Manuel de Montoliu i de Togores
De Viquipèdia
Manuel de Montoliu i de Togores (Barcelona, 1877 - 1961) fou un destacat crític i historiador de la literatura.
[edita] Biografia
Fill segon de Plàcid de Montoliu i de Sarriera, d'ascendència tarragonina, estudià el batxillerat als jesuïtes de Manresa i es doctorà en Filosofia i Lletres a Madrid el 1903, després de cursar la carrera a Barcelona.
El 1908, juntament amb Antoni Griera i Pere Barnils, obtingué una borsa de la diputació provincial de Barcelona per anar a estudiar filologia romànica a la Universitat de Trobi, a Halle (Alemanya), amb els professors Bernhard Schädel i Suchier. Familiaritzat amb l'idioma i els mètodes de treball alemanys, va treballar com a lector de castellà i català a la Universitat d'Hamburg.
Havent retornat a Barcelona al cap de tres anys per a ocupar una càtedra de literatura a la Universitat de Barcelona, treballà a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, on col·laborà en el "Butlletí de Dialectologia Catalana" i edità, amb Pompeu Fabra, el Diccionari Aguiló. A partir del 1925, la seva labor docent es va desenvolupar a l'Argentina, on dirigí l'Instituto de Filología de la Universitat de Buenos Aires. De nou en la seva ciutat natal, va recuperar la seva càtedra universitària.
Professor de literatura castellana a la Universitat de Barcelona durant molts anys, el 1931 no aconseguí de guanyar les oposicions per a la càtedra corresponent. El 1936 fugí a França, i a partir del 1937 treballà en l'oficina de premsa italiana, òrgan de propaganda feixista durant la Guerra Civil espanyola.
El 1943, després de la mort de la seva muller, la violinista Júlia Vidal, ingressà primerament a Montserrat i després a Poblet, però no hi perseverà, i el 1945 fou elegit assessor de cultura de la diputació de Tarragona; fou també vicepresident del Patronat de Poblet i vicepresident director de l'Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV.
[edita] Obra literària
Autor de nombrosos articles i assajos monogràfics centrats en la literatura espanyola i catalana, la seva bibliografia és molt abundosa, bé que de valor enormement desigual.
Després d'una primera etapa modernista, en la qual publicà poemes i drames (1901-07), es dedicà a la crítica literària de signe idealista —inspirada en Karl Vossler— i a l'erudició, més a base d'intuïció que no de rigor, alternada amb treballs divulgatius.
Les seves obres més importants són:
- Estudis de Literatura catalana (1912)
- Manual d'història crítica de la literatura catalana. Edat Moderna (1823-1900) (1922)
- La cançó popular (1926)
- Manual de literatura castellana (1929)
- Goethe en la literatura catalana (1935)
- Breviari crític (1926-1933), compost per una selecció dels seus treballs de crítica periodística
- Aribau i la Catalunya del seu temps (1936)
- L'ànima d'Espanya i els seus reflexos en la literatura del Segle d'Or (1942)
- Elucidari crític (1947)
Altres obres menors foren:
- La sèrie Les grans personalitats de la literatura catalana (1957-62), fruit d'un encàrrec de Francesc Cambó.
- Des del 1898 col·laborà en revistes i des del 1904 en diaris, especialment catalans. Una part dels seus nombrosos articles, foren recollits en els Estudis de Literatura catalana, que foren publicats l'any 1912, i en els quatre volums del Breviari crític (1926-33).
- Escrigué encara un bon nombre de pròlegs i féu traduccions de l'alemany, el francès, l'anglès, l'italià i el llatí.
- Va publicar a més i en diversos toms, Els grans personatges de la literatura catalana.
- Se li deuen també el Llibre de Tarragona (1953), el Llibre de Poblet (1955) i una biografia sobre Pizarro (1958).
