[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Michael Jordan - Viquipèdia

Michael Jordan

De Viquipèdia

Engranatges
Article inacabat!
Un (o més d'un) viquipedista treballa en l'edició de la present entrada, per la qual cosa és possible que trobeu defectes de contingut o de forma: a fi de coordinar la redacció, contacteu amb els col·laboradors més recents amb un missatge a la pàgina de discussió de l'article en qüestió abans de realitzar modificacions o substitucions importants.

El seu ús és temporal mentre l'usuari estigui editant l'article. No us oblideu de treure l'avís un cop estigui acabat, o bé es podrà treure després d'uns dies d'inactivitat.

Michael Jordan
Posició Escorta
Sobrenom Air Jordan, His Airness, MJ
Altura 6 ft 6 in (1,98 m)
Pes 216 lb (98 kg)
Nacionalitat Estats Units
Data naixement 17 de febrer de 1963
USA Brooklyn, Nova York
Universitat University of North Carolina
Draft 3r, 1984
Chicago Bulls
Anys en actiu 1984–1993, 1995–1998, 2001–2003
Trajectòria Chicago Bulls (NBA) 1984–1993
Birmingham Barons (minor league baseball) 1994
Chicago Bulls (NBA) 1995–1998
Washington Wizards (NBA) 2001–2003
Premis ACC Men's Basketball Player of the Year (1984)
USBWA College Player of the Year (1984)

Naismith College Player of the Year (1984)
John R. Wooden Award (1984)
Adolph Rupp Trophy (1984)
NBA Rookie of the Year (1985)
NBA Defensive Player of the Year (1988)
NBA MVP (1988, 1991, 1992, 1996, 1998)
NBA Finals MVP (1991, 1992, 1993, 1996, 1997, 1998)
NBA's 50th Anniversary All-Time Team (1997)
Sports Illustrated Sportsman of the Year (1991)
2000 ESPY Atleta del Segle
2000 ESPY Male Athlete Decade Award (1990s)
2000 ESPY Pro Basketballer Decade Award (1990s)

2000 ESPY Play of the Decade
Michael Jordan i Dean Smith en el partit en honor als equips de bàsquet masculí de la Universitat de Carolina del Nord de 1957 i 1982.
Michael Jordan i Dean Smith en el partit en honor als equips de bàsquet masculí de la Universitat de Carolina del Nord de 1957 i 1982.

Michael Jeffrey Jordan (Nova York, Estats Units, 17 de febrer de 1963), motejat[1] "Air", "His Royal Airness (La seva majestat aèrea)" o "Air Jordan", es un ex-jugador de basquetbol estatunidenc retirat per primera vegada el 1993, després el 1999 i finalment el 2003. Actualment poseeix part dels Charlotte Bobcats, una franquícia de la NBA. Està considerat per la majoria el millor jugador de bàsquet de la història. A NBA.com es pot llegir el següent com a frase introductòria a la seva biografia: “By acclamation, Michael Jordan is the greatest basketball player of all time” (Per aclamació, Michael Jordan es el millor jugador de bàsquet de tots els temps).[2]

Va guanyar sis anells amb els Chicago Bulls, on va tenir una mitjana de 30.1 punts per partit, la major mitjana a la història de la lliga. A més, també va guanyar 10 títols de màxim anotador, 5 MVP de la temporada, 6 MVP de les Finals, nombrat en el millor quintet de la NBA en deu ocasions, en el defensiu nou vegades, líder en robatoris de pilotes durant tres anys i un premi al millor defensor de la temporada.

Des de 1983, ha sortit a la portada de la prestigiosa revista esportiva Sports Illustrated en 49 ocasions, tot un rècord, a més de ser nombrat "Esportista de l'Any" el 1991. Va ser nombrat "millor atleta del segle XX" per ESPN.

Taula de continguts

[edita] Inicis

La samarreta de Jordan penjada al sostre de l'Smith Center Arena.
La samarreta de Jordan penjada al sostre de l'Smith Center Arena.

Jordan, fill de James i Deloris Jordan, va néixer a Brooklyn, Nova York. La seva família es va traslladar a Wilmington, Carolina del Nord, quan ell era jove i amb els seus quatre germans, Jordan va anar a la Ogden Elementary School, i més tard a la Trask Junior High School. Posteriorment va assistir a l'Institut Emsley A. Laney, on, degut a les seves impresionants condicions atlètiques, va jugar a basquetbol, beisbol y futbol americà. No obstant, va ser expulsat de l'equip de bàsquet en el seu segon any degut a que per la seva alçada (1.80 metres) estaba suposadament subdesenvolupat. A l'estiu següent, Jordan va créixer 10 centímetres y es va entrenar rigurosament.[3] En el seu any sènior a Laney High, va tenir una mitjana d'un triple-doble: 29,2 punts, 11,6 rebots y 10,1 asistències,[4] i va ser seleccionat en el McDonald's All-American Team.[5]

