Temple de Jerusalem
De Viquipèdia
El Temple de Jerusalem (Beit Hamikdash, בית המקדש en llengua hebrea) fou un santuari del poble d'Israel, situat en l'explanada del mont Moria, en la ciutat de Jerusalem, a on actualment hi han les mesquites de La Roca i Al-Aqsa.
Taula de continguts |
[edita] El Primer Temple
El primer Temple o Temple de Salomó es construeix en el segle X aC (aproximadament en la dècada de 960 aC), per substituir el Tabernacle que durant segles, des de L'Èxode, es venia utilitzant com a lloc de reunió i de culte a Jehovà. El Temple el formaven un gran pati murallat i un edifici central de 30 metres de llarg per 10 d'ampla i 10 d'alçada. En la construcció participaren artesans de Tir i Hiram. A l'entrada del temple hi havia dues columnes, anomenades Yajin i Boaz. Els sacerdots i el rei entraven en el Temple per una gran porta xapada d'or, de aproximadament 10 metres d'alt per 4 d' amplada. Darrera la porta es trobava el vestíbul d'entrada, el Ulam. Després seguia l'estança principal, el Heijal o Sant, iŀluminat a través de unes finestres altes. L'amplada i longitud guardaven una proporció de 1:2. Les parets del "Sant" es cobriren amb làmines de cedre, portades de les muntanyes del Líban, del mateix material eren les bigues del forjat. La tercera cambra, el Santísim (sancta sanctorum), es trobava a un nivell mes alt que el Heijal, i sòls si podia accedir pujant per una escala. El Santísim tenia la forma de un cub de aproximadament 10x10x10 metros, i en el centre s'ubicà l'Arca de l'Aliança. Aquesta era una gran caixa, feta de fusta d'acàcia, coberta de planxes d'or i amb quatre anelles a les que es posaven dues vares per transportar-la. Dins de l'Arca es guardaven les Taules de la Llei, que segons la Bíblia, Déu donà a Moisès. En aquestes Taules hi havia gravats els Deu Manaments. Després de la mort de Salomó, el temple patí varies profanacions no sòls per invasions sinó amb la introducció de deïtats siri-fenícies com a l'època de Manassès que va dividir el temple en diverses seccions per a honrar diferents déus i sòls es restaurà en els regnats de Ezequies i Josies. Finalment fou destruït per el rei babilònic Nabucodonosor II en 587 aC, que portà captius a una gran part dels habitants del regne de Judà a terres caldees.
[edita] Segon Temple
Després del captiveri de Babilònia, en el 517 a.C. els perses autoritzaren als jueus a reconstruir el temple, no accent de problemes polítics i ètnics. Encara que es van tornar els tresors del Temple, aquest no tornà a gaudir de l'anterior fastuositat.
Amb les influencies hel·lenístiques posteriors a Alexandre Magne, el Temple entrà en risc de ser profanat per aquestes influencies fins que Antíoc IV Epifanies prengué Jerusalem i el seu Temple per posar allí una estàtua del déu grec Zeus. Això portà a la revolta dels Macabeus liderada per Judes Macabeu, fins que es tornà la llibertat del país i es restaurà el temple a mitjans del 150 a.C.
La arribada dels romans amb Pompeu Magne fins la seva destrucció, el Temple estigué novament amenaçat de profanació, fins que en el any 21 a.C. el rei Herodes el Gran decidí la seva restauració respectant la planta física del edifici, ampliant els patis i afegint els murs exteriors amb vuit entrades. El mur que actualment queda es el occidental o també el Mur de les Lamentacions. Posteriorment s'afegí al nord la cèlebre Torre Antònia, fortalesa militar de construcció romana i al sud, un edifici destinat a la purificació dels sacerdots.
Després de la restauració, el temple no va sobreviure per gaire temps a cause de la rebeŀlió dels zelotes, que portà a la guerra amb el Imperi Romà i que culminaria amb la destrucció de la ciutat i el Temple en el any 70 per les legions de Titus.
