Miguel de Unamuno y Jugo
De Viquipèdia
Miguel de Unamuno y Jugo (Bilbao, 29 de setembre de 1864 - Salamanca, 31 de desembre de 1936), escriptor i filòsof espanyol. La seva obra cultiva una gran varietat de gèneres literaris.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Nat al carrer Ronda del Casc Antic de Bilbao, Miguel era el tercer fill i primer home del matrimoni entre el comerciant Félix de Unamuno i la seva neboda Salomé Jugo. Als deu anys, en acabar els seus estudis al col·legi de Sant Nicolau i entrar a l'institut, és testimoni del setge de Bilbao durant la Tercera Guerra Carlina (cosa reflectida en la seva primera novel·la, "Paz en la guerra")
Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Madrid, amb la qualificació d'excel·lent el 1883, amb dinou anys. L'any següent es doctorà amb una tesi sobre l'èuscar: "Crítica del problema sobre l'origen i prehistòria de la raça basca", en la qual anticipa la seva idea sobre l'origen dels bascos, contrària a les afirmacions del nacionalisme basc, que propugnava una raça basca no contaminada per altres races.
El 1885 comença a treballar en un col·legi com a professor de llatí i psicologia i publica un article titulat "De l'element alienígena en l'idioma basc" i un altre de costumista "Guernica", augmentant la seva col·laboració el 1886 amb el "Noticiero de Bilbao".
El 1888 es presentà a la càtedra de psicologia, lògica i ètica de l'Institut de Bilbao convocades per la Diputació de Biscaia, juntament amb Sabino Arana i el poeta Resurrección María de Azkue, i la plaça recaigué en aquest últim.
Va polemitzar amb Arana, que tot just iniciava la seva activitat nacionalista, que considerava a Unamuno com a basc però espanyolista, a causa del fet que Unamuno, tot i que havia escrit algunes obres en èuscar considerava aquesta llengua com a pròxima a desaparèixer i el bilingüisme com a impossible. [1]
El 1889 prepara unes altres oposicions i viatja a Suïssa, Itàlia i França, on es celebra l'Exposició Universal i s'inaugura la torre Eiffel.
El 31 de gener de 1891 es casa amb Concha Lizárraga, noia de la qual estava enamorat des de la seva infància. Passa els mesos hivernals dedicat a la preparació de les oposicions per una càtedra de grec a la Universitat de Salamanca, la qual obté. Estableix amistat amb Ángel Ganivet fins al suïcidi d'aquest el 1898. El 1901 és nomenat rector de la Universitat de Salamanca.
El 1894 ingressa a l'Agrupació Socialista de Bilbao i col·labora en el setmanari "Lucha de clases" d'aquesta ciutat, fins que abadona el partit socialista el 1897 i entra en un període de gran depressió personal.
El 1914 el ministre d'Instrucció Pública el destitueix del rectorat per raons polítiques, i Unamuno es converteix en màrtir de l'oposició liberal. El 1920 és elegit pels seus companys com a degà de la Facultat de Filosofia i Lletres. És condemnat a setze anys de presó per injúries a Alfons XIII, però la sentència no arriba a acomplir-se. El 1921 és nomenat vicerector. Els seus constants atacs al rei i al dictador Primo de Rivera fan que aquest el destitueixi de nou i el desterri a Fuerteventura el febrer de 1924. El juny del mateix any és indultat, però ell es desterra voluntàriament a França; primer a París i després a Hendaia, al País Basc francés, fins el 1930, any en què retorna a Salamanca després de la caiguda del règim de Primo de Rivera.
Miguel de Unamuno es presenta candidat a regidor per la coalició republicanosocialista per a les eleccions del 2 d'abril de 1931, i és elegit. Unamuno proclama el 14 d'abril la República a Salamanca. La República el torna a col·locar a la seva plaça de rector a Salamanca. Es presenta a les eleccions a les Corts i és elegit diputat com a independent per la candidatura republicanosocialista a Salamanca. Tot i així, l'escriptor es desencantà i no es tornà a presentar a la reelecció el 1933. El 1934 es jubila i és nomenat rector vitalici, i la Universitat de Salamanca crea una càtedra amb el seu nom. El 1935 és nomenat ciutadà d'honor de la República. Com a conseqüència del seu desencant, expressa públicament les seves crítiques a la reforma agrària, la política religiosa, la classe política, el govern, Azaña...[1].
En iniciar-se la Guerra Civil, recolzà inicialment als rebels. Unamuno va voler veure en els militars un conjunt de regeneracionistes autoritaris disposats a encarrilar el país de nou. Quan el 19 de juliol l'ajuntament és substituït per persones adeptes, Unamuno accepta l'acta de regidor que li ofereix el nou alcalde, el comandant del Valle. L'estiu de 1936 fa una crida als intel·lectuals europeus perquè donin suport als sublevats, declarant que representaven la defensa de la civilització occidental i la tradició cristiana. Azaña el destitueix, però el govern de Burgos el torna a posar de nou en el càrrec. No obstant, l'entusiasme inicial per la sublevació es torna desengany, en vista de la repressió a Salamanca. Arriben a les seves mans moltes cartes de familiars d'amics i coneguts que li demanen que intercedeixi a favor dels familiars empresonats. Unamuno visità Franco en el palau episcopal per suplicar inútilment clemència per als seus amics presos.[2].