[edita] Universitat

Jordan va rebre una beca per a jugar a bàsquet a la Universitat de Carolina del Nord, on s'especialitzà en geografia. En el seu primer añny va ser entrenat per el mític Dean Smith, i va ser nombrat el millor jugador de primer any de la temporada (ACC Freshman of the Year), amb una mitjana de 13,4 punts per partit amb un 53,4% en tirs de camp.[6] En aquell moment, Jordan era pràcticament un jugador dominant a la pista i tot i així, els Tar Heels no estaven liderats per ell, sinó per James Worthy, futur integrant del Saló de la Fama. A la final de la NCAA de 1982 enfront de la Universitat de Georgetown, Jordan va donar la victòria als Tar Heels amb una cistella de dos punts en suspensió a escassos segons del final per aconseguir el campionat, el primer èxit en la seva impecable carrera professional. A l'equip rival, s'hi trobava el pivot Patrick Ewing, futur jugador dels New York Knicks amb el que compartiria, tot i que en diferent equip, nits màgiques al Madison Square Garden. Després de guanyar el premi al millor jugador universitari de l'any (Naismith College Player of the Year) i el Premi John R. Wooden el 1984, abandonà la universitat per presentar-se al Draft d'aquell mateix any. Els Houston Rockets i, sobre tot, els Portland Trail Blazers, que van triar a Hakeem Olajuwon i Sam Bowie respectivament, deixaren passar l'oportunitat d'incorporar a les seves files a un dels millors esportistes de la història, triant-lo, finalment, els Chicago Bulls. Jordan tornaria el 1986 a la universitat per rebre's definitivament.[7]

[edita] Carrera professional

[edita] Primers anys

Jordan va ser un èxit i una sensació immediata només sent jugador de primer any, temporada en la qual va tenir de mitjana 28,2 punts per partit amb un porcentatge en tirs de camp de 51,5. Ràpidament es va convertir en un dels jugadors preferits del públic gràcies al seu joc espectacular i ofensiu a la pista.[8][9] Jordan disputà l'All-Star Game en quintet titular en el seu primer any a la NBA gràcies als vots del públic. Aquesta temporada també s'emportaria el premi al millor 'Rookie' de l'any,[10] batent a més el rècord de més punts en un partit per un 'rookie' a la història de la franquícia, amb 49 davant els Detroit Pistons d'Isiah Thomas. Els Bulls van acabar la temporada amb un balanç de 38-44,[11] quedant eliminats a la primera ronda dels playoffs davant Milwaukee Bucks en quatre partits.

En la seva segona temporada, Jordan no va poder jugar degut a una lesió al peu. No obstant, tot i la baixa de Jordan, els Bulls van acabar la temporada amb un balanç un 30-52, i van ser eliminats pels Boston Celtics en la primera ronda dels playoffs per 3-0. Jordan es recuperà a temps per jugar els playoffs i ho va fer realment bé, tot i que no va poder evitar l'eliminació del seu equip davant la màquina imparable que eren els Celtics de Larry Bird. Tot i això, el segon partit entrà a la història de la NBA degut a la impressionant actuació individual de Michael Jordan, que es va convertir en el jugador que més punts ha anotat en un partit de playoffs (63). Després del partit, que es va decidir a la pròrroga, les paraules de Larry Bird no podien resumir millor l'increïble partit realitzat per Jordan: "he vist a Déu disfressat de jugador de bàsquet".[12]

En la següent temporada, ja recuperat totalment de la seva lesió, va conseguir una de les mitjanes anotadores més altes de la història de la NBA, amb 37,1 per partit, essent l'únic jugador, a part de Wilt Chamberlain, en anotar més de 3000 punts en una sola temporada. Tot i els seus grans números, Magic Johnson li va prendre l'MVP de forma clara, contundent i rotunda per 733 punts davant els 449 de Jordan.[13] Els Bulls van guanyar 40 partits i van entrar als playoffs per tercer any consecutiu. No obstant això, van ser eliminats pels Celtics de nou.

[edita] Frenat pels Bad Boys

Jordan va tenir una altra excel·lent temporada el 1987-88 tinguent de mitjana 35 punts amb un 53,5% en tir, guanyant per fi el seu primer MVP de la temporada. A més d'això, també va rebre el premi al Millor Defensor, una raresa per un jugador de perímetre, amb una mitjana d'1,6 taps i 3,16 robatoris de pilota.[14] Els Bulls van acabar la temporada amb un balanç de 50-32 i Jordan superà per primera vegada a la seva carrera la primera ronda dels playoffs a l'eliminar als Cleveland Cavaliers en cinc partits.[15] No obstant això, serien eliminats en les semifinals de conferència davant els experimentats Detroit Pistons liderats per Isiah Thomas i el seu grup de Bad Boys.

