Orde del Cister
De Viquipèdia
L'orde del Cister, orde de Cîteaux o orde cistercenc (Ordo cisterciensis),a la Borgonya francesa, és un orde monàstic benedictí reformat, fundat el 1098 a l'abadia de Cîteaux per sant Robert de Molesme (mort el 1110) per seguir la regla de sant Benet. L'hàbit és blanc amb un escapulari negre i per això també se'ls anomena benedictins blancs o bernadins, del nom de sant Bernat.
El més cèlebre dels cistercencs és sant Bernat de Claravall, que impulsà el seu considerable desenvolupament a la primera meitat del segle XII.
Els monestirs cistercencs es distingeixen per la seva simplicitat i sobrietat de l'arquitectura i ornaments. El símbol de l'orde és una fulla d'aigua (cîteaux).
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
Amb la regla de sant Benet de Núrsia, el cor de la vida monàstica és l'acompliment de l'obra de Déu, que comprèn en primer lloc la celebració dels vuit oficis litúrgics (set el dia i un a la nit) que ritmen la jornada monàstica. Fora dels oficis, els monjos estan ocupats pel treball, la lectura, l'àpat o el son, doncs Benet considerava que la «ociositat és enemiga de l'ànima» i que era imprudent deixar qualsevol moment lliure. Tanmateix, malgrat la saviesa i les qualitats humanes que impartia, la regla no es va començar a desenvolupar realment fins dos segles després de la seva redacció, gràcies a Carlemany i al seu fill, Lluís el Pietós.
L'any 909 o 910, data de la fundació de Cluny, prop de Mâcon, al sud de Borgonya, marca el començament d'un renaixement del monaquisme occidental. Cluny representava una temptativa valenta de retornar a la vida monàstica l'esperit verdader de la regla de sant Benet. Tanmateix, malgrat els seus abats, la seva pietat, la seva devoció en la regla, la seva estricta observança i el seu rigor, que contribuïen a fer de la reforma clunisienne un exemple per a tots els altres monestirs, Cluny era, en certs aspectes, tot el contrari de l'ideal cenobític. Durant aquells anys, havien rebut freqüents i generoses donacions. La gran església superava en esplendor i en dimensions tots els edificis de l'època. La litúrgia era llarga i molt desenvolupada.
Eren nombrosos doncs els monjos i abats de l'època que manifestaven el seu descontentament. Els segles XI i XII van estar marcats per diferents moviments que volien aplicar una observança més estricta de la regla de sant Benet o tornar als ideals oblidats del desert. Bruno de Colònia funda la Cartoixa, mentre s'assistia al naixement dels grandmontains, dels premonstratensians, dels gilbertins, de la congregació de Savigny i molts d'altres.
[edita] Orígens de l'orde
Aquest moviment va ser l'origen de l'abadia Notre-Dame de Molesme, a la Borgonya, fundada el 1075 per sant Robert. La nova abadia va conèixer un èxit ressonant. Una quinzena d'anys després de la seva fundació, Molesme s'assemblava a qualsevol de les abadies benedictines pròsperes de la seva època. Allò no era de l'agrat de Robert que se'n va anar de l'abadia. Obligat a tornar, davant la impossibilitat d'arribar a un compromís, va anar amb l'arquebisbe de Lió per proposar-li l'establiment d'una nova fundació. Va obtenir la benedicció de l'arquebisbe, i és així com en els primers mesos de l'any 1098, acompanyat de vint-i-un monjos deixa Molesme per instal·lar-se a Cîteaux, a la vall de la Saône, a vint-i-dos quilòmetres al sud de Dijon.
Amb el comte Odó de Borgonya com a patró, construí un monestir simplement anomenat Nou Monestir (Novum Monasterium), i començaren a viure una vida d'observança estricta segons la regla de sant Benet. Després, el 1119, va prendre el nom de l'indret que l'havia acollit, «Cîteaux».
