José Patiño

De Viquipèdia

José Patiño (Milà, 11 d'abril de 1666 - La Granja de Sant Ildefonso (Segòvia), 3 de novembre de 1736) fou un dels ministres més importants del regnat de Felip V. Intendent d'Extremadura durant la guerra de Successió i superintendent de Catalunya, on fou uns dels inspiradors del Decret de Nova Planta i l'organitzador del nou sistema fiscal de Catalunya (el cadastre).

Fou president del Consell de Castella i va ser requerit per aquest, juntament amb el felipista català Francesc Ametller ^[1] per fer un informe previ a la redacció del Decret de Nova Planta, el qual recull forces de les recomanacions de tots dos juristes. Fet del que deixa constància l'article 1 del decret: "aviendo precedido madura deliberación, y consulta de Ministros de mi mayor satisfacción y confiança."

El seu pare, Lucas Patiño de Ibarra, Señor de Castelar^[2], originari de Galícia, era inspector de les tropes al Ducat de Milà per al rei d'Espanya. Va ingressar en la Companyia de Jesús, on va romandre 11 anys, tot i que no es va ordenar. En la guerra de Successió es va inclinar per la casa de Borbó. Durant la guerra va ser nomenat Intendent d'Extremadura, deixant gran fama de la seva gestió per haver controlat els desastres que va produir la guerra amb Portugal.

Va establir el cadastre^[3] després de l'ocupació de Catalunya per a que el Principat contribuís a les arques de Castella. Una vegada va ser afirmada la casa de Borbó a Espanya, és nomenat Intendent General de la Marina, càrrec equivalent a ministre, tenint la tasca de la reorganització de la Marina de Guerra. Al mateix temps és nomenat superintendent del regne de Sevilla i President del Tribunal de Contractació. Traslladà la seu del Tribunal de Contractació de Sevilla, on estava des de 1503, a Cadis, per a donar més impuls a les operacions d'ultramar.

El 6 de juny de 1717 publica unes Ordenances de l'Armada, uniformant totes les forces existents, galeres del Mediterrani, navilis de l'Oceà i galeons de les Índies. Constuí l'Arsenal de la Carraca i creà les Companyies de Cavallers Guardiamarines. Va impulsar la construcció de bucs de guerra i va aconseguir una Armada de 31 navilis (10 de 70 canons i els altres de 60), 15 fragates i nombrosos bucs menors.

Des del 13 de maig de 1726 fins a la seva mort, Patiño fou en la pràctica primer ministre del regne. Va arribar a reunir les secretaries de Marina i Índies (1726), Hisenda (1726), Guerra (1731) i Estat (1734). Durant la darrera part de la seva administració va estar dedicat en gran part a les laborioses negociacions amb Anglaterra en ralació amb les disputes entre els dos regnes sobre per les seves rivalitats comercials i colonials a Amèrica, que després de la seva mort van desencadenar en conflicte al 1739.

Va participar en la campanya de Sardenya i va organitzar les forces que van aixecar el setge de Ceuta pels marroquins. Així mateix, va organitzar les forces que van prendre possessió de Parma i Toscana en 1731, les quals van conquistar Orà i Mers-el-Kebir en 1732.

Malgrat els seus càrrecs, va morir pobre, deixant als fills del seu germà únicament el títol de Gran d'Espanya que el rei li va concedir poc abans de la seva mort.

Segons Martín Fernandez de Navarrete, Patiño va economitzar la Real Hisenda i va lliurar als pobles dels tributs extraordinaris que exigien abans les urgències ocurrents; la casa Real va estar pagada; l'exèrcit, proveït; les rendes de la Corona es van posar corrents; i l'Erari Públic va adquirir la reputació que, com deia Richelieu, és la seva principal riquesa.