En la temporada 1988-89, Jordan va tenir una mitjana de 32,5 punts per partit (53,8% en tirs de camp) i els Bulls van arribar a les 47 victòries. Als playoffs van arribar fins les finals de la Conferència Est deixant als Cavaliers i els Knicks al camí. A la sèrie davant els Cavs, cal destacar la mítica cistella sobre la botzina de Jordan davant Craig Ehlo denominada "El Tir" (The Shot). Amb aquest tir es va decidir l'eliminatoria. No obstant això, una altra vegada els Pistons es creuarien al camí dels Bulls, aquesta vegada eliminant-los en sis partits utilizant les Jordan Rules, una estratègia defensiva que consistia en dobles i inclús triples defenses davant l'escorta cada vegada que tocava la pilota. Aquesta tàctica inventada per Chuck Daly seria reutilitzada pels los Knicks dels 90.

Els Bulls de la temporada 1989-90 eren un equipo en alça i en creixement. Liderats per Jordan i per nous i joves jugadors com Scottie Pippen i Horace Grant, es van convertir en un equip més perillós i cohesiu sota la direcció de l'entrenador Phil Jackson. Jordan tindria una mitjana de 33,6 punts per partit (52,6%) liderant als Bulls a un balanç de 55-27 al final de la temporada. Deixant eliminats als Philadelphia 76ers, arribarien una altra temporada a les finals de conferència i per tercera vegada consecutiva els Pistons l'apartarien de la glòria. Detroit va guanyar el seu segon anell seguit i els dubtes sobre si els Bulls podrien batre'ls alguna vegada estaven presents en tot Estats Units. Chicago començà en la temporada 1990-91 preguntant-se si podria formar finalment un equip capaç de guanyar un campionat.

[edita] Primer three-peat

Ja a la temporada 1990-91, Jordan estava més motivat que mai después de l'eliminació davant els Pistons. Aquest any va guanyar el seu segon MVP amb una mitjana de 31,5 punts, 6,0 rebots i 5,5 asistències per partit a final de temporada. Els Bulls van finalitzar en primer lloc per primera vegada en 16 anys i van aconseguir el rècord de la franquícia guanyant 61 partits. Amb Scottie Pippen jugandt com si fos un All-Star, els Bulls jugaven a un altre nivell. En les dos primeres rondas de playoffs eliminaren als New York Knicks i els Philadelphia 76ers, arribant a la final de conferència amb els Pistons de nou esperant-los. No obstant això, Chicago ja jugava com un equip i Jordan estava rodejat de grans jugadors en el seu equip. Jordan va fer millors als seus companys i inclús les Jordan Rules van ser inútils. Els Bulls sorprenentement van superar als Pistons.[16][17] Al final del quart i últim partit, Thomas va fer anar als seus companys al túnel de vestuaris quan encara no havia sonat la botzina que dictava el final del partit, renunciant així a les donades de mans que s'acostumen a fer al final dels partits.[18]

A les Finals de la NBA es trobarien als Los Angeles Lakers de Magic Johnson. Els van derrotar en cinc partits i van acabar els playoffs amb un excel·lent 15-2.[19] Cabe destacar una jugada que encara segueix a la memòria dels aficionats a la NBA, no es altra que la rectificació a l'aire de Jordan passant-se la pilota de mà a mà per anotar un mítica cistella davant una zona poblada de jugadors dels Lakers.[20] Michael Jordan guanyà el seu primer MVP de les Finals[21] i va plorar aguantant el trofeu de campió.[22]

Jordan y els Bulls continuaren el seu domini durant la temporada 1991-92, establint un altre nuevo rècord de la franquícia al guanyar 67 partits i perdre'n només 15. Jordan va guanyar el seu tercer MVP (segon consecutiu) amb mitjanes de 30,1/6,4/6,1. Després de guanyar als Knicks en set durs partits a la segona ronda dels playoffs i als Cavs en sis a les Finals de Conferència, els Bulls van arribar de nou a les Finals de la NBA. Aquesta vegada el rival eren els Portland Trail Blazers, liderats per Clyde Drexler. Els medis de comunicació, esperant recrear una rivalitat del tipus Magic-Bird amb Jordan-Drexler, comparà a tots dos jugadors en tot moment en les promocions prèvies a les finals. En el primer partit, Jordan va acabar la primera meitat amb 35 punts i acabà el partit amb 39. En la primera part, anotà sis triples,[23] memorable l'últim, empetitint-se d'espatlles i mirant a la seva banqueta com si digués: "no puc aguantar-me a mi mateix".[24] Moment especial també el del sisè partit d'aquella final en la que els Bulls perdien per 15 punts a l'iniciar l'últim període, semblava que tot es decidiria en un setè i definitiu partit, però els Bulls van remuntar el partit i guanyarien l'anell en sis partits amb un enorme Jordan fent mitjanes de 35,8 punts, 4,8 rebots y 6,5 asistències, essent nombrat MVP de les Finals per segona vegada. Drexler acabà amb uns números de 24,8 punts, 7,5 rebots y 5,3 asistències per partit.[25]

