Boston Celtics
De Viquipèdia
| Boston Celtics | |
 |
|
| Conferència | Conferència Est |
| Divisió | Divisió Atlàntica |
| Fundat | 1946 |
| Història | Boston Celtics (1946-present) |
| Pavelló | TD Banknorth Garden |
| Ciutat | Boston, Massachusetts |
| Propietari | Wycliffe “Wyc” Grousbeck |
| General Manager | Danny Ainge |
| Entrenador | Glenn "Doc" Rivers |
| Equip afiliat de la D-League | Utah Flash |
| Campionats | 16 (1957, 1959, 1960, 1961, 1962, 1963, 1964, 1965, 1966, 1968, 1969, 1974, 1976, 1981, 1984, 1986) |
| Títols de conferènica | 20 (1957, 1958, 1959, 1960, 1961, 1962, 1963, 1964, 1965, 1966, 1968, 1969, 1974, 1976, 1981, 1984, 1985, 1986, 1987, 2008) |
| Títols de divisió | 26 (1957, 1958, 1959, 1960, 1961, 1962, 1963, 1964, 1965, 1972, 1973, 1974, 1975, 1976, 1980, 1981, 1982, 1984, 1985, 1986, 1987, 1988, 1991, 1992, 2005 ,2008) |
Boston Celtics és una franquícia de la NBA amb seu Boston, Massachusetts.
Taula de continguts |
[edita] Pavellons
- Boston Garden (1946-1995)
- TD Banknorth Garden (anteriorment anomenat FleetCenter) (1995-avui)
[edita] Història de la Franquícia
Els Celtics és la franquícia amb més victòries en la història de la NBA. Liderada per Bill Russell, van guanyar vuit títols consecutius des de 1959 fins a 1966. En els anys 1980, dirigits per Larry Bird, es va produir una intensa rivalitat amb Los Angeles Lakers, que marcaria l'inici de la NBA com espectacle mundial. Boston i New York Knicks són els dos únics equips fundadors de la NBA que romanen en la mateixa ciutat.
[edita] Els anys 40
La franquícia de Boston va ser fundada el 6 de juny de 1946 per Walter Brown. En aquesta dècada, que l'equip disputaria la Basketball Association of America (BAA), Boston es mostraria molt poc competitiu i no destacaria fins a l'arribada de Bob Cousy l'any 1950.
El primer entrenador va ser John Russell i la seva primera temporada, els anys 1946-47 va ser certament negativa, amb un rècord de 22 victòries sobre 38 i la classificació a final de temporada en les últimes posicions de la divisió Est. Malgrat les dificultats econòmiques que van afectar a diversos equips en aquests anys, l'any següent Boston va tenir una millora esportiva, mentre que l'equip es classificaria per als playoffs però seria eliminat pels Chicago Stats en els quarts de final. L'any següent, en la temporada 1948-49, entrenats per Alvin Julian, els Celtics fracassarien novament en l'intent d'aconseguir els playoffs, i l'experiència es repetiria una vegada més en la temporada 1949-50, l'any de naixement de la NBA i d'incorporació d'aquest equip a la lliga.
[edita] Els anys 50
Serà en aquesta dècada quan Boston iniciï la seva carrera cap a la competitivitat en la lliga, mitjançant la contribució de Bob Cousy primer i Bill Russell després, amb qui s'aconseguirien els primers títols de la NBA.
Bob Cousy va arribar a Boston en 1950, després d'adquirir els seus drets en un sorteig, després del desmantellament de l'equip Chicago State. En la temporada 1950-51, amb l'estrena d'Auerbach com entrenador i l'arribada de Cousy i Ed Macauley, Boston va aconseguir el primer rècord de victòries positiu, però caurien en primera ronda de playoffs. Aquesta mateixa temporada Boston havia seleccionat en el Draft a Chuck Cooper, el primer afroamericà que va jugar en la NBA. En 1952, malgrat la incorporació de Bill Sharman, la història tornaria a repetir-se, per a millorar-se lleument en 1953, quan Boston va aconseguir 45 victòries i va superar per primera vegada la primera ronda de playoff. L'any següent, 1954, amb 42 victòries, el trio Cowens-Sharman-Macauley repetiria resultats i no superaria la segona ronda de playoff. A l'inici de la temporada 1954-55 es va incorporar Frank Ramsey però Boston només va aconseguir igualar una vegada més la seva pròpia marca i caure eliminat en segona ronda. Els resultats van empitjorar lleument en 1955-56, quan Boston va caure en la primera ronda. Davant les dificultats de Macauley per a medir-se als grans pívots de la lliga, Auerbach va creure arribat el moment de donar un gir important.
