Unió del Centre Democràtic

De Viquipèdia

Bandera d'UCD

Unió de Centre Democràtic (Unión de Centro Democratico), UCD, fou el primer partit polític espanyol que va governar Espanya, després del període de la dictadura de Franco. Adolfo Suárez va ser el seu líder més carismàtic.

Taula de continguts

1 Fundació
2 Els anys de govern (1977-1982)
- 2.1 Legislatura Constituent
- 2.2 I Legislatura d'Espanya
3 Dissolució
4 Vegeu també
5 Enllaços externs

[edita] Fundació

Es va formar com a coalició en maig de 1977, durant la transició posterior a la dictadura de Francisco Franco. La UCD va reunir Fernando Álvarez de Miranda (PDC), Pío Cabanillas Gallas (PP), Gonzalo Casado (PSI), Manuel Clavero (PSLA), Francisco Fernández Ordóñez (Partit Social Demòcrata), Juan García Madariaga (PPL), Joaquín Garrigues Walker (FPDL), Enrique Larroque (PL), José Ramón Lasuén (FSD), José Luis Meilán (PGI), Lorenzo Olarte (UC), Eurico de la Peña (USDE), Antonio Pérez Crespo (UDM), Enrique Sánchez de León (AREX) i Ignacio Camuñas (PDP) sota el lideratge d'Adolfo Suárez. Els seus principals components es declaraven demòcrata-cristians, liberals, socialdemòcrates o independents, sent aquests últims freqüentment elements procedents del règim franquista. Posteriorment, el 4 d'agost de 1977, es va transformar en un partit polític.

[edita] Els anys de govern (1977-1982)

UCD va governar Espanya des de 1977 fins a 1982. En les Eleccions Generals de el 15 de juny de 1977 va obtenir 6.310.391 vots (34,4%) i 166 escons. Va poder governar a causa del suport parlamentari i al consens establert tant amb AP com amb el PSOE i el PCE. Va ser un dels principals partits impulsors de la Constitució de 1978, tenint entre les seves files a 3 dels 7 ponents constitucionals. Al març de 1979 va tornar a guanyar les eleccions generals espanyoles de 1979 amb majoria simple, obtenint 6.268.593 vots (34,8%) i 168 diputats.

[edita] Legislatura Constituent

Article principal: Legislatura Constituent d'Espanya

[edita] I Legislatura d'Espanya

Article principal: I Legislatura d'Espanya

[edita] Dissolució

La raó fonamental de la seva desaparició van ser els conflictes interns, que van causar la renúncia a la Presidència del Govern de Suárez el gener de 1981, substituint-lo fins a la fi de la legislatura Leopoldo Calvo Sotelo. Hi ha qui opina que l'única cosa que mantenia unida la coalició era la redacció de la nova Constitució. Alhora va acabar sent un partit amb escassa popularitat i ampli rebuig, a causa del augment de l'atur, la greu inflació i la general crisi econòmica que vivia el país.

A les eleccions generals espanyoles de 1982, en les quals va vèncer de forma aclaparadora el PSOE, va presentar com candidat a Landelino Lavilla, i només va obtenir 1.425.093 vots (6,7%) i 11 escons. Després de la seva renúncia, Adolfo Suárez va formar el Centre Democràtic i Social (CDS), que va competir amb UCD en les eleccions de 1982 i del que seria president fins a 1991.

Per la seva banda, Francisco Fernández Ordóñez es va integrar al costat del seu grup socialdemòcrata en el PSOE. D'altra banda, el Partit Demòcrata Popular o el Partit Liberal es coaligarien amb Aliança Popular, acabant per integrar-se en aquest partit i ocupant l'espai del centre-dreta. Per tant, la UCD va ser dissolta el 18 de febrer de 1983. La base electoral de la UCD va nodrir simètricament en les eleccions de 1982 a les dues principals formacions de l'esquerra i la dreta, el Partit Socialista i Aliança Popular, la qual, després de refundarse en 1990 amb el nom de Partit Popular, va passar a capitalitzar una porció encara major de l'electorat centrista.