Unamuno es va penedir públicament del seu suport a la sublevació. Durant l'acte d'obertura del curs acadèmic (que concidia amb la celebració del "Festa de la Raça") el 12 de octubre de 1936, al Paranimf de la Universitat, i després d'una sèrie de discursos atacant a l'"anti-España", Unamuno va criticar durament la rebel·lió, sentenciant al final: "Guanyareu, però no convencereu. Guanyareu perquè teniu sobrada força bruta; però no convencereu, perquè us falta la raó". Li contesta brutalment el general José Millán-Astray (el qual sentia una profunda enemistat per Unamuno, que l'havia acusat inopinadament de corrupció), cridant "A mí la Legión", "visca la Mort" (lema de la Legió) i "avall la inteligència"; Unamuno contesta "visca la vida" (quasi un insult a la Legió). El general s'aixeca indignat, i José María Pemán tracta d'aclarir: "¡Visca la inteligència! ¡Morin els intelectuals dolents!". L'esposa de Franco, Carmen Polo, agafa del braç a Miguel i l'acompanya a la seva casa, envoltats de la seva guàrdia personal[3]. Aquell mateix dia, la corporació municipal es va reunir de forma secreta i va expulsar a Unamuno. El proposant, el conseller Rubio Polo, va reclamar la seva expulsió "...por España, en fin, apuñalada traidoramente por la pseudo-intelectualidad liberal-masónica cuya vida y pensamiento [...] sólo en la voluntad de venganza se mantuvo firme, en todo lo demás fue tornadiza, sinuosa y oscilante, no tuvo criterio, sino pasiones; no asentó afirmaciones, sino propuso dudas corrosivas; quiso conciliar lo inconciliable, el Catolicismo y la Reforma; y fue, añado yo, la envenenadora, la celestina de las inteligencias y las voluntades vírgenes de varias generaciones de escolares en Academias, Ateneos y Universidades"[4]. El 22 d'octubre, Franco firma el decret de destitució d'Unamuno com a rector[5].
Els últims dies de vida (d'octubre a desembre de 1936) els va pasar sota arrest domiciliari a casa seva, en un estat, en paraules de Fernando García de Cortázar de resignada desolació, desesperació i soledat.
Va morir al seu domicili de Salamanca el 31 de diciembre de 1936, de forma sobtada, en el trascurs de la tertúlia vespertina que mantenia regularment amb un parell d'amics. Tot i la seva virtual reclusió, al seu funeral fou exaltat com un heroi falangista[2].
[edita] Narrativa
L'obra narrativa d'Unamuno, en ordre cronològic, es la següent:
- Paz en la guerra (1895), obra en la qual utilitza el context de la tercera guerra carlista (que va conèixer a la seva infància) per plantejar la relació del jo amb el món, condicionat pel coneixement de la mort;
- Amor y pedagogía (1902), que uneix allò còmic i allò tràgic en una reducció a l'absurd de la sociologia positivista;
- Recuerdos de niñez y mocedad (1908) és una obra autobiogràfica. En ella l'autor vasc reflexiona sobre els primers anys de la seva vida a Bilbao.
- Niebla (1914), obra clau d'Unamuno, que ell caracteritza amb el nom Nivola per a separar-la de la suposada forma fixa de la novela.
- El espejo de la muerte (1913), un llibre de contes de valor desigual.
- El 1917 escriu Abel Sánchez, on inverteix el tòpic bíblic de Caín i Abel per a presentar l'anatomia de l'enveja;
- Tulio Montalbán (1920) és una novela curta sobre el problema íntim de la derrota de la personalitat veritable per la imatge pública del mateix home.
- També el 1920 es publiquen tres noveles curtes amb un pròleg de gran importància: Tres noveles exemplars i un pròleg.
- La última narració extensa és La tía Tula (1921), on se presenta l'anhel de maternitat ja definit a Amor y pedagogía i a Dos madres.
- Teresa (1924) és un quadre narratiu que conté rimes becquerianes, aconseguint en concepte i en realitat la recreació de l'estimada.
- Cómo se hace una novela (1927) és l'autòpsia de la novela unamuniana.
- El 1930, Unamuno escriu les seves darreres noveles: San Manuel Bueno, mártir i Don Sandalio, jugador de ajedrez.
Cal destacar que Unamuno és el precursor del gènere televisiu concebut com a telenovela, ja que ell fou el seu més clar representant. Un exemple d'aquest gènere podem apreciar-lo a la telenovela "La tormenta" o la més recent i famosa "Amar en tiempos revueltos".
[edita] Filosofia
La filosofia d'Unamuno no fou una filosofia sistemàtica, sinó una negació de qualsevol sistema i una afirmació de fe "en si mateixa". Es va formar intel·lectualment sota el racionalisme i el positivisme. Durant l'època de la seva joventut, va escriure articles en els quals s'apreciava clarament la seva simpatia pel socialisme, i tenia una gran preocupació per la situació d'Espanya.
