Pseudorhyncocyonidae
De Viquipèdia
 |
||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||
|
||||||||||
|
|
||||||||||
Pseudorhyncocyonidae és una de les tres famílies de l'ordre extingit Leptictida. Comprèn els gèneres Leptictidium i Pseudorhyncocyon, endèmics d'Europa i dels quals s'han trobat fòssils a jaciments de França i Alemanya. Fou descrita per Sigé el 1974.[1]
Els animals d'aquesta família eren euteris primitius i petits, amb unes dimensions màximes d'aproximadament noranta centímetres (Leptictidium tobieni). La seva dieta era omnívora i incloïa sargantanes, petits mamífers i insectes dels quals trencaven l'exosquelet amb la seva dentició.[2]
El gènere Leptictidium està molt més estudiat que el gènere Pseudorhyncocyon, a causa de la minsa quantitat de material fòssil trobat d'aquest últim. De fet, el primer exemplar trobat de Pseudorhyncocyon, que Filhol usà per definir el gènere i que Sigé definí com a P. cayluxi el 1978, acabà revelant-se com a Leptictidium ginsburgi després de l'anàlisi de Mathis (1989).[1] Un altre suposat exemplar de P. cayluxi fou redefinit, també per Mathis, com a Leptictidium sigei. A més, només s'han trobat unes quantes dents de Pseudorhyncocyon, mentre que al jaciment de Messel (Alemanya) s'hi han trobat nombrosos esquelets complets o gairebé complets de Leptictidium.
Taula de continguts |
[edita] Diferències entre gèneres
Els dos gèneres de la família comparteixen trets en comú, com ara un postcíngol ben desenvolupat o la reducció de les regions parametastilar i metastilar.
Alguns dels trets típics de Leptictidium són un potent mesostil a les dents jugals molariformes P4 i M3, una fusió de l'hipoconúlid i l'entocònid a l'M3, i un escurçament transversal de les dents molaritzades superiors, més quadrades.
D'altra banda, Pseudorhyncocyon no té cap mesostil i la separació entre paracon i metacon és menor i menys profunda. El protocònid és gran i robust.[1] Finalment, Leptictidium era un dels pocs mamífers completament bípedes (juntament amb els macròpodes i els humans), mentre que Pseudorhyncocyon alternava el bipedisme amb el quadrupedisme.
[edita] Vegeu també
[edita] Bibliografia
- Sigé, B. (1974). Pseudorhyncocyon cayluxi Filhol, 1892, insectivore géant des Phosphorites du Quercy..
- Sigé, B. (1975). Insectivores primitifs de l'Eocène supérieur et Oligocène inférieur d'Europe occidentale. Apatemyidés et Leptictidés..
- Sigé, B. (1978). La poche à phosphates de Sainte-Néboule (Lot) et sa faune de vertébrés du Ludien supérieur. Insectivores et Chiroptères.
- Christian, A. (1999). Zur Biomechanik der Fortbewegung von Leptictidium (Mammalia, Proteutheria).
- Maier, W., Richter, G., Storch, G. (1986). Leptictidium nasutum - ein archaisches Säugetier aus Messel mit außergewöhnlichen biologischen Anpassungen.
- Storch, G. (1987). Leptictidium - ein archaischer Säuger.
- Storch, G., Lister, A. (1985). Leptictidium nasutum - ein Pseudorhyncocyonide aus dem Eozän der Grube Messel bei Darmstadt (Mammalia, Proteutheria).
- Tobien, H. (1962). Insectivoren (Mammalia) aus dem Mitteleozän (Lutetium) von Messel bei Darmstadt.
- von Koenigswald, W.; Storch, G. (1987). Leptictidium tobieni n sp., ein dritter Pseudorhyncocyonide (Proteutheria, Mammalia) aus dem Eozän von Messel.
- von Koenigswald, W.; Wuttke, M. (1987). Zur Taphonomie eines unvollständigen Skelettes von Leptictidium nasutum aus dem Ölschiefer von Messel.
- Benton, M. (2000). Vertebrate Palaeontology. ISBN 0632056142.
- Frey, E., Herkner, B., Schrenk, F., Seiffert, C. (1993). Reconstructing organismic constructions and the problem of Leptictidium's locomotion.
- Mathis, C. (1989). Quelques insectivores primitifs nouveaux de l'Eocène supérieur du sud de la France.
- Rose, K. (2006). The Beginning of the Age of Mammals. ISBN 0801884721.
[edita] Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Mathis, C. (1989). «Quelques insectivores primitifs nouveaux de l'Eocène supérieur du sud de la France». Bulletin du Muséum national d'histoire naturelle de Paris 11: 33-64.
- ↑ Haines, Tim (2001). “New Dawn”, Walking with Beasts, Londres: BBC Books. el 30-12-2007.
