Nova Espanya
De Viquipèdia
La Nova Espanya fou el primer virregnat de l'Imperi Espanyol a Amèrica, nascut per cèdula reial el 17 d'abril, 1535 i amb una duració de 286 anys, fins el 21 de setembre, 1821, data en què el virregnat aconseguí la seva independència i naixeria Mèxic, aleshores conformat com a monarquia constitucional amb el nom d'Imperi Mexicà. El virregnat, localitzat a Nord-amèrica, abastava els territoris de l'actual Mèxic, els estats estatunidencs de Califòrnia, Nevada, Colorado, Nou Mèxic, Arizona, Texas, petites porcions d'Utah, Wyoming i Oklahoma, la major part de l'Amèrica Central llevat del Panamà (i posteriorment de Belize i altres territoris que van ser presos per l'Imperi Britànic les últimes dècades del virregnat). A més, el virregnat administrava la capitania general de Cuba, que comprenia les possessions espanyoles insulars de la Mar Carib, i les Filipines a l'Àsia. Durant un breu moment, el virregnat va administrar el territori annexionat de Louisiana.
La Nova Espanya va ser una peça clau de l'Imperi Espanyol, la possessió d'ultramar més poblada i més poderosa econòmicament[1] –eventualment monopolitzaria l'encunyació de la moneda de plata de l'imperi: el peso– i també un important centre cultural del continent.[2]
Després de la Guerra d'Independència de Mèxic amb la derrota de l'exèrcit espanyol, tot aquest territori, excepte les Filipines i la capitania de Cuba, va formar part de la nació de Mèxic, llavors una monarquia parlamentària amb el nom d'Imperi Mexicà.
Taula de continguts |
[edita] La conquesta
Rere la Unificació d’Espanya al 1942, Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, units en matrimoni, finançaren l’expedició de Cristòfor Colom, qui descobrí Amèrica al 12 d’octubre. Els espanyols continuaren explorant el Nou Món, i al 1517, Francesc Hernández de Córdoba arribà a la costa de Yucatán, juntament amb un capellà, Jerónimo de Aguilar. Hernámdez de Córdoba morí en el seu viatge, però al 1518 Juan de Grijalva, arribà a Campeche, fundant la primera ciutat espanyola al Nou Món, on s’escoltaren rumors sobre una ciutat poderosa, capital de l’imperi més gran de Mesmèrica, la Gran Tenochtitlán. Grijalva retornà a Espanya per ordre del cardenal Cisneros, però al 1519 el rei Carles I finançà el viatge d’Hernán Cortés a terres recentment descobertes. Sotat el mandat de Diego Velázquez de Cuéllar, governador de Cuba. (A les hores anomenada Fernandina, en honor al rei d’Aragó), Cortés salpà i arribà a territoris acabats de descobrir al setembre, quan fundà Veracruz, la primera villa institucionalitzada del Nou Món. Al 8 de novembre, arribà a Mèxic Tenochtitlán.
Diverses premonicions en anys anteriors van fer creure a Moctezuma Xocoyotzin, líder azteca o tlatoani, que el final del seu imperi estava a prop. Una antiga profecia resava que Quetzalcóatl, fundador del seu imperi, tornaria sota l’aparença d’un home blanc i barbut. Per això, al veure Cortés, va creure que la profecia s’havia complert i li donà allotjament al seu palau, construït per Axayácatl. Els espanyols decidiren aprofitar la situació per obtenir riqueses i influencia dins la cort asteca. Però diversos sectors de la societat no estaven conformes i decidiren fer veure a Moctezuma el seu error, però Tlatoani es negà a acceptar la seva culpa. Al juny de 1520, un grup d’homes espanyols detingueren a Moctezuma i proclamaren la conquesta, però el poble s’amotinà. Cortés ordenà a Moctezuma sortir a calmar als seus súbdits, els quals en lloc d’obeir al seu monarca, el començaren a apedregar. L’emperador morí pocs dies desprès. Cuitláhuac, parent proper del difunt Moctezuma, prengué a les seves mans la responsabilitat del govern asteca, i amb venjança per la Matança del Temple Major, decidí llançar al poble sobre els espanyols, amb qui tingueren una aferrissada batalla la nit del 30 de juny. Les estratègies indígenes, amb l’ajuda de la Triple Aliança, aconseguiren expulsar de la ciutat als conquistadors, en aquest acte els espanyols perderen prop de mil soldats i diversos caudals de diners i or. Es diu que Cortés plorà derrotat al peu d’un abatoll, motiu pel qual es coneix aquest fet com Nit Trista.