Però l'any següent el papa obligava a Robert a retornar a Molesme, succeïnt-lo sant Alberic com a abat de l'abadia de Cîteaux fins la seva mort el 1109. L'anglès sant Esteve Harding es convertia en abat, fins el 1134.
Esteve era un home lletrat i erudit, un hàbil organitzador i un administrador experimentat que mantenia a més a més excel·lents relacions amb els nobles senyors dels voltants. Sota el seu abaciat quatre noves abadies-filles es van fundar, entre 1113 i 1115, i és a partir d'aquest moment que podem verdaderament parlar de la fundació d'un nou «orde». El 1113, mentre que s'intentava la fundació de la primera abadia, La Ferté-sur-Grosne, un jove de noble família dit Bernat va arribar a Cîteaux, procedent de Fontaine-lès-Dijon. El 1114, una segona seu va ser establerta a Pontigny, manada per Hugues de Mâcon, un dels companys de Bernat. L'abadia de Claravall, de la qual en va ser primer abat Bernat, llavors amb vint-i-cinc anys d'edat, i l'abadia de Morimond, prop de Langres, van ser fundades totes dues el 1115.
Esteve Harding (1109-1133) fou el veritable fundador de l'orde. Obtingué de Pasqual II el Privilegium Romanum, que permetia al monestir de desenvolupar-se sense témer cap intervenció senyorial o episcopal. La Carta de caritat, obra d'Esteve, és la llei fonamental del Cister (amb la Regla i els Usos) i consagrà l'autonomia de cadascun dels monestirs. El principi de subsidiaritat i el dret de visita que té la casa mare sobre la fundació la delimiten i concreten. Completa el sistema l'obligació que tenen tots els monestirs d'assistir una vegada l'any a capítol general a Cîteaux.
Cada nova casa havia de ser econòmicament independent, però tenia comptes a tornar a l'abadia que l'havia fundat. L'abat-pare havia de visitar una vegada l'any les seves abadies-filles per assegurar-se del seu bon funcionament. Aquest procediment no és completament original ja que es remunta als orígens de l'orde de Vallombrosa.
Quan Esteve va morir hi havia més de 30 seus cistercenques; amb la mort de Bernat (1154) unes 350; i al final del segle més de 500. Els cistercencs començaven a influir en l'església catòlica, fins i tot un dels seus monjos arribà a la cadira papal com Eugeni III.
L'orde cistercenc es caracteritza per una organització arbòria. Cîteaux és el tronc principal d'on marxen quatre branques-mares : La Ferté, Pontigny, Claravall i Morimond. Cada monestir era com un nou ram sobre una branca mare i podia al seu torn fundar abadies, però aquestes últimes sempre estaven lligades a una de les cinc descendències primitives. Cada abat havia de sotmetre cada any al Capítol General al voltant de la festa de la Santa Creu (14 de setembre) on els estatuts eren promulgats. Des de la fi del segle XII, el Capítol estava assistit per un comitè designat per l'abat de Cîteaux, el Definitori.
[edita] Expansió i reforma
Amb el suport del papa, reis i bisbes, la influència de sant Bernat en l'expansió de l'orde va ser decisiva. A la seva mort, hi havia tres-cents cinquanta monestirs establerts dels quals seixanta-vuit per Claravall. La majoria van ser fundats entre 1129 i 1139 i tal dinamisme va provocarar molts problemes: incorporació de monestirs amb costums no conformes a l'esperit de la Carta de caritat, tria d'implantacions difícils, dificultats per a les abadies-mares de poder efectuar les visites anuals, extraccions massa freqüents d'efectius que esgotaven les abadies-mares. La línia de Claravell va comptar fins a 350 monestirs, Morimond més de 200, Cîteaux un centenar i només una quarantena per a Pontigny i menys de vint per a La Ferté. L'orde s'estenia per tot Europa.