Aquest gir seria l'arribada de Bill Russell en 1956. Aquesta es va materialitzar mitjançant el traspàs més important de la història de la NBA, en el qual Ed Macauley i Cliff Facin van ser enviats als Hawks a canvi dels drets de Russell, qui venia de liderar la selecció de Estats Units en les olimpíades de Melbourne. Al costat de Cousy i Sharman, i amb la contribució del també nou jugador Tom Heinsohn, Boston aconseguiria en aquesta mateixa temporada el primer campionat de la seva història, en la temporada 1956-57.
En la temporada següent, una lesió de Russell va impedir a Boston derrotar als Sant Louis Hawks en la final de la NBA, però a partir de la temporada 1958-59, l'equip obriria una sèrie de nou campionats consecutius liderats per Russell. En les dues últimes temporades de la dècada, el pes de l'equip l'hi repartírian Russell, Cowens, Sharman, Heinsohn, Ramsey i un pujante Sam Jones, triat en el Draft de 1957.
[edita] Els anys 60
Els anys seixanta són els més brillants de la història de la franquícia, doncs entre 1960 i 1969, els Celtics aconseguirien nou títols de la NBA, sota el lideratge de Bill Russell i la contribució d'altres grans jugadors.
Els campionats dels primers anys van estar caracteritzats per la importància dels mateixos jugadors que havien guanyat els tres títols anteriors. Així, Heinsohn, Sharman, Cousy, Ramsey i Jones completarien a Russell en la carrera pel títol de la temporada 1960-61, any en què a més es va incorporar a l'equip altre dels seus futurs pilars: Tom Sanders. A l'acabar aquest any, es retirava Bill Sharman. En 1962, Sanders va guanyar pes específic en absència de Sharman i Boston va obtenir el seu quart títol consecutiu enfront de Los Angeles Lakers, que va culminar amb l'elecció el Draft de 1962 de John Havliceck. Aquest seria un altre jugador determinant en els següents títols de la franquícia i ja en el títol de 1963 destacaria com un dels jugadors principals. A l'acabar la temporada, es retirava Bob Cousy. Sense Cousy, en 1964, Havliceck i Jones es convertirien en els principals anotadors de Boston, que obtindria el seu sisè títol consecutiu contra San Francisco Warriors, després del qual arribaria la retirada de Frank Ramsey. En 1965, el nou títol s'obtindria davant els Lakers, en un equip encapçalat encara per Jones, Havliceck, Russell, Sanders i Heinsohn, qui es retiraria a l'acabar la temporada. En 1966, amb la consecució del vuitè títol consecutiu enfront dels Lakers, Red Auerbach va deixar de ser l'entrenador de l'equip, on començaven a sobresortir Larry Siegfried i Don Nelson.
La temporada 1966-67 seria l'única de la dècada en la qual els Celtics no aconseguirien un títol, al caure enfront dels Philadelphia 76ers de Wilt Chamberlain. Des d'aquest mateix any Bill Russell combinaria funcions de jugador i entrenador. a més, l'equip havia rebut l'important reforç de Bailey Howell, mitjançant el traspàs de Mel Counts a Baltimore Bullets. Encapçalats per Russell, Jones, Havliceck, Howell, Siegfried, Sanders i Nelson, Boston tornaria a aconseguir el campionat en 1968 enfront de Philadelphia 76ers, en l'any que va ser triat en el Draft Don Chaney, i el de 1969 enfront dels Lakers de Chamberlain, Elgin Baylor i Jerry West.
Després de la temporada 1968-69, una època arribava a la seva fi: Russell es va retirar com jugador i entrenador, carregant aquest últim que ocuparia des d'aquell moment Heinsohn. Sense ell, ni el també retirat Jones, Boston ni tan només es classificaria per als playoffs de la temporada 1969-70. Excepte per Havliceck i Nelson, els Celtics eren un equip envellit, que havia de reconstruir-se. El procés començaria amb l'elecció de Chaney, a la qual seguiria la de Jo Jo White en el Draft de 1969 i es completaria en la dècada següent.