Durant el seu trajecte a la Gran Tenochtitlán, Cortés havia aconseguit les aliances de pobles subjugats pels asteques, com Tlaxcala i Chalco. Veient-se derrotat, decidí reunir les seves forces amb la dels seus aliats, i així, al gener de 1521, després de més de sis mesos de la seva derrota, Cortés començà la marxa cap a la ciutat que el va veure vençut durant la Nit Trista. Els asteques eren ara governadors per Cuauhémoc, doncs Cuitláhuac havia mort al novembre, víctima de la verola, malaltia portada pels espanyols i pel qual no estaven preparats els natius ni tenien cura. Així, al març, Cortés començà a assetjar la ciutat, va tallar l’aigua i els recursos bàsics de sanitat, comunicació i comerç. Tot hi les seves aliances amb Texcoco i Tacupa, la ciutat es va haver de rendir al 13 d’agost, marcant així l’inici del domini espanyol. Cuauhtémoc, líder asteca, intentà escapar en una balsa pel llac Texcoco, però fou arrestat. Empresonat a Coyoacán, li varen cremar els peus per a que confessés la ubicació del seu tresor. Després de negar-se, el portaren a una expedició a Amèrica central, al 1525. Rere les sospites de conspiració el condemnaren a mort, fou penjat el 25 de febrer de 1525. Va ser enterrat a Ixcateopan, on les seves restes foren descovertes al 1949 per l’arqueòloga Eulalia Guzmán.
[edita] La fundació
Després de les accions militars i sometent mitjançant armes la capital mexicana i en marxa la resta de la resta de l’Altiplà Central, Hernán Cortés ordenà la demolició de Mèxico-Tenochtitlán i la edificació sobre les seves restes de la nova capital, disposant el traçat a l’estil espanyol. Els espanyols van fer de la ciutat de Mèxic la capital de una construcció que la denominaren la Nova España (La Nueva España), comprenent dins d’ella a totes les senyories aliades o sotmeses per Cortés. La primera societat “novohispana” es construí en torn el cercle superior de capitans de l’expedició, amb Hernán Cortés com a capità general dels territoris acabats de conquerir, els qui organitzaren més expedicions per controlar territoris. El sistema econòmic occidental es va anar implantant gradualment, incloent-hi pràctiques agrícoles, comercials i financeres. D’altra banda, moltes estructures indígenes continuaren pràcticament intactes com la mobilitat de les mercaderies, les estructures de tributació i alguns poders locals.
Els indígenes, majoritaris en la societat, es van anar sotmetent per la via militar o reconegut el vassallatge espanyol eren reunits en pobles i repúbliques d’indis. Un punt essencial és que a partir d’aquest procés, es va viure un col•lapse demogràfic de les societats indígenes, morint per centenars a causa de la explotació i les epidèmies, arribant a un punt crític a la meitat del segle XVI. Aquestes congregacions van tenir entre els seus objectius la evangelització dels indígenes, un procés que fou primordial en la política espanyola del segle XVI i realitzat per les principals ordres religioses.
[edita] Extensió territorial i organització política
Després de la conquesta de Mèxic, Hernán Cortés va prendre el control del govern de Mèxic, el repartiment de les terres als conqueridors i la colonització. No obstant, els flagrants abusos dels conqueridors van obligar Carles V a instaurar una audiència com a òrgan de govern i administració dels nous territoris i en va ser designat com a president Nuño Beltrán de Guzmán. Després de la seva dolenta administració, es va adoptar per un virregnat, amb la centralització del poder en el virrei. A partir de llavors es va començar l'extensió dels territoris conquerits, originalment el centre-sud de Mèxic, cap a l'oest i al nord.
El virrei exercia la seva autoritat per mitjà de l'Audiència de Mèxic, amb seu a la ciutat de Mèxic i capital del virregnat. S'hi van afegir l'Audiència de Santo Domingo, que s'havia creat el 1511, l'Audiència de Guatemala, creada el 1543 i l'Audiència de Nova Galícia (posteriorment coneguda com l'Audiència de Guadalajara), creada el 1548. Al nord, es trobaven els territoris de Califòrnia, Nou Mèxic, Texas, Coahuila, Nou Lleó i Nou Santander, també administrats pel virregnat. Després de la conquesta de les Filipines el 1565, projecte dut a terme directament des de la Nova Espanya, les illes van ser administrades políticament i econòmicament des de la ciutat de Mèxic.
[edita] Els missioners catòlics
Al segle XVI, els espanyols al comandament d’Hernán Cortés conquistaren l’Imperi Asteca i s’apoderaren de les seves propietats. Durant el transcurs de la segona meitat del segle, Cristóbal de Olid, Pedro de Alvarado i Nuño Beltrán de Guzmán, s’apoderaren de gran part del territori mexicà, excepte el nord del país, on les tribus chichimecas perduraren fins a principis del segle XVII, quan foren exterminades. En aquest mateix segle, la feina dels capellans arribats a la Nova Espanya, permetí l’extenció dels nuclis poblacionals a Nou Lleó (Nuevo León), on es fundaren Cerralvo Cadereyta y Sabinas Hidalgo.
