[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Esperanza Aguirre Gil de Biedma - Viquipèdia

Esperanza Aguirre Gil de Biedma

De Viquipèdia

Esperanza Aguirre

Presidenta de la Comunitat de Madrid
Al càrrec
26 d'octubre de 2003 – actualitat
Precedida per Alberto Ruiz-Gallardón
Succeïda per en el càrrec
Presidenta del Senat
Al càrrec
20 de gener de 1999 – 22 d'octubre de 2002
Precedida per Juan Ignacio Barrero
Succeïda per Juan José Lucas Jiménez
Ministra d'Educació i Cultura
Al càrrec
6 de maig de 1996 – 20 de gener de 1999
Precedida per Jerónimo Saavedra i Carme Alborch
Succeïda per Mariano Rajoy Brey
Naixement 3 de gener de 1952
Madrid (Espanya)
Partit polític PP

Esperanza Aguirre Gil de Biedma ( Madrid, Espanya 1952 ) és una política espanyola, que fou Ministra d'Educació i Cultura en el primer govern de José María Aznar i posteriorment Presidenta del Senat. Actualment és la Presidenta de la Comunitat de Madrid. És considerada una de les polítiques espanyoles més influents del moment.

Taula de continguts

[edita] Biografia

Va néixer el 3 de gener de 1952 a la ciutat de Madrid en una família de l'alta societat madrilenya, filla de l'advocat José Luis Aguirre Borrell, i de Piedad Gil de Biedma Vega de Seoane. És neboda neboda-néta del poeta català en llengua castellana Jaime Gil de Biedma. Va estudiar dret a la Universitat Complutense de Madrid, en la qual es va llicenciar el 1974.

Casada l'any 1974 amb Fernando Ramírez de Haro y Valdés, comte de Murillo i Gran d'Espanya, l'any 2004 la reina Isabel II del Regne Unit li concedí el títol de Dama Comandant de l'Imperi Britànic.

[edita] Activitat professional

L'any 1976 va accedir al Cos de Tècnics d'Informació i Turisme com a funcionària, ocupant la prefectura de servei en Publicitat de Turisme de la Secretaria d'Estat de Turisme, on va romandre fins l'any 1979. A partir d'aquí va ocupar diversos càrrecs administratius de designació directa al Ministeri de Cultura, sota la direcció de diversos ministres, durant el govern d'Unió del Centre Democràtic (UCD):

  • 1979 - Cap del Gabinet Tècnic del Director General del Llibre i la Cinematografia depenent del Ministeri de Cultura.
  • 1980 - Sotsdirectora General d'Estudis a la Secretaria General Tècnica del Ministeri de Cultura.
  • 1981 - Sotsdirectora General Cap del Gabinet Tècnic del Sotssecretari del Ministeri de Cultura.
  • 1982 - Sotsdirectora General de Fundacions i Associacions Culturals.

[edita] Inicis polítics

Des de molt jove va pertànyer al Club Liberal de Madrid que presidia el catedràtic d'Història de les Doctrines Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid Pedro Schwartz. Aquest últim, impulsor d'Unió Liberal i en aquells dies un dels escassos representants del liberalisme clàssic a Espanya, va propiciar l'entrada en política d'Aguirre el 1983[1].

[edita] Regidora de Madrid (1983-1996)

Aguirre va arribar a l'Administració local amb l'extinta Coalició Popular, de la qual formava part com a membre del petit partit Unió Liberal, i per la qual va ser escollida l'any 1983 com a regidora de l'Ajuntament de Madrid, càrrec que va desenvolupar fins el 1986. A l'oposició va ser membre de la Comissió Permanent de l'Ajuntament, Portaveu de Coalició Popular a l'Àrea de Cultura, Educació, Joventut i Esports i del Districte de Moncloa.

El 1987 abandonà Coalició Popular per ingressar a Aliança Popular[2], i tornant a ser escollida regidora a l'Ajuntament de Madrid, reestant novament a l'oposició.

El 1991 el Partit Popular guanyà les eleccions municipals a Madrid amb majoria absoluta, sent nomenada tercera tinent d'Alcalde i regidora de medi ambient. Dos anys després, en la remodelació del Govern municipal, Esperanza Aguirre va ser designada a més regidora de cultura, passant a controlar així mateix les regidories de neteja, educació i esports. Amb la victòria popular a les eleccions municials de 1995 a l'ajuntament de Madrid fou nomenada primera Tinent d'Alcalde i Portaveu del Grup Municipal del Partit Popular després de concórrer a les eleccions com a segon cap de llista. En aquell mateix any fou nomenada consellera de Caja Madrid en representació del Partit Popular.