[edita] Els anys 70
Els anys 70 van ser els de la dècada postRussell i, malgrat alguns mals anys, aquests van estar plagats de més llums que ombres, doncs no van deixar de significar anys de bon nivell de joc en general i també de títols. Si la dels seixanta va ser la dècada de Bill Russell, la dels setanta seria, encara que a un altre nivell, la d'un altre pívot, Dave Cowens. Aquest gran jugador, triat en el Draft de 1970, seria el principal baluarte de l'equip, encara que no exclusiu, en els pròxims títols que s'aconseguirien. L'altre gran pilar de l'equip seguiria sent John Havliceck.
Entrenats, encara per Tom Heinsohn, la dècada comença amb uns Celtics en ple procés de reconstrucció i amb el fracàs en l'intent de passar als playoffs en 1971. No obstant això, el quinteto de jugadors format per Dave Cowens, John Havliceck, Jo Jo White, Don Nelson i Don Chaney aniria augmentant poc a poc la seva capacitat, aconseguint en la temporada 1971-72 la final de conferència i caient enfront de New York Knicks. En 1973 es completaria la reconstrucció amb l'arribada de Paul Westphal i Paul Silas i Boston, encara que cauria novament davant els Knicks en set durs partits, aconseguiria el seu rècord absolut de victòries en lliga regular: 68.
Amb l'equip ja consolidat, Boston es coronaria campió en l'any 1974, després de dures eliminatòries enfront dels Buffalo Braves i en la final enfront dels Milwaukee Bucks de Kareem Abdul-Jabbar, amb John Havliceck alçant-se com jugador més valuós de la final. L'any següent, la temporada 1974-75, en la qual Cowen prenia el relleu d'Havliceck com màxim anotador, la carrera cap al títol es veuria interrompuda pels Washington Bullets. Aquest mateix any Westphal seria traspassat per Charlie Scott als Phoenix Suns, on passaria els millors anys de la seva carrera, mentre que Chaney s'incorporava a la lliga ABA -tornaria a Boston en un paper secundari de 1978 a 1980-, trencant-se així l'estructura principal de les tres últimes temporades. No obstant això la decisió beneficiaria a Boston a curt termini, quan en 1976 s'erigís novament campió davant els mateixos Suns, en una eliminatòria en què van destacar una vegada més Cowens i White al costat del propi Scott.
L'any 1977 marcaria el canvi de tendència en Boston cap a la negra etapa de la segona meitat dels setanta. Abans d'iniciar-se la temporada 1976-77, Boston va perdre a Silas, en un polèmic traspàs que va portar a Boston a Curtis Rowe, i Don Nelson es va retirar. Sense ambdós jugadors, tota la responsabilitat va recaure en Cowens, Havliceck, Scott i White, que només va servir per a superar la primera ronda dels playoffs. L'any 1978 va marcar el declivi definitiu: els mals resultats van propiciar la substitució d'Heinsohn, per l'exjugador Tom Sanders. A més, Scott va experimentar un franc declivi, jugant tan sol 31 partits. Com resultat, Boston ni tan sols es va classificar per als playoffs i a final de temporada Havlicekc es va retirar. L'únic positiu d'aquell any va tenir lloc al començament i al final de la temporada: l'elecció de Cedric Maxwell en el Draft de 1977 i la de Larry Bird en el de 1978, qui no s'incorporaria fins a un any més tarda.
La temporada de 1978-79 va ser purament de transició. Els playoffs es van escapar novament i Sanders va ser substituït per Cowens, qui va compaginar funcions de jugador i entrenador, fins que al maig va ser nomenat entrenador Bill Fitch. No obstant això es van donar alguns moviments majors. Per iniciativa del propietari de Boston, Tony Brown, va arribar a l'equip Bob McAdoo, a canvi del jugador Tom Barker i tres eleccions de primera ronda de Draft amb els Knicks. Així mateix, s'incorporaró Nate Archibald, mentre que Jo Jo White es retirava a final de temporada.
