Joan III Ducas Vatatzés
De Viquipèdia
Joan III Ducas Làscaris Vatatzés ( Nicea 1193 - 1254), Emperador de Nicea (1222 - 1254/1255). El nom de Ducas el portava per que era descendent per línea femenina dels Ducas però fou conegut com Joan III Vatatzés.
Va participar a la defensa de Constantinoble el 1204 contra els llatins i després va fugir amb Teodor I Làscaris a Nicea, i li va donar suport. Teodor li va donar en recompensa dels seus serveis la ma de la seva filla Irene, i el va nomenar successor ja que no tenia fills, i el preferia als seus propis germans Aleix, Joan, Manel i Miquel Làscaris, ja que el considerava més capacitat.
El 1222 va succeir al seu sogre en el tron. Aquell mateix any Teodor I Àngel-Comnè, dèspota d'Epir i Etòlia, es va apoderar de Tessalònica i part de Macedònia i va assolir de facto el títol d'emperador (coronat el 1224); Teodor fou coronat pel bisbe d'Ocrida, el que va elevar a quatre el nombre d'emperadors que es consideraven hereus de l'Imperi Bizantí (Trebisonda, Epir, Nicea i l'emperador llatí de Constantinoble,, tres dels quals van assolir el tron o títol aquell any 1222 i el quart, Robert de Courtenay havia estat proclamat el 1221.
Després de pujar al tron, els seus cunyats Manel i Miquel Làscaris se'n van anar a Constantinoble i van convèncer a Robert de Courtenay de declarar la guerra a Vatatzés, però la guerra fou favorable al grec que va derrotar decisivament als llatins a la batalla de Poemanene o Poemanium (2224). Els dos germans Làscaris foren fets presoners i cegats; les possessions llatines a Àsia van caure quasi totes en mans dels grecs; a la mar en canvi els llatins foren victoriosos i van bloquejar la flota grega al port de Làmpsac i Vatatzés va preferir cremar els vaixells que entregar-los; però les pèrdues navals foren relativament petites i Robert va haver de demanar la pau i deixar la major part de les possessions llatines a Àsia en mans de Vatatzés.
La pau fou de curta durada doncs el 1228 Joan de Brienne va ser proclamat regent sobirà de Constantinoble i el 1231 va anar a Constantinoble amb un exèrcit que el 1233 va atacar a Vatatzés. El de Brienne fou derrotat a Bitínia i es va retirar cap a Tràcia, però va renovar els seus atacs amb el suport de la flota veneciana; Vatatzés va organitzar una nova flota que es va fer la mestressa de la mar i va sotmetre aviat Samos, Lesbos, Quios, Cos, Rodes, i altres illes; la principal força veneciana era a Creta (Candia) que fou parcialment conquerida per Vatatzés però el seu progrés fou aturat pel governador venecià Marino Sanuti, el historiador, que finalment va obligar als grecs a reembarcar cap a Àsia.
El 1234 Vatatzés es va aliar amb el rei búlgar Asen i forces conjuntes van assetjar Constantinoble per terra i mar (1235) però foren derrotats per la major habilitat dels mariners llatins, i 24 galeres gregues foren capturades. El regent en nom de Balduí II, Messire Anseau de Cahieu, va mig convèncer a Asen de retirar-se i aquest no es va presentar el 1237 quan Vatatzés va iniciar el setge per segon cop. Mentre per terra Vatatzés fou més afortunat i va conquerir la resta de les possessions llatines a Àsia.
Vatatzés va desembarcar a Macedònia i va obligar a l'emperador Joan I Àngel-Comnè d'Epir a cedir Macedònia i renunciar al títol imperial conservant només el de dèspota d'Epir (1242)
El 1243 Vatatzés es va aliar a Gaiath al-Din d'Iconium en contra dels mongols i va renovar els atacs contra els llatins. La seva fama es va estendre i l'emperador Frederic II li va donar la ma de la seva filla natural Anna (1244; la primera dona de Vatatzés havia mort el 1240).
El 1245 va decidir conquerir Bulgària per després utilitzar-la per conquerir Constantinoble. El 1246 ja havia dominat una part de Bulgària (el sud-oest) i va donar el seu govern al seu magnus domesticus Andrònic Paleòleg; els seus avanços foren frenats per un atac conjunt dels llatins i de Miquel II Àngel-Comnè dèspota d'Epir a Tessàlia, però la guerra fou favorable a Vatatzés que va conquerir diverses ciutats llatines a Tràcia i finalment va fer la pau amb Miquel Comnè el 1253 (tractat de Larissa).
Els anys següents foren pacífics. Va afavorir l'art i la ciència, va construir camins, va redistribuir les taxes i fou apreciat per la seva justícia.
Estava a Mcedònia quan es va posar malalt i va tornar a Àsia i va morir a Nimfeon el 30 d'octubre de 1255 als 60 o 62 anys. El va succeir Teodor II Làscaris
| Precedit per: Teodor I Làscaris |
Emperador de Nicea 1222-1254 |
Succeït per: Teodor II Làscaris |