[edita] Ministra d'Educació i Cultura (1996-1999)

En les eleccions generals de 1996 va ser candidata del Partit Popular al Senat per la circumscripció de Madrid, després del seu nomenament com membre del Comitè Executiu Nacional del Partit, sent escollida senadora. El nou President del Govern, José María Aznar, la va nomenar Ministra d'Educació i Cultura, càrrec en el qual estaria fins el 1999 sent succeïda per Mariano Rajoy Brey.

Durant el desenvolupament del seu càrrec va promoure la reforma de les humanitats i el gèrmen de la Llei de Qualitat (LOCE).

[edita] Presidenta del Senat (1999-2002)

A l'abandonar el seu càrrec al capdavant del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports fou nomenada Presidenta del Senat, esdevenint la primera dona que ha ocupat aquest càrrec. En les eleccions generals de l'any 2000 novament fou escollida senadora, repetin el seu càrrec al cadavant de la Cambra Alta.

L'any 2002 va renunciar al seu escó per a presentar-se a les eleccions a la Comunitat de Madrid, sent substituïda per Juan José Lucas Jiménez a la Presidència del Senat.

[edita] Presidenta de la Comunitat de Madrid (2003-)

[edita] Primeres eleccions autonòmiques de 2003 i els trànsfugues del PSOE

En les eleccions autonòmiques de 25 de maig de 2003 el Partit Popular aconseguí novament guanyar les eleccions a la Comunitat de Madrid, perdent però la majoria absoluta aconseguida fins al moment per Alberto Ruiz-Gallardón. El PP es quedà amb el 46,67 % dels vots, obtenint la majoria simple (55 diputats) i a un escó dels sumats pel Partit Socialista Obrer Espanyol-Federació Socialista Madrilenya (39,99%, 47 escons) i Izquierda Unida (7,68%, 9 escons).

No obstant això l'elecció d'un govern bipartit d'esquerres no es consumà per la deserció des de les files socialistes d'Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, que passaren al grup mixt sense donar suport a cap candidat. Es van destapar llavors les crisis solapades de la Federació Socialista Madrilenya, i ambdós diputats van al·legar l'incompliment d'acords previs a les eleccions del Grup Socialista amb Izquierda Unida i les excessives exigències (conselleries) que aquest últim grup demanava. Mariano Fernández Bermejo, actual Ministre de Justícia del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, va declarar durant la campanya electoral de 2007[3] que la investigació judicial respecte al cas va ser bloquejada pel Fiscal General de l'Estat Jesús Cardenal, nomenat pel govern de José María Aznar, sense que es reprengués després de l'ascensió del PSOE al poder.

[edita] Segones eleccions autonòmiques de 2003

A l'octubre de 2003 després de l'escàndol suscitat per la deserció d'Tamayo i Sáez i davant la impossibilitat de formar un govern amb majoria absoluta, després del fallit debat d'investidura en el qual es postulava Rafael Simancas del PSOE, es repetiren les eleccions autonòmiques a la Comunitat de Madrid. En aquesta segona convocatòria el PP obtingué la majoria absoluta i Esperanza Aguirre fou escollida presidenta d'aquesta comunitat autònoma, sent la primera presidenta electa d'un Govern autonòmic d'Espanya.

Entre els principals assoliments esgrimits per a defensar la seva gestió se citen la reducció del temps en llista d'espera per a operacions quirúrgiques a un mes, la construcció de vuit nous hospitals, 87 nous col·legis públics (molts d'ells bilingües), l'augment d'inversió per a diferents beques d'educació i l'augment de la xarxa de metro a zones abans pràcticament aïllades de la mateixa, com Pozuelo de Alarcón, Coslada o San Sebastián de los Reyes. L'oposició socialista regional i central, no obstant això, posen en dubte aquests assoliments adduint que les llistes d'espera s'han reduït aparentment per un parany comptable, al contar només els dies des del qual es dóna data una concreta per a l'operació[4] o que la sanitat madrilenya està sofrint un procés de privatització[5]. Alguns analistes comenten que la seva estratègia de compliment de la llei antitabac pot ser qualificada com a rebel·lia enfront del Govern central d'Espanya[6].

[edita] Eleccions autonòmiques de 2007

En les eleccions autonòmiques celebrades el 27 de maig de 2007 fou reescollida Presidenta de la Comunitat de Madrid obtenint el major percentatge de vots en unes eleccions autonòmiques a Madrid. Amb un avantatge de vint punts per damunt del Partit Socialista el Partit Popular va guanyar les eleccions amb un total de 67 actes de diputat, provocant una crisi interna i una sèrie de dimissions al més alt nivell en el nucli del Partit Socialista de Madrid (PSM).

[edita] Futur Polític i crítiques

Després de la seva incontestable victòria en les eleccions autonòmiques de Madrid, Esperanza Aguirre s'ha convertit en un referent ineludible en el nucli del seu partit. Importants sectors dels mitjans conservadors han mostrat el seu ple suport a la candidatura de la Presidenta madrilenya com a líder del Partit Popular en substitució de Mariano Rajoy davant la seva eventual derrota en les pròximes eleccions generals.