[edita] Els anys 80
Els anys 1980 seran una nova dècada brillant, tant en joc com en èxits, en la qual destacarà un altre nom per sobre de tots, Larry Bird, veritable pedra angular dels èxits de l'equip. No obstant això, en la segona meitat dels vuitanta els Celtics donarien els primers passos cap a una lenta decadència, molt palpable al final de la dècada, de la qual la franquícia no ha arribat a recuperar-se plenament.
La clau dels èxits d'aquests anys es troba en algunes decisions preses per Red Auerbach en els anys anteriors, que es completarien en l'estiu de 1979. Després de retenir en 1978 els drets de Larry Bird, aquest s'incorporaria a l'equip en la temporada 1979-1980, Auerbach va aconseguir obtenir mitjançant el traspàs de Bob McAdoo, la primera elecció de Draft de 1980, que després traspassaria al seu torn a Golden State Warriors. A canvi, obtindria de Golden State la tercera elecció d'aquest mateix any, que es convertiria en Kevin McHale, i els drets sobre el jugador Robert Parish. Amb aquests moviments, Boston disposaria en 1981 d'una brillant columna vertebral -el famós Big Three-, sobre el qual l'equip se sustentaria durant més d'una dècada.
Els èxits no trigarien a arribar després de la incorporació de Bird. Entrenats per Bill Fitch, si bé Boston, malgrat una gran temporada, no va assolir superar a Philadelphia 76ers en la final de Conferència Est en 1980. Aquest mateix any tindria lloc la primera retirada Dave Cowens, sense poder afegir un títol més al seu historial i que ja no tornaria a Boston. No obstant això, l'any següent, l'estret marge d'un punt sí va servir aquesta vegada per a assolir el passi a la final de la NBA en l'any 1981 enfront dels 76ers i posteriorment derrotar a Houston Rockets en la final. La força d'un equip en el qual també sobresortien Cedric Maxwell -MVP de les finals- i Nate Archibald -MVP de l'All-Star Game- seria la clau de l'èxit. També va destacar l'estrena de Danny Ainge en la lliga
En les temporades 1981-82 i 1982-83, el rendiment de Boston va travessar un petit sot. Encara que el nivell de joc va ser molt elevat durant la temporada de 1982, van caure novament en la final de conferència enfront de Filadelfia. Molt pitjor seria l'any 1983, quan Boston cauria en una pobra eliminatòria davant Milwaukee Bucks. Això qüestionaria el treball tècnic i donaria peu a l'arribada en l'any següent a la banqueta de KC Jones, qui iniciaria quatre anys de grans èxits per a Boston, sense la participació ja d'Archibald, que passaria a jugar en Milwaukee. El primer, 1984, va tenir lloc una nova conquesta del títol de la NBA enfront de los Angeles Lakers de Magic Johnson, amb el recién arribat Dennis Johnson en l'adreça de joc. L'any següent, 1985, no obstant això, en la reedició d'aquesta final, el títol viatjaria a los Angeles. En 1986, la incorporació de Bill Walton retornaria a l'equip a la seva màxima esplendor i permetria a Boston aconseguir novament el títol, en aquest cas derrotant als Houston Rockets d'un jove Hakeem Olajuwon i Ralph Sampson.
Dos títols i una final en tres anys marcaven el cim del rendiment d'aquesta generació i la necessitat de planificar el futur. És per això que Boston decidiria traspassar al seu jugador Gerald Henderson per la primera elecció de Draft 1986 de Seattle Supersonics, que hauria de correspondre a un prometedor jugador: Len Bias. No obstant això, aquest moríria dos dies després d'una sobredosis de droga, desfent les expectatives posades en aquest nou projecte de reconstrucció i condicionant irreversiblemente el futur. La mala sort, el poc encert en el Draft i alguns errors, ja sense la guia de Red Auerbach, faria irreversible un lent declivi.