En la temporada 1992-93, tot i els seus números: 32,6/6,7/5,5, no va poder emportar-se el seu tercer MVP consecutiu, que va anar a parar a les mans del seu amic Charles Barkley. Això va fer motivar más a Michael, que es toparia amb Barkley i els seus Phoenix Suns a les Finals de la NBA. No amb facilitat, els Bulls aconseguirien el seu primer "three-peat" (tres anells consecutius) en sis durs partits, aquest últim gràcies a un tir de John Paxson després d'una passada d'Horace Grant que donava la victòria a Chicago i un tap en l'último segon de Grant a Kevin Johnson. Jordan va tenir una mitjana de 41 punts a les Finals,[26] guanyant l'MVP de les mateixes, un fet històric, ja que ningú en la història de la NBA ha guanyat dit premi en tres ocasions consecuties fins a Shaquille O'Neal (2000 a 2002 amb Los Angeles Lakers).

[edita] Primera retirada

El 6 d'octubre de 1993, Michael Jordan anuncià que es retiraba del basquetbol, diguent que ja no disfrutaba jugant com abans. A més, la mort del seu pare el juliol influí molt en la seva decisió.[27] James Jordan va ser assessinat el 23 de juliol de 1993 en una àrea de descans d'una carretera a Lumberton, Carolina del Nord, per Daniel Green i Larry Martin Demery, que posteriorment serien condemnats a cadena perpètua. Després de l'assessinat, els delincuents robaren a més el Lexus que Michael havia regalat al seu pare, valorat en 40.000 dòlars. Jordan crearía un club Boys & Girls a Chicago dedicat al seu padre, anomenat James Jordan Boys & Girls Club.

No obstant això, gent propera a Mike revela que el jugador considerà retirar-se el 1992 després dels Jocs Olímpics de Barcelona, on guanyà la medalla d'or amb el Dream Team. En qualsevol cas, l'anunci de la retirada de Jordan va aparèixer a les primeras pàginas de diaris de tot el món. Segons Michael, la mort del seu pare li va donar el gir definitiu a la seva decisió d'abandonar el bàsquet.

[edita] Carrera al beisbol

Després de la seva retirada del bàsquet, Jordan va sorprendre al món de l'esport firmant un contracte amb els Chicago White Sox, un equipo de beisbol d'una liga major, l'American League. Jordan començà entrenant a l'estiu, i el 31 de març de 1994 va entrar a l'equip.[28] Els White Sox eren un altre equip en propietat de Jerry Reinsdorf, el propietari dels Bulls, que continuà honrant el contracte basquetbolístic de Jordan en els seus anys dedicats al beisbol.[29] La carrera de Jordan als Birmingham Barons, un equip afiliat als White Sox, no va ser gens espectacular, i aviat va decidir penjar el bat per tornar a la NBA.

[edita] "He tornat": La tornada a la NBA

En la temporada 1993-94, els Bulls sense Jordan van aconseguir un sorprenent balanç de 55-27, essent eliminats en segona ronda de playoffs pels New York Knicks. Però en la temporada 1994-95, la versió dels Bulls no era ni una sombra del que havia estat durant els dos anys liderats per Michael Jordan, ja que a meitat de temporada estaven lluitant per un lloc als playoffs, aconseguint finalment una ratxa prodigiosa que els salvà de l'abisme. Aquesta recuperació arribà amb el retorn de Jordan a la NBA, i per tant, a Chicago. El 18 de març de 1995, Jordan anuncià la seva tornada a la NBA per un butlletí de premsa de només dues paraules: I'm back ("He tornat"). Al dia següent, Michael jugà el partido amb el dorsal 45 (el seu número amb els Barons), ja que el seu clàssic 23 havia estat retirat en honor a ell mateix. El seu debut a la temporada es va produir a Indianàpolis davant els Indiana Pacers, anotant 19 punts però sense poder evitar la derrota.[30] Tot i que portava un temps sense jugar, va fer 55 puntos davant els Knicks al Madison uns dies després del seu retorn a les pistes, el 29 de març de 1995. Va conduir als Bulls a un balanç de 9-1 a l'abril d'aquell any, classificant-los pels playoffs. Chicago avançà fins a les semifinals de conferència davant els Orlando Magic, sèrie en la qual Jordan va anotar 31,5 punts per partit, però va perdre les dues últimes pilotes del partit definitiu, cosa que ningú estava acostumat, Jordan no va estar a la seva altura. Els Bulls van caure eliminats en sis partits. Després del primer partit de l'eliminatòria, Nick Anderson declarà que "no s'assemblava al Michael Jordan dels vells temps".[31] Degut a això, un extra-motivat Jordan va tornar a utilizar el seu dorsal 23 de nou. Mentres aquesta acció va poder haver estat una temptativa de recobrar el seu misteri i predomini, li va costar una multa a la franquícia ja que no s'avisà a la NBA d'un canvi de dorsal. Aquell estiu Jordan s'entrenà amb més ràbia que mai, l'antessala del que anava a ser un dels millors anys de la història d'un equip en les lligues professionals americanes.