L'ambició d'Alberto Ruíz-Gallardón de ser número dos de Rajoy a les llistes podria haver enverinat novament els enfrontaments entre la Presidenta de la Comunitat i l'Alcalde de Madrid, que segons fonts periodístiques, no acceptaria més rang per a l'edil que el de portaveu del grup popular al Congrés de Diputats.

En 2004 Esperanza Aguirre va protagonitzar un sonat enfrontament amb Alberto Ruiz-Gallardón en la seva lluita per arribar a ser la Presidenta del Partit Popular de Madrid en substitució de Pío García Escudero. L'alcalde de la capital va intentar fer-se amb el comandament de l'aparell regional del Partit al costat del seu núermo dos Manuel Cobo. La pugna interna es va saldar amb una incontestable victòria d'Aguirre sobre l'edil.

L'any 2006 el diari El País[7] va desvelar que el seu oncle matern, José Gil de Biedma y Vega de Seoane, havia adquirit l'any 2000 un terreny a Villanueva de la la Cañada per 419.975 euros i venut posteriorment per 4,6 milions generant unes plusvàlues en l'operació de 2,1 milions. Segons la notícia, la plusvàlua va ser originada al desbloquejar el govern d'Esperanza Aguirre el pla d'urbanisme de la localitat el 2004. No obstant això, no s'ha demostrat la versemblança d'aquestes afirmacions, que no han generat cap contenciós judicial.

Segons els seus oponents polítics el seu govern està desenvolupant una política d'enfrontament continu amb el Govern de la Nació, desenvolupant un "aïllacionisme" de l'homologació de les seves polítiques. Així la Comunitat de Madrid ha estat expulsada del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut ja que no aplica el Reial decret 605/2003 en la comptabilitat de temps d'espera per a la intervencions quirúrgiques. La Presidenta de la Comunitat de Madrid justifica aquests enfrontaments afirmant que el govern de la nació ha reduït la seva inversió a Madrid substancialment, mentre que ha augmentat la inversió a Catalunya. Així mateix, afirma que s'ha impulsat el trasllat de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions de Madrid a Barcelona, amb les conseqüents pèrdues de treball a Madrid. No obstant això, el Tribunal Suprem va anul·lar aquest trasllat.

Són també freqüents les crítiques de l'oposició a la suposada parcialitat de la cadena pública Telemadrid durant el seu govern. La mateixa Esperança Aguirre va declarar que Germán Yanke, un dels rostres més populars de la cadena, havia "comprat el discurs dels nostres adversaris", en referència al PSOE. Yanke va dimitir poc després al·legant falta d'acord en assumptes pressupostaris.

[edita] Polèmiques i errades

Esperanza Aguirre és molt coneguda també per ser el centre de moltes polèmiques, tot i que la més important va ser fictícia, quan es va difondre un fals episodi en què havia confós l'escriptor portuguès José Saramago amb una dona, Sara Mago; altres polèmiques, aquestes veritables, corresponen a quan va preguntar a la mare de Dulce Chacón per la seva filla quan feia anys que era morta, o quan va dir que no arribava a cap de mes encara que cobra uns 8.000 euros.

[edita] Referències

  1. Sobre el paper de Pedro Schwartz per la seva entrada en política pot consultar-se el capítol disponible a la xarxa de la biografia d'Esperanza Aguirre escrita per Virgina Drake: Esperanza Aguirre: la presidenta. Esfera de los Libros, 2006
  2. Fitxa d'Esperanza Aguirre al Portal del Partit Popular
  3. Bermejo afirma que el PP le prohibió indagar el 'caso Tamayo'
  4. Simancas: "Discurso de autobombo y promesillas de corto alcance". Notici de elpais.com, 15 de setembre de 2005
  5. Simancas dice a Aguirre que el proceso de privatización e la sanidad perjudica a la mayoría. Noticia publicada a madridiario.es, 17 de desembre de 2006
  6. El Gobierno critica que Aguirre rebaje con un reglamento la ley contra el tabaco. Noticia de elmundo.es, 9 de febrer de 2006
  7. Un tío de Esperanza Aguirre, beneficiado por un pelotazo inmobiliario, noticia de 20 minutos, 17 d'octubre de 2006.

[edita] Enllaços externs

Precedit per:
Jerónimo Saavedra
Ministra d'Educació i Ciència
19961999
Succeït per:
Mariano Rajoy Brey
Precedit per:
Carme Alborch
Ministra de Cultura i Esports
19961999
Precedit per:
Juan Ignacio Barrero
Presidenta del Senat
19992002
Succeït per:
Juan José Lucas Jiménez
Precedit per:
Alberto Ruiz-Gallardón
Presidenta de la Comunitat de Madrid
2003 – actualitat
Succeït per:
en el càrrec