Sense Bias ni l'irreversiblemente lesionat Walton, Boston va haver d'afrontar una dura temporada 1986-87, que no obstant això els duria novament a la final enfront dels Lakers, però que culminaria amb el triomf d'aquests. En 1988, seria Detroit Pistons el botxí, en aquest cas en la final de conferència, marcant així el relleu en l'hegemonia de la Conferència Aquest. Les coses no van ser millor en 1989, quan Bird es va perdre tota la temporada per una lesió, ni en 1989-90: en ambdós casos Boston cauria en primera ronda de playoffs, primer davant Detroit i després davant New York Knicks. Ja sense Ainge, traspassat a Sacramento Kings, Dennis Johnson es retiraria en 1990, desapareixent així els complements del Big Three que havien assegurat els èxits de 1984-1987, sense que el Draft o els traspassos haguessin proveido de nous grans recursos, excepte una excepció: l'elecció de Reggie Lewis en el Draft de 1987.
[edita] Els anys 90
La dècada dels 90 va aprofundir el declivi iniciat en els últims anys de la dècada anterior, convertint-se sense dubte en la pitjor de la història de la franquícia. Aquesta dècada es caracteritza per l'absència de lideratges excepte en els primers anys a càrrec de Larry Bird i Reggie Lewis i en els últims dels emergents Antoine Walker i Paul Pierce.
En els primers anys, dirigits per Chris Ford, els Celtics van aconseguir millorar el nivell competitiu exhibit a la fi dels vuitanta. A això van contribuir els encara tres principals referents de l'equip -Larry Bird, Kevin McHale i Robert Parish-, secundats per un conjunt de nous jugadors: Brian Shaw, Dee Brown i Kevin Gamble (en 1991) i Rick Fox (des de 1992), i per la consolidació de la nova estrella de l'equip: Reggie Lewis, qui amb els problemes físics de Larry Bird es convertíria en el veritable líder de l'equip, en les temporades 1991-92 i 1992-93. Els resultats van ser notables: semifinalistas de conferència en les temporades 1990-91 i 1991-92. Només les importants lesions que van afectar a Larry Bird i Kevin McHale i les fortes manques en la banqueta, van impedir arribar més lluny.
Seria 1993 el primer any de franc declivi per a l'equip. Retirat en la temporada prèvia Larry Bird, l'equip tot just va poder reforçar-se amb l'arribada de McDaniel. Encara que això li va permetre a l'equip aconseguir 48 victòries, Reggie Lewis sofriria en la primera ronda dels playoffs un col·lapse cardíac que ho apartaria de la competició i que acabaria amb la seva vida unes setmanes més tarda. Sense Lewis, Boston va caure en primera ronda enfront de Charlotte Hornets, i aquesta mateixa temporada es va retirar Kevin McHale. La pèrdua de Lewis restaria molta capacitat competitiva a l'equip, ara capitaneado per un envellit Robert Parish i liderat en anotació per Dee Brown, que no es classificaria per als playoffs en l'any 1994. L'única bona notícia seria el bon rendiment de Dino Radja. L'any següent, 1995, Parish s'incorporaria els Hornets, però l'equip es veuria reforçat amb la incorporació de Dominique Wilkins. Encara que això va permetre aconseguir els playoffs, van caure novament en primera ronda, en la qual seria la seva última participació en playoffs de la dècada.
En la temporada 1995-96, ML Carr, exjugador i campió amb Boston en la dècada dels vuitanta, assumiria les regnes de l'equip i l'adreça tècnica. En els dos anys que va estar al capdavant de la franquícia, els resultats esportius van ser francament negatius, a causa de la falta de referents, de lideratges i de qualitat individual. El millor en aquests anys va venir amb l'elecció de Eric Williams en el Draft de 1995 i sobretot de Antoine Walker en el de 1996. La temporada 1996-97, amb tan només 15 victòries en lliga regular, es va concretar en un intent d'assolir l'elecció nombre un del Draft de 1997 i poder triar així a Tim Duncan, però la sort no acomapañaría, i Boston s'hauria de conformar amb l'elecció nombre 3 i Chauncey Billups.
En estiu de 1997, es convertiria en nou responsable i entrenador Rick Pitino, qui es va mantenir en el càrrec fins a intervinguda temporada 2000-2001, i les polèmiques decisions de la qual no servirien per a millorar el rendiment competitiu. Pitino va renovar gairebé tota la plantilla al llarg del seu mandat, excepte a Antoine Walker, que lideraria a l'equip fins a l'arribada de Paul Pierce a través del Draft de 1998, sense que Boston es classifiqués una sola vegada per als playoffs. Entre les seves eleccions més polèmiques es troben els traspassos de Billups i Ron Mercer, ambdós triats en el Draft de 1997, el d'Eric Williams, i la incorporació de diversos jugadors cars i poc efectius, com el pívot Travis Knight.