Després de la destrucció s'intentà reconstruir el Temple, però aquesta vegada per convertir-lo en temple de Júpiter, lo que provocar una nova rebeŀlió en el any 132-135 que va ser reprimida amb severitat i provocà la prohibició de viure a Jerusalem als jueus, fins el segle VII, en temps del Imperi Bizantí. Totes les rames del judaisme ortodox creuen en la reconstrucció del temple en la era messiànica. Avui en dia existeixen grups a Israel com els denominats Neemane Har Habayit o fidels del mont del temple, que busca'n reconstruir el temple.
[edita] Sacerdots
Segons la Bíblia, Déu trià a una de les dotze tribus, la de Leví, representada per Aaron, germà de Moisès, per a dedicar-se a cuidar del Arca de l'Aliança i del culte a la divinitat. El propi Aaron seria el primer sacerdot hebreu. La dita responsabilitat seria hereditària i passaria de generació en generació. D'entre els sacerdots, el cap de la casa d'Aaron (el seu primogènit, a qui seguiria el seu primogènit) seria el Summe Sacerdot, és a dir, el màxim representant de la tribu de Leví per a conduir el culte. Aquesta organització sacerdotal que ve de la primera religió monoteista del món, aconseguiria el seu esplendor durant els regnats de David i Salomó els quals construirien el temple de Jerusalem. La ruptura de la successió levítica, especialment de l'elecció del Summe Sacerdot, el qual tindria una figura política tan forta com la del rei d'Israel, portaria seriosos conflictes. Cap al segle II aC (any 152 aC), l'elecció de Jonatan del llinatge Macabeu, però no levític, com a Summe Sacerdot, crearia la secessió de la comunitat esenia de Qumram i la completa enemistat del partit dels Fariseus.
Els sacerdots rebien del poble jueu:
- El dècim regular
- El preu per els primogènits
- El pa de la proposició
- Les primícies del gra i del vi
Els deures dels sacerdots en el santuari eren:
- Degollar els animals que portava el poble i ruixar la sang sobre el altar
- Tallar els animals sacrificats,
- Mantenir viu el foc i coure la carn
- Cremar encens sobre el altar d'or.
Per ser sacerdot calia ser descendent de Aaron i no tenir malformacions físiques. Per servir en el temple tenien que rentar-se les mans i els peus, no veure vi ni licors, no tenir conducte immoral i no estar contaminat per la mort d'un parent.
[edita] Santísim
Era la sala més sagrada del Temple. Només el Summe Sacerdot en el "Día de Expiació" podia traspassar la cortina que separava el Sant del Santísim. Entrava tres cops, el primer amb el encens del altar, el segon cop amb la sang del toro, com ofrena per el pecat per la tribu sacerdotal, i finalment entrava amb la sang del boc, la ofrena per el pecat del poble. Dins del Santísim el Summe Sacerdot esquitxava la sang dels animals en el terra davant de l'Arca.
[edita] Culte
A part del culte a Jehovà, la Bíblia esmenta, que en el Temple de Jerusalem, s'havia practicat veneració a altres divinitats. Així: «El rei (Josies) va ordenar al gran sacerdot Helquies [...] que traguessin del santuari de Jahvè tots els objectes dedicats al culte de Baal, d'Astarte... i els que oferien perfums a Baal, al sol, a la lluna, als planetes i a tota l'estelada... dins del Temple de Jahvè, on les dones teixien mantells per a Astarte»(2 Reis 23:4-7). Seguidament ens diu: «El rei enderrocà també els altars que els reis de Judà havien fet... els altars que Manasés havia erigit als dos atris del temple de Jahvè... que Salomó, rei d'Israel, havia construït a Astarte...» (2 Reis 23:12-13). De Salomó a Josies avarca un període de aproximadament 360 anys de culte a déus pagans. El culte d'aquest déus serà substituït pel culte monoteista a Jahvè. També es prohibirà l'accés dels estrangers i les dones al recinte principal del temple.
[edita] Enllaços externs
http://www.mgar.net/africa/jerusale.htm (castellà)
