Isabel Farnese
De Viquipèdia
Isabel Farnese ( Parma 1692 - Aranjuez 1766 ), princesa de Parma de la històrica Casa Farnese, esdevingué reina consort d'Espanya (1714-1746) a través del seu matrimoni amb el rei Felip V, època en què fou coneguda amb el nom castellà d'Isabel de Farnesio. El seu nom italià original era Elisabetta Farnese.
[edita] Orígens familiars
Nasqué el 25 d'octubre de 1692 a la ciutat de Parma, filla del príncep Odoard II de Parma i de Dorotea Sofia de Neoburg. Era néta per línia paterna del duc Ranuccio II de Parma i de la princesa Isabel d'Este, i per línia materna de l'elector palatí Felip Guillem de Neuburg i de la princesa Elisabet Amàlia de Hessen-Darmstadt.
[edita] Núpcies i descendents
Es casà el 24 de desembre de 1714 a Guadalajara amb el rei Felip V d'Espanya i en fou la segona esposa. D'aquesta unió nasqueren:
- l'infant Carles III d'Espanya (1716-1788), rei de les Dues Sicílies i rei d'Espanya;
- l'infant Francesc de Borbó (1717);
- la infanta Maria Anna Victòria de Borbó (1718–1781), casada el 1729 amb Josep I de Portugal;
- l'infant Felip I de Parma (1720–1765), duc de Parma i iniciador de la branca Borbó-Parma;
- la infanta Maria Teresa de Borbó (1726–1746), casada el 1745 amb Lluís, delfí de França, fill del rei Lluís XV de França;
- l'infant Lluís Antoni de Borbó (1727–1785), arquebisbe de Toledo, Primat d'Espanya i cardenal;
- la infanta Maria Antonieta de Borbó (1729–1785), casada el 1750 amb Víctor Amadeu III de Savoia.
[edita] Vida política
Es va casar amb el rei vidu gràcies a les gestions del cardenal i bisbe de Màlaga Julio Alberoni, que posteriorment ascendiria a primer ministre. El caràcter fort d'Isabel li va atorgar una gran influència a la Cort del regne.
No va mostrar mai afecte pels seus fillastres. Per ella, els fills de la primera esposa del rei, Maria Lluïsa de Savoia, constituïen un problema per aconseguir el seu objectiu principal: dotar els seus fills mascles d'un regne on governar. Isabel, però, tampoc va ser una mare afectuosa amb els seus propis fills, ja que passava la major part del temps immersa en les intrigues polítiques que els havia de dotar d'un futur brillant.
La seva política s'orientà a recuperar, per a la monarquia espanyola, els territoris italians perduts arran del Tractat d'Utrecht. Així, va aconseguir per al seu fill Carles de Borbó el ducat de Parma i posteriorment el Regne de les Dues Sicílies el 1735, així com per a Felip de Borbó el ducat de Parma.
En quedar-se vídua, el 1746, el seu fillastre, Ferran VI d'Espanya, va aconseguir apartar-la de la Cort i la desterrà a La Granja de San Ildefonso, prop de Segòvia. El rei Ferran VI d'Espanya, havent mort sense descendents, havia nomenat hereu el seu germà, Carles III d'Espanya, cosa que permetia el seu retorn a la Cort reial. Les desavinences amb la seva jove Maria Amàlia de Saxònia provocaren novament el seu desterrament a Aranjuez, on morí l'11 de juliol de 1766. Fou enterrada a La Granja de San Ildefonso.