Aquesta expansió assegura als cistercencs un lloc preponderant no només al si del monaquisme europeu sinó també en la vida cultural, política i econòmica. Participen en els grans esdeveniments de la vida de l'Església:
- Reconquesta de la terra santa: els cistercencs prediquen la tercera croada (1188-1192) i fins i tot alguns hi participen personalment. Evangelització del Migdia de França i lluita contra els càtars, la doctrina dels quals és condemnada i és combatuda per l'Església. Els cistercencs precedeixen als dominicans sobre aquests territoris, hi asseguren la predicació i organitzen la repressió de l'heretgia.
- Missions de cristianització : els cistercencs protegits pel braç secular penetren a Prússia i a les províncies bàltiques.
- Defensa dels interessos de la Santa Seu: la baralla entre el papa i l'emperador es perllonga; els cistercencs sostenen les visions teocràtiques del pontífex.
- Compromís en la vida pastoral: nombrosos cistercencs es fan bisbes o legats del papa, encarregats dels més alts assumptes de l'Església.
El 1354, l'Orde comptava amb 690 cases d'homes; tanmateix l'administració d'un orde que s'allargava des de Portugal a Suècia, d'Irlanda a Estònia i d'Escòcia fins a Sicília era una tasca que prenia proporcions espantoses. No va tenir doncs altra tria que adaptar-se als temps i a les noves condicions. Aquesta organització extensa i variada que era l'orde cistercenc s'ha hagut de dividir al segle XV en subgrups d'igual obediència, units per una cultura i una llengua comunes, per tal d'assegurar la supervivència del conjunt, però al preu de desviacions sobre l'ideal bernat.
Això i el nacionalisme creixent provocaren, des del començament del s XV, el naixement de les diverses congregacions, entre les quals són destacables, a la Península Ibèrica, Castella (1425), Alcobaça o Portugal (1567) i la de la corona d'Aragó i Navarra (1616), amb Poblet i Santes Creus.
De l'orde procedeixen també, per mitjà de Tart, el primer monestir femení cistercenc (1120-1125) a la diòcesi de Langres, i que van prendre el nom de Bernadines o Clarisses. Els monestirs del raval St-Antoine a París i de Port-Royal són els més cèlebres dels que van ocupar. Lume Dieu, Tulebras, els monestirs de Las Huelgas de Burgos i Vallbona de les Monges.
D'altra banda l'administració de l'abadia descansava, en teoria, exclusivament sobre l'abat i d'aquí vé la influència nefasta sobre la vida de la comunitat dels abats comanditaris, sovint mundans, ambiciosos i corromputs portant una vida poc conforme a la regla o més simplement absents.
A l'origen, la comanda era una temptativa per part del papat d'Avinyó d'exercir més de control sobre les càrregues eclesiàstiques, però aquest sistema es va revelar desastrós per a l'orde cistercenc. Les comunitats monàstiques ja no tenien el dret d'escollir el seu abat, el qual era directament designat pel papa o pel rei. En general, s'escollia, no entre els monjos, sinó dels prelats seculars, que es recompensava així dels seus bons i lleials serveis. El sistema de la comanda va fer estralls, en particular a França i a Itàlia. L'absència d'un verdader guia o la manca d'interès va comportar l'empobriment, el deteriorament i el tancament de nombroses cases.
Tanmateix la situació no era dramàtica a tota Europa. França, tot i que al segle XVI no s'escapa de la degradació, i en certs casos a l'anihilació dels establiments cistercencs, igualment es porten a terme temptatives enèrgiques de reforma. Jean de la Barrière, el molt auster abat comanditari dels Feuillant, va emprendre una d'aquestes reformes i va fundar la congregació dels Feuillant. Precursor de l'abat de Rancé, va intentar, amb èxit, introduir l'austeritat de la regla benedictina o cistercenca primitiva i posar fi a la decadència moral a la seva abadia.
