permeses les pastures tradicionals. S'ha d'entendre que segles d'explotació ramadera han transformat els ecosistemes dels prats i que aquests no serien com són sense les pastures.
[edita] Hidroelèctrica
Encara que dins del parc no hi ha cap central hidroelèctrica, es fa ús de les aigües del parc per produir electricitat fora de l'àrea protegida. Amb aquesta finalitat dins del parc hi ha grans canalitzacions soterrades.
Les centrals que usen les aigües del parc són:
- Central hidroelèctrica de Sant Maurici a Espot, aprofita les aigües recollides al estany de Sant Maurici
- Central hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento a Torre de Cabdella, aprofita les aigües recollides per una immensa xarxa de canals subterranis construïda a principis del segle XX. Aquesta xarxa de canals s'estén des dels estanys de Cubielo, Mariolo, Tort, Saburó, de Mar i molts d'altres més petits. La central de Sallente-Estany Gento és reversible, és a dir, pot bombejar l'aigua des de l'estany inferior de Sallente fins al superior d'estany Gento, per a poder absorbir part de la producció elèctrica de les nuclears a les hores vall.
- Central hidroelèctrica de Caldes a la Vall de Boí, aprofita les aigües de la Presa de Cavallers i del riu Nicolau.
[edita] Fonts
- Guia del Parc Nacional d'Aigüestortes-Sant Maurci. Marcela Chinchilla i Manuel Crespo. Ketres Editora, Barcelona, 1988. ISBN 94-85256-69-7
- Meravelles geològiques del Pallars Sobirà. Lluís Ardèvol i altres. Arola Editors. Tarragona, 2005. ISBN 84-85985-89-6
- Refugi d'Amitges. Núria Garcia i Quera. Col·lecció Guies del Centre Excursionista de Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona 1996. ISBN 84-7826-735-2
- La Vall d'Assua. Núria Garcia i Quera i altres. Editorial Piolet. Barcelona 2000. ISBN 84-923984-4-2
[edita] Enllaços externs
- Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
- (castellà) Web oficial del Ministerio de Medio Ambiente
- (català) Recull d'enllaços web, llibres i articles sobre el Parc
