Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies (reina d'Espanya)
De Viquipèdia
Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies ( Palerm, Regne de les Dues Sicílies 1806 - L'Havre, França 1878 ), princesa de les Dues Sicílies, reina consort d'Espanya (1829-1833) i regent d'Espanya (1833-1840).
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Nasqué a Palerm el 27 d'abril de 1806 sent filla del rei Francesc I de les Dues Sicílies i la seva esposa Maria Isabel d'Espanya. Era néta per línia paterna del rei Ferran I de les Dues Sicílies i Maria Carolina d'Àustria, i per línia materna del rei Carles IV d'Espanya i Maria Lluïsa de Borbó-Parma.
[edita] Núpcies i descendents
Es casà l'11 de desembre de 1829 al Palau Reial de Madrid amb el seu oncle, el rei Ferran VII d'Espanya, esdevenint la quarta esposa del rei. D'aquesta unió nasqueren:
- SM la reina Isabel II d'Espanya, nascuda el 1830 a Madrid i morta el 1904 a París. Casada amb l'infant Francesc d'Assís de Borbó.
- SAR la infanta Lluïsa Ferranda d'Espanya, nascuda a Madrid el 1832 i morta a Sevilla el 1897. Es casà amb el príncep Antoni d'Orleans.
Maria Cristina es casà, en segones noces, el 28 de desembre de 1833 amb Agustín Fernando Muñoz y Sánchez. D'aquesta unió tingueren:
- María Amparo Muñoz (1834-1864), comtessa de Vista Alegre
- María de los Milagros Muñoz (1835-1903), marquesa de Castillejo
- Agustín Muñoz (1837-1855), duc de Tarancón
- Fernando Muñoz (1838-1910), duc de Riansares i Tarancón
- María Cristina Muñoz (1840-1921), marquesa de Isabela
- Juan Muñoz (1844-1863), comte del Recuerdo
- José Muñoz (1846-1863), comte de García
Per aquest segon matrimoni tingué un cert grau d'impopularitat per part del poble, que no entengué la rapidesa de l'enllaç.
[edita] Regent del Regne
A la mort del seu marit, i durant la minoria d'edat de la seva filla, va actuar de regent, amb Francisco Martínez de la Rosa com a primer ministre, fins que va haver de cedir la regència al general progressista Baldomero Espartero.
A la mort del rei Ferran VII la titularitat de la Corona espanyola estava disputada per Isabel II, l'hereva legítima, i el germà del rei, Carles Maria Isidre de Borbó que reclamà els seus drets legítims sobre el tron espanyol en virtut de la Llei Sàlica, que no obstant, havia estat derogada per Carles IV i ratificada pel propi Ferran VII. Aquesta disputa va comportar l'inici de la Primera Guerra Carlina, on l'infant Carles, inicialment des de l'exili i posteriorment des de Navarra i el País Basc va desenvolupar una cruenta campanya militar.
[edita] Exili d'Espanya
Desprès d'intentar conciliar les dues tendències polítiques del moment, liberals i moderats, sense èxit, va haver d'entregar la regència a Espartero i exiliar-se el 17 d'octubre de 1840.
Des de Marsella va llançar una proclama als espanyols manifestant que la seva renúncia havia estat forçada. Es traslladà posteriorment a Roma on va rebre la benedicció del Papa Gregori XVI al seu segon matrimoni, per instalar-se després a París. Des de la capital francesa va intrigar contra el govern d'Espartero fins que aquest fou derrocat i la seva filla Isabel II d'Espanya aconseguí ser nomenarda reina, tot i la seva minoria d'edat.
Al seu retorn a Espanya es va instalar en un palau proper a Madrid des d'on tractava de controlar la política de la seva filla. Al costat del seu marit va iniciar negocis amb el comerç de la sal i del ferrocarril. Aquesta situació va comportar un més alt grau d'impopularitat fins que finalment va ser expulsada de nou del país i retirada la pensió vitalícia que les Corts espanyoles li havien concedit.
Va romandre a França la resta de la seva vida, exceptuant el moment en que el seu nét, Alfons XII d'Espanya, va ocupar el tron espanyol, sense poder instalar-se definitivament al país. Va morir el 22 d'agost de 1878 a L'Havre per ser enterrada posteriorment al Monestir de l'Escorial.
| Precedida per: Ferran VII d'Espanya com a rei |
Regent d'Espanya 1833–1840 |
Succeïda per: Baldomero Espartero |
