Àtal I de Pèrgam
De Viquipèdia
Àtal I de Pèrgam fou rei de Pèrgam del 241 aC al 197 aC.
Era fill d'Àtal, germa de Fileret de Pèrgam (282 aC-263 aC) i d'Antioquis filla d'Aqueu. Va succeir en el tron al seu cosí Èumenes I de Pèrgam (263 aC-241 aC). Fou el primer que es va enfrontar als gàlates sobre els que va obtenir una victòria decisiva després de la qual va assolir el títol de rei. Una escultura representant la victòria fou col·locada a l'Acròpoli d'Atenes.
Es va aprofitar dels conflictes familiars entre els selèucides i el 229 aC va derrotar a Antíoc Hierax, que era aliat dels gàlates i que després de la derrota gàlata, només tenia el suport egipci, poc significatiu. Després de tres campanyes victorioses d'Àtal, finalment Antíoc va haver de fugir i els seus dominis es van repartir entre pergamides, egipcis, macedonis (Cària), gàlates i capadocis (227 aC).
El 226 aC es va apoderar d'extenses regions de Frígia a l'oest del Taure. El 225 aC el nou rei selèucida, Seleuc III Ceraune (o Sòter 225 aC-223 aC) va enviar un exercit sota el comandament del seu oncle Andròmac, però aquest exèrcit fou derrotat i Andròmac fou fet presoner i enviat a Egipte. Sota Antíoc III el gran (223 aC-187 aC), Aqueos (Aqueu) fou enviat contra Pèrgam (222 aC) i va derrotar a Àtal, deixant reduït el seu regne als límits del 228 aC.
El 220 aC va esclatar la guerra entre Rodes i la ciutat de Bizanci i Àtal es va posar del costat dels bizantins però no fou de cap ajut apreciable. El 218 aC amb l'ajut de mercenaris gàlates va recuperar algunes ciutats d'Eòlia però en mig de victòries generals l'exèrcit va quedar desbandat quan es va produir un eclipsi que va alarmar als gàlates que no van voler seguir.
El 216 aC es va aliar a Antíoc III el gran contra Aqueu. El 211 aC es va incorporar a l'aliança de Roma amb la Lliga Etòlia, contra Filip V de Macedònia i la Lliga Aquea. El 209 aC fou nomenat pretor de la Lliga Etòlia juntament amb Pírries i al 208 aC es va reunir amb una petita flota al romà Sulpici. Després d'una victòria a Egina el 207 aC va assaltar Peparethos, va conquerir Oeros, i tot seguit Opos. Estava a aquesta ciutat quan casi be va caure presoner de Filip V. Al assabentar-se de que el rei Prúsies I de Bitínia havia envaït el regne va retornar apressuradament.
El 205 aC, per una interpretació dels llibres sibil·lins, els romans van enviar una ambaixada a Àsia per emportar-se a la Mare Idea (la Gran Mare Frígia dels deus) que era a Pessinos. Àtal els va rebre i els va donar la pedra que era el símbol de la deessa. A la pau general del 204 aC, Prúsies i Àtal i van quedar inclosos, el primer com aliat macedoni i el segon com aliat romà.
Quan la guerra va esclatar entre Filip V i Rodes, Àtal va prendre partit per l'illa, i es va aliar a Egipte, Quios, Cízic i Bizanci, i com a conseqüència l'any següent (201 aC) va esclatar la guerra oberta. En la batalla naval que es va lliurar en aigües de Quios no hi va haver un vencedor clar, però la flota dels rodis fou derrotada enfront de Milet (es va poder retirar cap al sud i reorganitzar-se); els macedonis van desembarcar a Milet, van assolar el regne de Pèrgam i van avançar cap a la capital, ciutat que no van poder ocupar i finalment els macedonis van anar a passar el hivern a Cària.
El 200 aC Àtal, invitat pels atenencs, va anar a Atenes, on se li van tributar honors. Es va crear una nova tribu anomenada Atalis (Attalis) en honor seu. Una ambaixada romana era a la ciutat i es va declarar formalment la guerra a Filip V. El mateix any va intentar aixecar el setge a que els macedonis i els seus aliats sotmetien a Abydos, però sense èxit.
En la campanya del 199 aC va actuar en unió dels romans tant en la flota com en l'exèrcit de terra. Les forces combinades van ocupar Oreos a Eubea però va haver de retornar a Àsia on Antíoc III atacava Frígia. Antíoc va haver de renunciar al atac i retirar les tropes sota pressió de Roma.
El hivern del 198 aC el va passar a Egina i a la primavera del 197 aC va assistir a una assemblea a Tebes amb la intenció de separar als beocis de l'aliança amb Macedònia. Essent a Tebes va patir una apoplexia i fou portat a Pèrgam on va morir amb 72 anys i després de 44 de regnat.
Es considerat defensor de les arts i les ciències, i un governant just i fidel aliat. Amic generós i un bon pare i espòs. La seva dona es deia Apol·lonies (o Apol·lonis) i amb ella va tenir quatre fills: Èumenes II de Pèrgam que el va succeir (197 aC-159 aC), Àtal II de Pèrgam (159 aC-139 aC), Filaret de Pèrgam i Ateneu de Pèrgam.