La influència d'alguns filòsofs com Adolf von Harnack va provocar el rebuig d'Unamuno pel racionalisme. Aquest abandonament queda manifest a la seva obra San Manuel Bueno, màrtir, on la metàfora de la neu que cau sobre el llac ilustra la seva postura en favor de la fe — la muntanya sobre la qual la neu crea formes, paisatges, davant del llac, on aquesta es disol i es transforma en res—.
Per a ell la mort es quelcom de definitiu; la vida s'acaba. No obstant, pensava que la creença que la nostra ment sobreviu a la mort és necessària per a poder viure. És considerat com un dels predecessors de l'escola existencialista que -algunes dècades més tard- trobaria el seu esplendor en el pensament europeu.
La preocupació per Espanya es manifestà als assajos recollits en les seves obres:
- En torno al casticismo (1895).
- Vida de Don Quijote y Sancho (1905).
- Por tierras de Portugal y España (1911).
Durant la guerra i a partir d'agost del 1936, Unamuno començà a prendre apunts per a un llibre que no arribaria a escriure i en el qual hi plasmà el seu testament polític: El resentimiento trágico de la vida. Notas sobre la revolución y la guerra civil españolas.
Les seves obres més purament filosòfiques són
- Del sentimiento trágico de la vida (1913).
- La agonía del cristianismo (1925).
[edita] Poesia
Per Unamuno l'art era un mitjà per expressar les inquietuds de l'esperit. Per aquest motiu en la poesia i en la novela tracta els mateixos temes que ja havia desenvolupat als assajos: l'angoixa espiritual i el dolor provocat pel silenci de Déu, el temps i la mort.
Sempre el va atraure la mètrica tradicional; malgrat en les seves primeres composicions procura eliminar la rima, més tard la usarà. Entre les seves obres poètiques hi destaquen: Poesías (1907), Rosario de sonetos líricos (1911), El Cristo de Velázquez (1920), Andanzas y visiones españolas (1922), Rimas de dentro (1923), Teresa. Rimas de un poeta desconocido (1924), De Fuerteventura a París (1925), Romancero del destierro (1928) i Cancionero (1953).
Ja des del primer llibre, Poesías (1907), va perfilant els temes que dominaran la poètica unamuniana: el conflicte religiós, la pàtria i la vida domèstica.
Dedicà a la ciutat aquestes belles paraules: "Salamanca, Salamanca, renaciente maravilla, académica palanca de mi visión de Castilla".
[edita] Teatre
L'obra dramàtica d'Unamuno presenta la seva línia filosòfica habitual, i obtingué un èxit més aviat escàs. Temes com la indagació de l'espiritualitat individual, la fe com a «mentida vital» i el problema de la doble personalitat són tractats a La esfinge (1898), La verdad (1899) i El otro (1932). Actualitza la tragèdia euripídea a Fedra (1918) i tradueix la Medea (1933) de Sèneca.
El teatre unamunià té les següents característiques:
- És esquemàtic, està despullat de tot artifici i només hi tenen cabuda els conflictes i passions que afecten els personatges. Aquesta austeritat és un influxe de la tragèdia grega clàssica.
- Si els personatges i els conflictes hi apareixen despullats, l'escenografia també s'hi veu despullada de tot artifici. És una escenografia simplificada al màxim.
- El que realment li importa és presentar el drama que transcorre a l'interior dels personatges i -també- el seu interior.
Amb la simbolització de les passions i l'austeritat tant de la paraula com escenogràfica, el teatre unamunià entronca amb les experiències dramàtiques europees i obre un camí cap a la renovació teatral espanyola, que serà seguit per Ramón Valle-Inclán, Azorín i, més endavant, per Federico García Lorca.
[edita] Articles relacionats
[edita] Bibliografia
- Vida de don Miguel, Emilio Salcedo. Editorial Anaya, Salamanca, 1964: Amb aportacions importants de testimonis presencials dels fets.
- Julián Marías: Miguel de Unamuno, Espasa Calpe, Madrid 1943, 220 pàgs. Recollit, posteriorment, a Obras, Editorial Revista de Occidente, Madrid, 1960. Vol. V
[edita] Referències
- ↑ Fernando García de Cortázar, «Los mitos de la Historia de España», capítulo «La tercera España», pg. 294-295, ISBN 84-08-05714-6.
- ↑ 2,0 2,1 Paul Preston, «Franco», capítulo 7 «La forja de un Caudillo: agosto-noviembre de 1936», pg. 242-243, ISBN 84-397-0241-8.
- ↑ Paul Preston, «Les tres Espanyes del 36», capítol 2 «José Millán Astray. El novio de la muerte», pg. 91-92, ISBN 84-01-54068-2.
- ↑ Unamuno continúa siendo "celestina" y "antipatriota". El PP rebutja deixar sense efecte l'acord municipal que va expulsar a l'escriptor del seu escó de conseller a Salamanca, reportatge del diari El País, 29 de diciembre de 2006
- ↑ Un document excepcional: el manifest d'Unamuno a finals d'octubre-principios de novembre de 1936, per Manuel María Urrutia, de la Universitat de Deusto.