[edita] El nou mil·lenni
Aquest període s'ha caracteritzat per una millora en el rendiment de l'equip respecte als últims anys de la dècada anterior, encara que això no ha servit encara per a l'obtenció d'un nou campionat. Després de la renúncia de Rick Pitino, han estat Chris Wallace (2001-2003) i Danny Ainge (2003-2006) els nous responsables de la reconstrucció de l'equip mentre que general manager i director d'operacions respectivament.
Durant el període de Chris Wallace va tenir lloc el major èxit de la plantilla dels darrers vint anys: la disputa de la final de Conferència Est davant els New Jersey Nets. Liderats per Paul Pierce i Antoine Walker i entrenats per Jim O'Brien, els Celtics van eliminar contra pronòstic a Philadelphia 76ers i Detroit Pistons, però van caure en una dramàtica eliminatòria per 4-2, durant la qual van protagonitzar la major remuntada de la història dels playoffs (21 punts en l'últim quart). No obstant això, després d'un canvi de propietaris, Chris Wallace va ser substituït per Danny Ainge com principal responsable. A això van contribuir, entre altres factors, el fallit traspàs de Vin Baker, qui arribaria amb un llarg i elevat contracte per a experimentar un procés d'alcoholisme que va suposar el seu apartamiento de l'equip en la temporada 2003 i el seu acomiadament en 2004; les fallades en les tres eleccions de Draft en la primera ronda de 2001, que no van servir per a dotar a l'equip de cap jove de garanties, i l'escassa confiança en els criteris seguits per Wallace.
El període de Danny Ainge s'ha vingut caracteritzant per una gran transformació de l'equip, en el qual només queden dos dels finalistes de l'any 2002: Paul Pierce i Mark Blount. Entre les seves decisions més polèmiques es troben el traspàs de Antoine Walker en estiu de 2003 per Raef Lafrentz, Jiri Welsh -actualment en Milwaukee Bucks- i una primera ronda de Draft, qui retornaria no obstant això per a disputar el tram final de la temporada 2004-2005, abans de ser traspassat novament a Miami Heat; la renovació de Mark Blount, i la falta de resultats esportius (dues eliminacions en primera ronda de playoffs en les temporades 2004 i 2005 i la no classificació en la temporada 2006). A més, en les seves dues temporades completes al capdavant de l'equip, aquest ha caigut en primera ronda de playoffs. En el sentit oposat destaquen l'arribada de Ricky Davis i les eleccions realitzades en els drafts de 2004 i 2005, que van aportar a l'equip, entre uns altres, a Al Jefferson, Tony Allen, Delonte West i Gerald Green.
Globalment els anys transcorreguts en aquesta dècada han estat més positius que l'anterior, en la mesura que en les temporades 2002, 2003, 2004 i 2005 Boston ha aconseguit els playoffs. En 2003 O'Brien va aconseguir dur a l'equip a la semifinal de conferència, després d'eliminar als Indiana Pacers, però New Jersey va tornar a ser el botxí de Boston. En 2004, ja sota l'adreça d'Ainge, O'Brien va presentar la dimissió a meitat de la temporada, sent substituït per John Carroll, qui malgrat aconseguir un rècord de victòries negatiu (36-46) va assolir accedir als playoffs, on Indiana eliminaria a Boston per 4 victòries a 0. En la temporada 2004-2005, Ainge va posar al capdavant de l'equip a Doc Rivers, qui no va assolir millorar l'aconseguit l'any anterior, al tornar a caure eliminat davant els Pacers en primera ronda, en una dramàtica sèrie a set partits.
En la temporada 2005-2006, dirigits encara per Rivers i liderats per Pierce, Boston va obtenirt el pitjor balanç de victòries dels últims quatre anys i no ha assolit la classificació per als playoffs. El plantejament de fons ha estat donar confiança als jugadors més joves, i en la recta final ha començat a emerger qui tal vegada sigui l'estrella dels pròxims anys en Boston: Gerald Green.
