Èdip

De Viquipèdia

Aquest article o secció no cita fonts o referències.
Podeu ajudar a millorar aquest article afegint les citacions apropiades. És necessari per poder verificar, neutralitzar o editar i ampliar l'article. En cas contrari s'haurà d'eliminar del text posat en qüestió.

Èdip fou un heroi de la mitologia grega, concretament del cicle tebà. Fill de Laios (Rei de Tebes i descendent de Cadme) i Iocasta. Sense saber-ho matà al seu pare i contragué matrimoni amb la seva mare.

Advertiment: A continuació, pot haver-hi informació detallada sobre l'argument. Més informació.

[edita] El mite d'Èdip

[edita] Infantesa

Abans de casar-se, Laios i Iocasta van consultar l'Oracle de Delfos, el qual els advertí que “el fill que tinguessin arribaria a ser assassí del seu pare i espòs de la seva mare”. Laios, en veure néixer el seu primer fill, tement l'acompliment del destí, va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. D'aquí li ve a Èdip el seu nom (Peus inflats). Un pastor anomenat Forbas, que pasturava els ramats de Polibi, rei de Corint, el va alliberar i el va infantar. Finalment Polibi i la seva dona Peribea el van adoptar com a fill propi.

Aviat Èdip va destacar per la seva força extraordinària i la seva intel·ligència. A tal punt que provocava l'enveja dels seus companys de joc, fins que un d'ells, ressentit, li va revelar el seu origen adoptiu. Èdip, turmentat per aquesta idea consulta l'Oracle de Delfos. Aquest, com passa sovint amb tots el oracles, li contesta una frase enigmàtica que desencadena la tragèdia: “No tornis mai al teu país d'origen si no vols cometre l'assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. Commogut per aquestes paraules, Èdip decideix no tornar mai més a Corint, desconeixent que no és en realitat la seva pàtria originaria.

[edita] Fugida de Corint

Edip marxa de Delfos a l'aventura cap a Beòcia, fins que per un camí estret es troba amb quatre persones, una de les quals, un home vell, de mala manera li exigeix que surti del camí perquè pugui passar ell i el seu carro. Després d'una disputa Èdip mata aquest home vell, qui tràgicament era el seu pare Laios. Així s'acompleix la primera part de l'oracle. Tebes es va quedar sense rei, i a més a més, va patir una nova desgràcia: l'Esfinx, un monstre amb rostre i mans de dona, la veu d'home, cos de gos, cua de serp, ales d'au i urpes de lleó, assolava tota la contrada. Se situava a un turó a l'entrada de la ciutat de Tebes i a tots els vianants els proposava un enigma i si no li'n donaven resposta els devorava. Creont, germà de Iocasta, havent pres temporalment la regència de la ciutat, davant d'aquesta lacra que s'enduia milers de vides, va anunciar que concediria la corona de Tebes i la seva reina a qui destruís el monstre.

L'enigma de l'Esfinx era:

“Quin és l'animal que pel matí té quatre peus, al migdia en té dos i a la tarda tres?”

Èdip, delerós de glòria i curull d'enginy, va anar a l'encontre de la bèstia i va respondre: “L'home. A l'infantesa camina a quatre grapes; quan és adult, amb dos peus, i que és vell, va amb bastó”. L'Esfinx enfurismada es suïcidà en sentir la resposta d'Èdip. Aquesta actitud altiva que sempre va mostrar és un dels motors de la tragèdia: l'hybris o petulància davant els déus pel fet de no acceptar del tot la condició humana. Aquests solen fer pagar dolorosament aquesta pretensió amb humiliacions i violència i només quan l'home ha comprès la seva condició pot trobar la pau.

[edita] L'horror d'Èdip

Així fou com Èdip esdevingué rei de Tebes. Casat amb la seva mare sense saber-ho tingueren dos fills: Etèocles i Polinices i també dues filles, Antígona i Ismene. Molts anys després del matrimoni una pesta horrorosa assola la ciutat. És l'inici de la trama d'Èdip Rei de Sòfocles. Aquesta pesta matava homes i dones per igual i s'estengué a tota la ciutat. Èdip envià Creont a Delfos per preguntar a l'oracle com alliberar la ciutat de tal dissort. Apol·lo contesta que la pesta no cessarà fins que sigui castigat l'assassí de Laios, encara present a Tebes. Èdip emprèn aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: un missatger que arriba de Corint per anunciar-li la mort de Polibi li confessà que el va recollir d'infant i el servent de Laios resultà ser el mateix, Forbas, el pastor que el va abandonar. D'aquesta manera Èdip descobrí que el seu destí s'havia acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d'ell mateix per evitar-ho: matà el seu pare i es casà amb la seva mare. Iocasta, horroritzada per l'incest comès, es suïcidà penjant-se, mentre que Èdip es tregué els ulls amb la punta d'una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop.