[edita] El segon "three-peat"

Motivat per l'eliminació davant els Magic, Jordan s'entrenà intensament per la temporada 1995-96.[32] Els Bulls, reforçats per l'especialista en rebots Dennis Rodman, arrasaren en la temporada regular, començant la lliga amb 12 triomfs consecutius i arribant a la meitat de la temporada amb un balanç de 41-3[33] per finalizar-ne amb un de 72-10, el millor balanç de la història de la NBA.[34] Jordan liderà la lliga en anotació fent una mitjana de 30,1 punts per partit[35] i guanyant l'MVP de la temporada i de l'All-Star Game. Als playoffs, els Bulls tan sols van perdre tres partits en quatre rondes, guanyant als Seattle SuperSonics de Gary Payton i Shawn Kemp en les Finals. En una verdadera batalla amb todo el sentit de la palabra, els Bulls de nou van aconseguir, amb l'ajuda de Dennis Rodman, el títol que feia ja 3 anys que els Bulls no guanyaven, els Bulls mostraren un nivell sorprenent amb un Scottie Pippen i un Brian Williams inspirats, i Jordan va ser nombrat per cuarta vegada MVP de les Finals, superant així a Magic Johnson.

[[Imagen:United Center.jpg|thumb|280px|United Center, la pista de Jordan durant molts anys.]] En la temporada 1996-97, a punt van estar de completar una altra temporada amb més de 70 victòries, però van perdre els dos últims partits i van finalitzar amb un 69-13.[36] No obstant, aquest any Jordan va ser vençut per Karl Malone en la lluita per l'MVP. Chicago va arribar per cinquena vegada a les Finals de la NBA, on aquest any tocaven els Utah Jazz del duet Karl Malone-John Stockton. La sèrie davant els Jazz destacà per dos dels moments més memorables de la carrera de Michael Jordan. El primer partit el va guanyar Chicago amb una cistella sobre la botzina de Jordan, davant la defensa de Bryon Russell, amb només 2 segundos de temps, i els Bulls es van emportar el primer partit d'aquesta intensa sèrie. En el cinquè partit, un Jordan amb febre anotà 38 punts per trencar l'empat a 2 que reinava a l'eliminatòria.[37] Els Bulls van guanyar per 90-88 y després van aconseguir la victòria definitiva a Chicago tancant aquell partit amb una memorable asistència de Jordan per una cistella del seu company d'equip Steve Kerr (el jugador amb el millor porcentatge en triples de la història) (4-2); els Jazz intentarien igualar el marcador amb una última jugada, però Scottie Pippen interceptà la pilota i va donar una asistència a Toni Kukoc que va acabar el partit amb una esmaixada. Jordan va rebre, per cinquena vegada, el MVP de les Finals.

En la temporada 1997-98, los Bulls bajaron un poco el pistón, logrando un balance de 62-20 con MJ promediando 28,7 puntos y liderando la liga en anotación, ganando el MVP de la temporada y del All-Star, y siendo nombrado en los primeros quintetos de la temporada y en el defensivo. Por tercera vez consecutiva ganaron la Conferencia Este y se colaron en las Finales de la NBA de nuevo ante Utah Jazz, pero esta vez los Utah Jazz se quedaron con el mejor record de la NBA, y se esperaba una seria final intensa con Karl Malone buscando revancha. Jordan mostró un nivel fuera de serie en donde los Bulls, en el tercer partido, prácticamente apabullaron a los Utah Jazz, quedando en la memoria de todos los que vivieron este encuentro la peor derrota de las finales 96 a 54. En conferencia de prensa MJ dijo "Si el rival está mal, hay que seguir atacándole".

