Domènec de Guzman

De Viquipèdia

Domènec de Guzmán, Sant Domènec, (Caleruega, Burgos, 1170 - Bolonya, el 6 d'agost 1221), fundador de l'Orde dels Predicadors també coneguts com a Dominics. Va ser un ferm baluard de l'Església Catòlica, que el va canonitzar. Actualment la seva festa és el 8 d'agost.

[edita] Biografia

Els seus pares van ser el noble cavaller senyor Félix Núñez de Guzmán i de la noble dama senyora Juana Garcés (dita comúnment Juana de Aza, beatificada el 1828), els quals eren parents propers dels reis de Castella i Lleó, Aragó, Navarra, Portugal, França, i d'altres regnes d'Europa, i descendien dels comtes fundadors de Castella. Va tenir dos germans, Antonio i Manes.

Dels set als catorze anys (1177-1184), sota la preceptoria del seu oncle l'Arxipreste de Gumiel de Izán don Gonzalo Garcés (dit comunment Gonzalo de Aza), va rebre acurada formació moral i cultural. En aquest temps, transcorregut majoritàriament a Gumiel de Izán (Burgos), va despertar la seva vocació cap a l'estat eclesiàstic.

Dels catorze als vint-i-vuit anys (1184-1198) va viure a Palència; sis cursos estudiant Arts (Humanitats superiors i Filosofia); quatre, Teologia; i uns altres quatre com a professor de l'Estudi General de Palència.

En acabar la carrera d'Arts, el 1190, ordenat sacerdot, esdevingué sotsprior del capítol dels canonges regulars d'Osma. Van ser l'any 1191, ja a Palència, quan en un gest de caritat ven els seus llibres, per alleugerir els pobres de la gana que assolava Castella. En concloure Teologia, l'any 1194, és nomenat Regent de la Càtedra de Sagrada Escriptura en l'Estudi de Palència.

En finalitzar els seus quatre cursos de Docència i Magisteri Universitari, amb vint-i-vuit anys d'edat, el Bisbe li encomana la presidència de la comunitat de canonges i del govern de la diòcesi en qualitat de Vicari General de la mateixa.

En 1205, per encàrrec del seu parent el rei Alfons VIII de Castella, acompanya el Bisbe d'Osma, monsenyor Diego de Azevedo, com a ambaixador extraordinari per a concertar a la cort danesa el casament del príncep Ferran. Amb aquest motiu, va haver de fer nous viatges, sempre acompanyant al bisbe Diego a Dinamarca i a Roma, en els quals decidí el seu destí amb vocació missionera.

[edita] Sant Domènec i el catarisme

Alguns dels elements que posaran en marxa la Reforma són ja presents en aquesta època. La riquesa de l'Església, en particular, és escandalosa en certs mitjans cristians que acaben essent seduïts per les idees dels càtars.

Fins a finals del segle XII, els papes havien intentat tractar el fenòmen basant-se en dues accions:

• campanyes militars portades per bisbes amb victòries sagnants que no portaven enlloc.
• prèdiques fetes pels cistercencs amb sant Bernat al front, com per exemple a Albi el 1145, també sense resultat.

L'Església no sap, en aquesta època, parlar al poble, els teòlegs amb la seva vasta cultura religiosa no arriben a la gent pobre. L'heretgia és finalment condemnada el 1184, confonent els dos moviments.

En les seves anades i vingudes a través de França va conèixer els legats i predicadors tramesos per Innocenci III per convertir els albigesos. D'acord amb el papa, l'any 1206, en acabar les ambaixades, s'estableix al Llenguadoc com a predicador de la veritat entre els càtars. Refusa els bisbats de Coserans, Besiers i Comenges, per als quals havia estat elegit canònicament.

L'assassinat del legat del papa, el cistercenc Pere de Castellnau, imputat a Ramon VI de Tolosa, va posar en marxa el 1209 la croada contra els albigesos i els dominics segueix als croats als llocs conquerits per intentar obtenir conversions. És llavors que Sant Domènec descobreix la vocació de predicador. Tanmateix, el seu missatge condescendent passa malament amb aquesta gent austera que viu en la major indigència. És llavors quan decideix la seva pobresa voluntària i escull posar-se al seu nivell per entendre'ls millor. Té la inspiració de desposseir-se de les càrregues de l'Església tradicional i fa la tria de viure pobrament imposant-se una disciplina rigorosa i estudia millors arguments per arribar al poble.

[edita] Els dominics

Per competir amb una institució càtara comparable, el 1208 fundà a Prouille, prop de Tolosa, una casa de monges sota la regla agustiniana. Després de la croada contra els albigesos (1209-1213), decidí de fundar, amb sis companys (entre ells Pedro Sella i Tomàs de Tolosa), una petita comunitat de predicadors a Tolosa. El setembre del mateix any, arriba de nou a Roma en un segon viatge, acompanyant del bisbe de Tolosa, monsenyor Fulco, per assistir al Concili de Laterà i sol·licitar del Papa l'aprovació del seu Orde, com a organització religiosa de Canonges regulars.

El 22 de desembre de 1216, amb l'aprovació del papa Honori III rep la butlla Religiosam Vitam per la qual confirma l'Orde dels Frares Predicadors.

A l'any següent retorna a França i en el mes d'agost dispersa als seus frares, enviant-ne quatre a Espanya i tres a París, decidint marxar ell a Roma. Allí es manifesta el seu poder taumatúrgic amb nombrosos miracles i s'incrementa de manera extraordinària el nombre dels seus frares. Mesos després enviarà els primers frares a Bolonya. A finals de 1218 visitarà Segòvia, Madrid i Guadalajara.

Per mandat del papa Honori III, en un cinquè viatge a Roma, reuneix en el convent de Sant Sixte a les monges disperses pels diferents monestirs de Roma, per a obtenir per als Frares el convent i l'Església de Santa Sabina. En la Festa de Pentecosta del 1220 assisteix al primer Capítol General de l'Orde, celebrat a Bolonya. En ell es redacta la segona part de les Constitucions. Un any després, en el següent Capítol celebrat també a Bolonya, acordarà la creació de vuit Províncies. Amb el seu Orde perfectament estructurat i més de seixanta comunitats en funcionament, esgotat físicament, després d'una breu malaltia, va morir el 6 d'agost de 1221, als cinquanta-un anys d'edat, en el convent de Bolonya, on hi romanen les seves restes.

En 1234 el Papa Gregori IX, el canonitzà.