“Oh els qui la paterna Tebes habiteu, mireu Èdip,

ell, que els cèlebres enigmes va saber, i fou poderós,

l’home de les grans fortunes, envejat dels ciutadans,

a quin tràngol d’espantosa desventura ha pervingut!

De manera que, el qui sigui moridor, cal esperar

l’últim dia a proclamar-lo venturós, quan passarà

la monjoia de la vida sense haver sofert cap dol”

Fragment d’Èdip Rei

Traducció de Carles Riba.

Èdip passarà els darrers anys de la seva vida errant com un captaire cec, acompanyat només per la seva filla petita, Antígona. La seva fi és narrada per una altra tragèdia de Sòfocles Èdip a Colonos, una obra representada després de la mort de l’autor: arribà a Colonos, a l'Àtica, on fou acollit pel rei Teseu. Emparat per aquest, no cedí a les reclamacions per a que retornés a Tebes per part del seu cunyat i els seus dos fills, per beneficiar la ciutat de Cadmos de l'acompliment de l'oracle segons el qual la terra on sigui enterrat Èdip serà afavorida pels déus. Després de maleir els seus dos fills i Creont, Èdip deixà el món dels vius. Aquí es reflectiren els ideals polítics de la ciutat d’Atenes, viscuda com a terra acollidora d’homes nobles, justa i oberta, tal com el segle V aC ens l’ha presentat en tots els àmbits de la cultura. A més a més, hi veiem fragments biogràfics de l’autor, Sòfocles, que no pot evitar deixar la seva empremta: Colonos és la pàtria de naixença del tràgic, i alhora aquest Èdip representat esdevé un autoretrat del mateix autor, gairebé un testament artístic on biografia i mite s’entrecreuen artisticament.

Antígona:

“Hi ha, doncs, un amor fins dels mals.

Perquè el que enlloc no es té per la ventura

Era per mi ventura,

Cada vegada que entre les mans jo el retenia.

Oh pare, oh estimat,

Tu que per sempre sota terra

De fosca t’has vestit”

Fragment d’Èdip a Colonos

Traducció de Carles Riba.

[edita] Descendència

Tot i la redempció d’Èdip, els seus fills encara en patiren les conseqüències, ja que Etèocles i Polinices, acordaren alternar-se cada any en el tron de Tebes. En acabar el primer any de regnat Etèocles es negà a cedir el torn a Polinices, tal com havien pactat, sinó que el foragità de la ciutat. El germà expulsat es refugià a Argos, el rei de la qual, Adrast li concedí la mà de la seva filla. Polinices, amb l'ajuda d'Adrast, aconseguí organitzar un exèrcit contra Tebes per conquerir el regne, l'anomenada expedició dels set, tema d'una tragèdia d'Èsquil ([[Els set contra Tebes]]). Adrast assalta la ciutat dividint les tropes en set contingents, cadascun comandat per un cabdill contra una de les set portes de Tebes, cadascuna defensada al seu torn per un heroi tebà. Polinices atacà la porta protegida per Etèocles i els dos germans moren en combat l'un contra l'altre. Els argius finalment foren anihilats pels tebans i solament pot escapar de la mort Adrast, gràcies al seu veloç cavall Aríon.

Per la seva banda Antígona (filla d'Èdip) pacient i amorosa, fidel al seu germà mort, patí l'exclusió i maltractament per part del seu oncle Creont, perquè aquest no volia donar sepultura a Polinices; en canvi ella se sent cridada pel deure sagrat d’enterrar els morts. Aquí entren en conflicte la llei humana i la llei divina, ja que Antígona trencà la prohibició expressa de Creont d’enterrar els invasors que romanien sobre el camp de batalla a la intempèrie. És l’argument d’una altra tragèdia de Sòfocles, Antígona. Finalment, infligint la llei humana ofereix el germà i fou condemnada a ser enterrada viva.

[edita] Complex d'Èdip

Article principal: Complex d'Èdip

La llegenda va inspirar a Sigmund Freud la seva teoría del complex d'Èdip sobre el desenvolupament de la personalitat. Aquest complex planteja la idea de que durant l'etapa genital del desenvolupament del nen (una de les etapes psicosexuals) aquest comença a sentir atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat. El nen es sent atret per la mare i comença a odiar al pare ja que aquest té a la mare. Aleshores es desenvolupa un sentiment de culpa ja que el nen sap que no està bé odiar al pare. Aquest conflicte resolgué mitjançant la identificació, on el nen adopta característiques del pare.