Tras ir venciendo 3-2 en los primeros cinco encuentros, los Bulls regresaron a Utah para disputar el sexto partido el 15 de junio de 1998. A falta de 40 segundos Chicago iba 86-83 abajo. Tras un tiempo muerto pedido por Jackson, Jordan anotó una bandeja ante varios defensores de los Jazz, colocándo al equipo un punto abajo (86-85). En la nueva posesión de Utah, Malone estaba situado en el poste bajo, defendido por Rodman. Tras recibir Malone el balón, Jordan llegó por detrás, le robó el balón y calmó la posesión subiendo la pelota. Frenó el ataque sobre la línea de tres, sobre la defensa de Bryon Russell. Tras unos instantes botando pausadamente el balón, Jordan se dispuso a atacar la canasta de Utah, rápidamente perseguido por Russell, quitándoselo de encima con una finta que le mandó unos metros para atrás y resbalándose.[38][39] Jordan, sin defensa alguna, lanzó y anotó la canasta que acto seguido daría la victoria y el título a Chicago. Sería su última canasta con la roja de los Bulls. El Delta Center quedó totalmente en silencio, Jordan los calló con una genialidad. Dicha jugada sería repetida insaciablemente años después, siendo una de las canastas más famosas de la historia de la NBA. Tras un triple errado desesperado de Stockton, Chicago se aseguró su segundo "three-peat", o lo que es lo mismo, su sexto campeonato en ocho años. Siempre quedará la duda de a donde hubiera llegado este equipo si Jordan no se hubiera retirado. Michael fue de nuevo MVP de las Finales, promediando más de 30 puntos y anotando 45 en el último partido.[40] Los seis MVP de las Finales de MJ es un récord en la NBA, seguido por los tres de Magic Johnson, Shaquille O'Neal y Tim Duncan.

Esta heroica actuación pareció ser el punto final perfecto para terminar su carrera. Con Phil Jackson terminando contrato, las probables bajas de Pippen (quién declaró su deseo de ser traspasado durante la temporada) y Rodman (que firmaría por los Lakers como agente libre), y el cierre patronal de la NBA (conocido como lockout), obligó a Jordan a anunciar su retirada el 13 de enero de 1999. La NBA se quedaba de nuevo coja. En su segunda rueda de prensa de retiro, rindió tributo a un policía de Chicago asesinado días atrás.

[edita] Washington Wizards

El 19 de enero de 2000, Jordan regresó a la NBA pero no como jugador, sino como Presidente de Operaciones de Washington Wizards.[41] Sus responsabilidades con el club eran de directivo, como era él en todos los aspectos del equipo, incluyendo las decisiones personales. Menos de un mes atrás, Mike ganó cuatro Premios ESPY: Atleta del Siglo, Atleta Masculino de los 90, Mejor Jugador de Baloncesto de los 90 y Jugada de la Década, en referencia al rectificado en el aire con posterior bandeja ante los Lakers en las Finales de 1991.[42]

Las opiniones entorno al Jordan ejecutivo eran muy variadas. Logró deshacer al equipo de varios jugadores con salarios muy altos, como Juwan Howard y Rod Strickland,[43][44] pero su decisión de seleccionar con el número 1 del Draft a Kwame Brown, procedente del instituto, fue muy criticada, y a la larga pésima.[45]

A pesar de que en enero de 1999 afirmó que había un "99,9%" de probabilidades de que no regresara a las pistas,[46] Jordan comenzó a declarar en el verano de 2001 que era posible su vuelta como jugador, esta vez con nuevo equipo, los Wizards. Inspirado por la reaparición de la estrella de la NHL y amigo Mario Lemieux el invierno anterior,[47] Jordan pasó la mayor parte de la primavera y verano de 2001 entrenándose en Chicago con jugadores de la NBA. Además, Jordan firmó a su antiguo entrenador Doug Collins para que entrenase a los Wizards la siguiente temporada, una decisión en la que muchos vieron una futura vuelta de Jordan. Con la temporada acercándose cada vez más, las probabilidades de 0,1% nunca se habían planteado tanto. De todos modos, Michael Jordan no prometía nada.

[edita] Segunda vuelta

En una rueda de prensa el 10 de septiembre de 2001, insinuó su reaparición, pero negó los rumores que habían estado arremolinándose alrededor suyo el mes pasado. El 25 de septiembre, anunció su segunda vuelta a la NBA, además de afirmar que donaría su sueldo a las víctimas del atentado del 11 de septiembre.[48][49] Aunque físicamente no era el mismo de antaño y pese a las lesiones que lo visitaron continuamente durante la temporada, los promedios de Jordan no fueron nada malos: 22,9 puntos por partido, 5,2 rebotes y 1,42 robos de balón, liderando a los jóvenes Wizards a un paso de disputar la postemporada a pesar del flojo equipo con el que contaban. Además, los 41 partidos disputados de Jordan en el MCI Center fueron un lleno absoluto, así en cada pabellón durante los dos años que vistió la camiseta de los Wizards. También ayudó a una formidable racha de nueve partidos consecutivos ganados desde el 6 de diciembre al 26 del mismo mes, y durante un breve tiempo se hablaba de él como candidato al MVP. El 29 de diciembre anotó 51 puntos en la victoria ante Charlotte Hornets en casa. Debido a las lesiones, sólo pudo jugar 60 de los 82 encuentros de la temporada regular. Tras jugar su 14º All-Star Game, superó a Kareem Abdul-Jabbar en la tabla de anotadores en la historia del All-Star. La temporada 2002-03 fue anunciada desde el principio como la última y definitiva, esta vez sí, de Michael Jordan, y no decepcionó. Esa campaña fue el único jugador de Washington en disputar todos los encuentros de la temporada regular, siendo titular en 67 de ellos. Promedió 20,0 puntos, 6,1 rebotes, 3,8 asistencias y 1,5 robos por partido. A la edad de 40 años, anotó 20 o más puntos en 42 ocasiones, 30 o más en nueve. y 40 o más en tres.