En aquell mateix període de temps, la feina dels franciscans va fer possible la fundació de Pas del Nord, al 1682. Carlos de Sigüenza y Góngora, intel•lectual i geògraf mexicà, es dedicà a tasques de cartografia a les Noves Filipines i al port de Panzacola, on s’edificà el port de San Carlos per defensar la localitat dels atacs pirates.
La Companyia de Jesús substituí paulatinament la tasca dels franciscans, però l’amplià en l’aspecte cultural i educatiu. Eusebio Francisco Kino fou un missioner nascut a Trento, Itàlia, arribat a la Nova Espanya als voltants de 1680. Les seves missions es difondrien per Sonora i Arizona, però la seva major obra fou haver fundat Magdalena de Kono, al nord del territori de Sonora. La seva feina de fundació i coneixement geogràfic quedà resumit en l’obra del també jesuïta Francisco Javier Alegre, Los apostólicso afanes, dedicada al Papa Benet XIV, i que va ser publicada a Roma al 1749.
La feina de Kino inspirà a altres jesuïtes a continuar l’obra de fundació, ja entrat el segle XVIII, amb la fundació de San Antonio de Béjar, a Texas. Però al 1767, Carles III expulsà als jesuïtes dels seus dominis per atentar contra les doctrines de l’església i del rei. A més, les seves antigues missions passaren a ser dels dominics, que les estengueren fins a Paraguai i Equador. Junípero Serra, natural de les Illes Balears, fundà a Monterrey les missions de “San Diego” i “San Carlos Borromeo”. La seva tasca arribà fins a California, on creà les missions de “San Gabriel, “San Luis Obispo”, “San Francisco de Asís” i “San Juan de Capistrano”. La tasca d’evangelització i població no s’atura fins al 1830, quan el virregnat no existia i ja havien aconseguit la seva independència molts dels països que l’integraven .
[edita] Vida social
La vida a la Nova Espanya va estar caracteritzada per l'explotació salvatge de les civilitzacions i els pobles indígenes per part dels conquistadors. El Regne Espanyol dels segles XVI al XIX va instaurar una societat de castes basada en diferències racials en què negres i indígenes eren tractats com a esclaus i l'oligarquia política i religiosa corresponia exclusivament als peninsulars, sense permetre que la societat criolla, mestissa, mulata o les seves variants pogués participar en la presa de decisions. Utilitzant instruments com el Sant Ofici, el govern del virregnat espanyol suprimia la difusió de les idees liberals generades durant la Il·lustració, la Revolució Francesa o la Guerra d'Independència dels Estats Units, al mateix temps que no tolerava cap altra religió distinta de la catòlica.
[edita] Economia
El port de Veracruz va ser el principal port del virregnat a l'oceà Atlàntic i Acapulco, el principal port a les costes del oceà Pacífic. Ambdós ports van ser fonamentals pel comerç ultramarí, rebent mercaderies de l'Àsia i transportant-les cap a Espanya. Un dels bucs principals va ser el Galeón de Manila (Galió de Manila), també conegut com la Nao de China (Nau de Xina), que realitzava dos viatges per any entre Manila i Acapulco. Les mercaderies que s'hi portaven, eren traslladades per terra cap al port de Veracruz, eren embarcades i sortien cap a Cadis, Espanya. A més de les mercaderies asiàtiques, s'embarcaven els productes de la Nova Espanya, principalment l'or i la plata. No obstant, els recursos no van assolir el desenvolupament d'Espanya, ja que aquesta estava freqüentment involucrada en guerres a Europa. A més, les embarcacions eren atacades per les companyies de bucaners (anglesos), corsaris (neerlandesos) i pirates (diversos).
L'arribada de la família Borbó al tron espanyol va significar un canvi per l'economia de la Nova Espanya. Conscients de la necessitat de realitzar importants canvis per tal de millorar la decadent economia de l'Imperi Espanyol, els monarques van promoure el desenvolupament d'aquest virregnat. La immigració de colonitzadors va augmentar ja que, sota el sistema de castes, només ells tenien els privilegis econòmics i polítics. La població del virregnat va créixer considerablement el segle XVIII, arribant als 7 milions d'habitants al final d'aquest segle, dels quals gairebé 6 milions habitaven al territori mexicà, fent-la la colònia més poblada i pròspera de l'Imperi Espanyol.