[edita] Plantilla Actual
|
BOSTON CELTICS - PLANTILLA 2007-2008 |
|||||||
| NÚM. | JUGADOR | POSICIÓ | PAÍS | ALT. | PES | ORIGEN | DRAFT |
| 20 | Ray Allen | Escolta |  Estats Units |
1,96 | 93 | UConn | 5 (1996) |
| 42 | Tony Allen | Base | Estats Units |
1,93 | 97 | Oklahoma State | 25 (2004) |
| 93 | P.J. Brown | Pivot | Estats Units |
2,11 | 108 | Louisiana Tech | 29 (1992) |
| 28 | Sam Cassell | Base | Estats Units |
1,91 | 84 | Florida State Seminoles | 24 (1993) |
| 11 | Glen Davis | Aler pivot | Estats Units |
2,06 | 131 | Louisiana State | 35 (2007) |
| 5 | Kevin Garnett | Aler pivot | Estats Units |
2,11 | 115 | Farragut Ac. HS (IL) | 5 (1995) |
| 50 | Eddie House | Base | Estats Units |
1,85 | 79 | Arizona | 37 (2000) |
| 43 | Kendrick Perkins | Pivot | Estats Units |
2,08 | 127 | Clifton J. Ozen HS (TX) | 27 (2003) |
| 34 | Paul Pierce (C) | Aler | Estats Units |
1,98 | 104 | Kansas | 10 (1998) |
| 66 | Scot Pollard | Pivot | Estats Units |
2,11 | 120 | Kansas | 19 (1997) |
| 41 | James Posey | Aler | Estats Units |
2,03 | 99 | Xavier | 18 (1999) |
| 0 | Leon Powe | Aler | Estats Units |
2,03 | 109 | California | 49 (2006) |
| 13 | Gabe Pruitt | Base | Estats Units |
1,93 | 77 | Southern California | 32 (2007) |
| 9 | Rajon Rondo | Base | Estats Units |
1,85 | 78 | Kentucky | 21 (2006) |
| 44 | Brian Scalabrine | Aler pivot | Estats Units |
2,06 | 107 | Southern California | 35 (2001) |
| Entrenador: Doc Rivers |
|||||||
| (AL)- Agent lliure - (C)- Capità | |||||||
[edita] Jugadors destacats
[edita] Membres del Basketball Hall of Fame
- Nate Archibald
- Larry Bird
- Walter Brown
- Bob Cousy
- Dave Cowens
- Wayne Embry (inclòs per ser el primer directiu afroamericà)
- John Havlicek
- Tom Heinsohn
- Bailey Howell
- KC Jones
- Sam Jones
- Clyde Lovellette
- Ed Macauley
- Pete Maravich
- Kevin McHale
- Robert Parish
- Andy Phillip
- Frank Ramsey
- Arnie Risen
- Bill Russell
- Bill Sharman
- Bill Walton
[edita] Per a recordar
- Danny Ainge
- Don Chaney
- Dennis Johnson
- Cedric Maxwell
- Reggie Lewis
- Don Nelson
- Tom Sanders
- Larry Siegfried
- Paul Silas
- Antoine Walker
- Jo Jo White
[edita] Números retirats
- 00 Robert Parish
- 1 Walter Brown (propietari)
- 2 Red Auerbach (entrenador llegendari)
- 3 Dennis Johnson
- 6 Bill Russell
- 10 Jo Jo White
- 14 Bob Cousy
- 15 Tom Heinsohn
- 16 Satch Sanders
- 17 John Havlicek
- 18 Jim Loscutoff
- 18 Dave Cowens
- 19 Don Nelson
- 21 Bill Sharman
- 22 Ed Macauley
- 23 Frank Ramsey
- 24 Sam Jones
- 25 KC Jones
- 31 Cedric Maxwell
- 32 Kevin McHale
- 33 Larry Bird
- 35 Reggie Lewis CASELL
[edita] Entrenadors i Directius
[edita] Membres del Basketball Hall of Fame
- Red Auerbach
- Walter Brown
[edita] Enllaços externs
- Pàgina oficial dels Celtics
- Secció sobre els Celtics del Boston Herald
- Secció sobre els Celtics del Boston Globe
- Secció sobre els Celtics de RealGM
- http://bostonceltics.skyrock.com