El 21 de febrero de 2003, Jordan se convirtió en el primer jugador de la NBA en anotar 40 o más puntos con 40 años, en la victoria de los Wizards ante los Nets en el MCI Center con 43 puntos de MJ.[50] Los números de asistencia del público descendieron un poco ese año, aunque aún así los Wizards estaban en un 20.173 de promedio en el MCI, y 19.311 fuera de casa. El único "pero" es la ausencia de partidos de playoffs en esos dos años.

Reconociendo que sería el último año de Jordan como jugador de la NBA, los tributos fueron presentados en casi todos los pabellones de la liga. En su último partido en Chicago, el público del United Center le dio una ovación tan grande que el propio Jordan tuvo que interrumpirla, dando un discurso improvisado, aunque no calmando a la afición. Una muestra de respeto fue el retiro por parte de Miami Heat del dorsal 23 el 11 de abril del 2003 en honor a él, a pesar de no haber jugado jamás un partido con la camiseta de los de Florida.[51] En su partido final en el MCI Center, recibió un tributo del Secretario de Defensa Donald Rumsfeld, que le obsequió la bandera izada en el Pentágono el 11 de septiembre de 2002, un año después de los trágicos atentados. En el All-Star Game de 2003, Vince Carter le cedió su plaza en el quinteto titular y la ceremonia del descanso fue dedicada a Jordan, completada con una actuación musical de Mariah Carey en tributo suyo.

Philadelphia fue el escenario de su último encuentro como jugador de la NBA, el 16 de abril de 2003 ante los 76ers. Jugando pocos minutos debido a la gran ventaja de los locales en el marcador, Jordan anotó 16 puntos. En los minutos finales del partido, Jordan entró de nuevo en juego, después de que el público de Philadelphia cantara "queremos a Michael". A falta de 1:44 para el final, Jordan anotó sus dos últimos tiros libres y se sentó tras una increíble ovación de más de tres minutos de duración.[52]

Jordan se retiró anotando 32.292 puntos en toda su carrera, solo superado por Kareem Abdul-Jabbar y Karl Malone en toda la historia de la NBA.

[edita] Palmarès

Medaller
Basquetbol
Jocs Olímpics
Or Los Angeles 1984 bàsquet masculí
Or Barcelona 1992 bàsquet masculí