Quan Rancé va arribar a La Trapa, va quedar horroritzat per l'espectacle que oferia l'abadia. L'ancià cortesà va abraçar els ideals de la reforma cistercenca amb la mateixa fogositat que l'havia empès abans a recercar els plaers del món. Els partidaris de la reforma desitjaven tornar als ideals ascètics atenent els orígens de l'orde, i en particular al vegetarianisme primitiu. El seu rebuig absolut a menjar carn els va valer el sobrenom d'abstinents. Les dues parts van acabar podent disposar d'estructures administratives pròpies, però com que l'Estreta Observança tenia el dret d'enviar deu abats al Definitori, continuava estant sotmesa a Cîteaux i al Capítol General.
La discussió sobre l'abstinència de carn provocà el naixement de l'estricta observança al primer quart del segle XVII, i, el 1667, s'escindí de l'orde l'abat de la Trapa, A. de Rancé. Lleó XIII consagrà aquesta separació el 1892 i donà origen a l'orde cistercenc de l'estricta observança.
A la segona meitat del segle XVIII, comencen les crítiques virulentes contra del monaquisme. A França, l'orde és profundament sacsejat a finals de segle en què les vocacions es fan rares i on la fascinació per a un monaquisme auster ha deixat el lloc a l'adopció d'una vida monàstica molt menys exigent i per tant més exposada a les crítiques.
[edita] Després de la Revolució
En vigílies de la Revolució francesa, seixanta-cinc abadies depenien de l'Estricta Observança, però cap establiment francès no es va escapar de la tempesta revolucionària. Després de la Revolució, no quedaven més que una dotzena de cases, dispersades a través del territori del Sacre Imperi Romanogermànic. Quan l'abadia de Trapa va ser requisada per l'Estat i els seus monjos expulsats, l'últim mestre-novici, Augustin de Lestrange, va fugir a Suïssa amb un grup de vint-i-un monjos. L'1 de juny de 1791 va restaurar l'Estricta Observança a La Valsainte i va imposar als frares un règim encara més rigorós que l'establert per l'abat de Rancé.
Progressivament el moviment va començar de nou a arribar a Europa, però no es va estendre verdaderament més que després de la derrota de Napoleó el 1815. Un primer capítol general es manté a Roma el 1869. El 1891, s'escolleix un abat general. Portarà el títol de president general de l'orde cistercenc.
A França, els trapencs es reuneixen el 1892 sota la denominació «Cistercencs reformats de Nostra Senyora de Trapa». A partir de 1898, els capítols generals es mantenen a Cîteaux, recentment recuperat. L'abat general és instal·lat a Roma. El 1902, els trapencs es denominen l'orde dels cistercencs reformats o de l'estricta observança.
En el transcurs del segle XIX, es van fundar abadies cistercenques a Canadà, Estats Units, Austràlia, Síria, Jordània, Sud-àfrica i Xina. Actualment, l'Orde cistercenc de l'estricta observança o trapenc comprèn 2600 monjos i 1883 monges, repartits respectivament a noranta-sis i seixanta-sis monestirs al món sencer.
La «comuna observança» és avui coneguda sota el nom d'orde cistercenc. Després de la Revolució francesa, aquests cistercencs no van aconseguir mai establir una unitat tan forta com la dels seus germans abstinents. L'orde va ser organitzat bastant lliurement, segons criteris lingüístics, en congregacions nacionals tenint pocs contactes entre ells.
[edita] Orde del Cister a Catalunya
Els monestirs més importants són:
- Monestir de Vallbona de les Monges: L’únic monestir que ha conservat la comunitat de monges durant més de 800 anys. De dimensions reduïdes i dotat d’una singular bellesa en què destaquen els dos cimboris gòtics.
- Monestir de Poblet: És el conjunt cistercenc habitat més gran d'Europa i fou declarat patrimoni de la Humanitat el 1991. Desamortitzat el 1835, la comunitat monàstica no hi pogué retornar fins al 1940.
- Monestir de Santes Creus: És, dels monestirs cistercens, el que reprodueix millor el pla bernardí de construcció. És l’únic que no té vida monàstica i permet al visitant endinsar-se en tots els racons.
