Reis dels belgues

De Viquipèdia

Els cinc primers reis dels belgues, per ordre cronològic, des de Leopold I (esquerra) fins a Balduí I (dreta)

Rei dels Belgues, és el títol dels monarques de Bèlgica. La denominació Rei de Bèlgica no es fa servir.

[edita] Història

Donat que la independència belga dels Països Baixos el 1830 fou recolzada econòmica i militarment pels francesos la comunitat internacional va intervenir perquè Bèlgica no fos annexada a França, i s'acceptà la proposta anglesa d'invitar un noble d'un tercer país com Alemanya per a portar la corona del nou país, honor que va recaure en Leopold, duc de Saxònia-Coburg-Gotha.

[edita] El títol i les prerrogatives del rei dels belgues

Al segle XIX, l'absolutisme va perdre molta popularitat. A poc a poc, els monarques tot arreu Europa van haver de deixar poders als parlaments, si més no estiguessin destituïts.

Al congrés nacional belga del 1830, el govern provisori de l'estat nou, hi havia dues tendències: liberals, inspirats per l'Il·lustració i la revolució francesa d'un costat i conservadors catòlics i la noblesa que continuaven a adherir a les idees de l'àntic règim de l'altre. Va caldre una solució mitjana, per a guardar la simpatia dels estats veïns i la unitat per defendre la independència. Una república hauria sigut massa revolucionari i un sobirà absolut, tipus Guillem I a penes destituit, desvetllava massa records dolents.

Epigrama a l'entrada de l'antiga casa de la vila de Chênée amb el text en francès del primer paragraf de l'article 33 de la constitució belga

A la constitució belga es troba doncs aquesta solució mitjana. El seu article 33 estipula: “tots els poders eixen de la nació” i confirma així la sobirania del poble. El monarca (i els seus successors) esdevé rei per gràcia dels seus compatriotes, i no per gràcia de deus com el seus col·legues britànics i neerlandesos. Segons l'article 91, només pot accedir al tron després de jurar solemnement, davant les dues cambres unides del parlamant: «Juro de respectar la constitució i les lleis del poble belga, de mantenir l'independència de la nació i l'integritat del seu territori.» El rei dels belgues està doncs sotmès a la llei del poble belga. És la raó perquè el seu títol és rei dels belgues i no de Bèlgica. Sovint hi ha confusió amb el seu patrònim que és de Bèlgica.

Després del congrés de 1830, inspirat per la diplomacia anglesa, el poble va oferir el càrrec de rei dels belgues a Leopold George Christian Frederick de Saxònia-Coburg Saalfeld, que tenia lligams familiars amb gairebé totes les cases reials europees. Aquests lligams es van considerar com una garantia suplementària de l'independència. Leopold va acceptar i prestar el seu jurament constitucional el 21 de juliol 1831. Aquest dia va esdevenir la festa nacional belga.

Té un paper d'arbitre amb un cert poder moral al govern federal. Quan ratifica formalment les lleis amb la seva signatura, sempre cal dos ministres per a signar ensems amb ell. Tot i estar controlat per el parlament, el rei té uns privilegis:

• pot nomenar el primer ministre i els ministres federals
• pot dissoldre les cambres del parlament federal (només després d'un vot)
• com cap de l'exèrcit, pot declarar la guerra i la pau
• pot figurar als segells i les monedes, atribuir títols de noblesa, fer gràcia als condemnats
• frueix de la prerrogativa de la inviolabilitat
• després de les eleccions federals, té un rol actiu de mediador en nominar l'informador i el formador, futur primer ministre federal

De fet, el rei mai no utilitzarà cap dels seus privilegis, sense concertació amb el govern, els representants del parlament o els altres cossos constituits.

[edita] Evolució i futur

En principi, el rei s'ha de sotmettre o de dimitir. Quan al 1990, el rei Balduí I de Bèlgica va refusar de signar la llei de la legalització parcial de l'avortament, que considerava com contrària a la seva convicció religiosa, això va crear una greu crisi constitucional. La constitució permet a les dues cambres reunides de signar una llei, quan el rei és en un estat "d'impossibilitat de regnar". En aplicar aquesta clàusula, normalment prevista per el cas d'insanitat d'un rei, els parlaments van signar la llei i confirmar la sobirania del poble belga.

Aquest succès i l'esperit del temps van fer que el rei va perdre més poders als governs regionals i comunitaris, després de les reformes de l'estat. Ja no signa els decrets i les ordonàncies d'aquestes entitats federades, ni nomena els burgmestres ecc. Com més competències es transfereixen a les autonomies, com menys poder rau prop del rei.

El 1991, la llei sàlica, que prohibeix l'accès al tron de la progenitura feminina de la família reial es va abolir. Al futur, el rei dels belgues podria ésser una reina. Elísabet, neta Albert II de Bèlgica i segona en l'ordre de successió després de Felip de Bèlgica podria tornar-se la primera reina efectiu. Les esposes dels reis porten el títol 'reina dels belgues', tot i no tenir cap paper ni poder legals.

[edita] Monarques

Bèlgica es un país amb tres llengües oficials: el francès, el neerlandès i l'alemany. Els monarques solen utilitzar els seus noms tant en francès com en neerlandès, ja que en alemany es fan servir els noms francesos (igual que en l'anglès).

[edita] Vegeu també

• Història de Bèlgica
• Congo Belga