[edita] Referències

  1. ↑ Verb motejar a l'Enciclopèdia.cat
  2. ↑ NBA.com Michael Jordan Biografia, 15 de gener de 2007.
  3. ↑ nba.com/history
  4. ↑ Sportscenter, ESPN
  5. ↑ Williams, Lena. PLUS: BASKETBALL; "A McDonald's Game For Girls, Too", The New York Times, 7 de desembre de 2001
  6. ↑ Michael Jordan entry, databasebasketball.com
  7. ↑ Morris, Mike. "The Legend: A Highlight-Reel History of the NBA's Greatest Player." Michael Jordan: The Ultimate Career Tribute. Bannockburn, IL: H&S Media, 1999. pg. 67.
  8. ↑ Gross, Jane. "Jordan Makes People Wonder: Is He the New Dr. J?", The New York Times, 19 d'octubre de 1984
  9. ↑ Goldpaper, Sam. "Jordan dazzles crowd at Garden", The New York Times, 19 d'octubre de 1984
  10. ↑ Michael Jordan bio, nba.com
  11. ↑ Chicago Bulls, databasebasketball.com
  12. ↑ "God Disguised as Michael Jordan", nba.com/history
  13. ↑ Awards Voting for 1986-87 [1]
  14. ↑ Michael Jordan statistics, nba.com/history
  15. ↑ Chicago Bulls 1987-88 Game Log and Scores, databasebasketball.com
  16. ↑ Chicago Bulls 1990-91 Game Log and Scores, databasebasketball.com
  17. ↑ Brown, Clifton. BASKETBALL; "Bulls Brush Aside Pistons for Eastern Title", The New York Times, 28 de maig de 1991
  18. ↑ Isiah Thomas: Leader of the Bad Boys, nba.com
  19. ↑ Chicago Bulls 1990–91 Game Log and Scores, databasebasketball.com
  20. ↑ Wilbon, Michael. Great Shot! Jordan's Best Amazingly Goes One Better, Washington Post, 7 de juny de 1991
  21. ↑ Finals Most Valuable Player, nba.com/history
  22. ↑ Schwartz, Larry. "Michael Jordan transcends hoops", espn.com,
  23. ↑ Jordan Blazes Away From Long Range, nba.com
  24. ↑ A Stroll Down Memory Lane, nba.com/history
  25. ↑ Clyde Drexler bio, nba.com
  26. ↑ Paxson's Trey Propels Bulls Into NBA History, nba.com/history
  27. ↑ Berkow, Ira. "A Humbled Jordan Learns New Truths", The New York Times, 11 d'abril de 1994
  28. ↑ Michael Jordan Chronology, sportsillustrated.cnn.com
  29. ↑ Araton, Harvey. BASKETBALL; "Jordan Keeping the Basketball World in Suspense", The New York Times
  30. ↑ "Michael Jordan returns to Bulls in overtime loss to Indiana Pacers - Chicago Bulls", Jet Magazine, 3 d'abril de 1995, disponible en findarticles.com
  31. ↑ Lawrence, Mitch. Memories of MJ's first two acts, espn.com, 10 de setembre de 1999
  32. ↑ Kerr, Steve. The greatest team in history - day four: Chicago Bulls, bbc.co.uk
  33. ↑ Chicago Bulls 1995-96 Game Log and Scores, databasebasketball.com
  34. ↑ Top 10 Teams in NBA History, nba.com/history
  35. ↑ 1995-96 Chicago Bulls, nba.com/history
  36. ↑ Chicago Bulls 1996-97 Game Log and Scores, databasebasketball.com
  37. ↑ Burns, Marty. 23 to remember, sportsillustrated.cnn.com, 16 de gener de 1999
  38. ↑ Knot, Tom. Someone has to win Eastern Conference, The Washington Times, 8 de diciembre de 2006
  39. ↑ Deveney, Sean. Crying Foul, SportingNews.com, 14 de marzo de 2005
  40. ↑ Ryan, Jeff. History of the NBA Finals Chicago Bulls vs. Utah Jazz - 1998, hollywoodsportsbook.com
  41. ↑ Sandomir, Richard. Jordan Sheds Uniform for Suit as a Wizards Owner, 20 de enero de 2000
  42. ↑ Bishop, Ted. Crowning of the Bulls in Las Vegas, espn.com
  43. ↑ Associated Press. Making his move, sportsillustrated.cnn.com, 22 de febrero de 2001
  44. ↑ Matthews, Marcus. Losing never looked so good for Wizards, usatoday.com, 1 de marzo de 2001
  45. ↑ "So Long, Kwame, Thanks for Nothing+, The Washington Post, 16 de julio de 2005
  46. ↑ Schwartz, Larry. Michael Jordan transcends hoops, espn.com
  47. ↑ Associated Press. Jordan watched Lemieux's comeback very closely, espn.go.com, 2 de octubre de 2001
  48. ↑ Pollin Establishes Education Fund, nba.com, 9 de septiembre de 2002
  49. ↑ News Summary, The New York Times, 26 de septiembre de 2001
  50. ↑ Jordan Pours in History-Making 43, nba.com, 21 de febrero de 2003
  51. ↑ Heat Retire Jordan's 23, sportsillustrated.cnn.com, 11 de abril de 2003
  52. ↑ Sixers Prevail in Jordan's Final Game, nba.com, 16 de abril de 2003

[edita] Enllaços externs

NBA | Els 50 millors jugadors de tots els temps

Kareem Abdul Jabbar | Nate Archibald | Paul Arizin | Charles Barkley | Rick Barry | Elgin Baylor | Dave Bing | Larry Bird | Wilt Chamberlain | Bob Cousy | Dave Cowens | Billy Cunningham | Dave DeBusschere | Clyde Drexler | Julius Erving | Patrick Ewing | Walt Frazier | George Gervin | Hal Greer | John Havlicek | Elvin Hayes | Magic Johnson | Sam Jones | Michael Jordan | Jerry Lucas | Karl Malone | Moses Malone | Pete Maravich | Kevin McHale | George Mikan | Earl Monroe | Hakeem Olajuwon | Shaquille O'Neal | Robert Parish | Bob Pettit | Scottie Pippen | Willis Reed | Oscar Robertson | David Robinson | Bill Russell | Dolph Schayes | Bill Sharman | John Stockton | Isiah Thomas | Nate Thurmond | Wes Unseld | Bill Walton | Jerry West | Lenny Wilkens | James Worthy


Wikiquote A Viquidites hi ha frases fetes, frases cèlebres i proverbis relatius a Michael Jordan