Materialisme
De Viquipèdia
El terme materialisme designa una disposició d'esperit que consisteix a servir-se de la realitat tangible o "matèria" com a base del saber i el coneixement i, per extensió, d'una visió de la vida.
Taula de continguts |
[edita] Història
El terme va ser inventat per Leibniz el 1702 i és reivindicat per primera vegada per La Mettrie cap al 1748. Tanmateix, des d'un punt de vista retrospectiu, els primers materialistes van ser alguns filòsofs de l'Antiguitat: Heràclit, Demòcrit, Leucip, Diògenes d'Apolònia, Epicur i Lucreci. La filosofia tradicional ha reduït durant molt de temps el materialisme dels filòsofs de l'Antiguitat a qüestions de pura física, com per exemple sobre la continuïtat de la matèria: hi ha grans de matèria? els àtoms evolucionen en el buit?...
Tanmateix, consultant Diògenes Laerci, es comprova que les obres escrites pels pensadors materialistes de l'Antiguitat són més aviat obres d'ètica: així, des de l'Antiguitat, els materialistes prediquen la utilització de la matèria o de la realitat tangible com a base fonamental per explicar els fenòmens, filosofar i produir el saber. Per als materialistes, no hi ha més que matèria i el funcionament del món no pot ser comprès més que partint d'allò que és o serà observable. És doncs el principi fonamental del desenvolupament dels coneixements científics, en un sentit ampli, on resideix el nucli del materialisme.
L'oposició és radical amb Parmènides, Plató, els estoics, i posteriorment els pares cristians i, finalment, amb l'idealisme alemany de Kant i Hegel, per als quals el món verdader i perfecte existeix fora de tota matèria i de tota realitat observable: la veritat del món no pot ser atesa més que pel pensament; la realitat tangible o la matèria no és més que una representació i una aproximació imperfecta de la veritat. Aquesta diferència fonamental que existeix des de l'antiguitat pot ser entesa com la distinció irreductible entre el corrent idealista i el corrent materialista.
[edita] Accepcions possibles
Existeixen diverses accepcions del terme "materialisme" segons els diversos contexts:
[edita] El materialisme ètic
Designa una disposició de pensament que consisteix a situar les qüestions de moral en la realitat material. Cap valor moral no és transcendent o universal, ja que tots provenen de les cultures humanes i dels caràcters innats de l'espècie. Un valor moral és, doncs, un fenomen que pot ser estudiat de la mateixa manera com s'estudia una molècula en física o un tipus de llenguatge en filologia. El valor moral és una conseqüència humana que depèn dels contexts, de les històries individuals i col·lectives. No té existència "en si mateix". Per tant, no hi ha universalisme en matèria de moral.
Sobre aquest terreny, pensadors com Spinoza o Nietzsche desenvoluparen les seves concepcions filosòfiques mirant d'eludir el relativisme en matèria de valors, tot buscant mitjans per a distingir els valors morals que són propicis o nefastos a la vida. Per als materialistes, l'home, en tant que individu, està "per damunt" dels seus valors morals, n'és el creador. Aquest pensament s'oposa directament al pensament idealista segons el qual els valors morals existeixen eternament en el funcionament de l'Univers, i la humanitat el que fa és aplicar aquestes regles a la vida. La fractura amb l'idealisme es fa sobre aquest punt.
Històricament, aquestes diferències de concepcions de pensament han estat i continuen sent molt grans; els règims polítics i altres cercles de poder sovint han afavorit l'orientació idealista, més o menys manipulada, ja que inclina l'individu a seguir simplement regles promulgades. Al contrari, l'orientació materialista pot permetre l'individu a copsar la seva responsabilitat personal pel que fa a les seves tries i a la seva manera de viure quotidianament. Duta a l'extrem, però, aquesta noció pot desembocar en el liberalisme o el "materialisme consumista". «Responsabilitat personal» no s'ha de confondre amb «lliure arbitri», antinòmic del determinisme materialista.
[edita] El materialisme científic
Per al materialisme científic, el pensament es redueix a fets purament materials o en constitueix un epifenomen. La constitució del saber científic descansa sempre sobre la comparació, teoria-experiència o teoria-observació, i és en aquesta comparació que valida o invalida una teoria. En aquest sentit, la idea del món és sotmesa al punt de vista tangible, d'on rau que l'orientació materialista sigui el fonament del saber científic. Aquesta condició preten rebutjar tota forma de saber fonamentat en idees inverificables, com que la Terra és plana o que el cor és l'òrgan que fabrica la sang.
[edita] La concepció materialista de la història
La concepció materialista de la història, anomenada "materialisme històric" o "materialisme dialèctic", és una visió d'origen marxista que analitza la història, les lluites socials i les evolucions econòmiques i polítiques a partir de les seves causes materials; així tenim la història de les classes socials, de les seves relacions i de la seva evolució. Aquesta concepció ha estat definida i desenvolupada principalment per Marx i Engels (Les Lluites de classe a França, El 18 brumari de Louis Bonaparte, El Capital, "el manifest del partit comunista", "la ideologia alemanya"), Rosa Luxemburg (Vaga de massa, partits i sindicats; La Revolució Russa) i Anton Pannekoek (El materialisme històric).
Els historiadors materialistes atribueixen en canvi molta menys importància a les dinasties o a les religions per exemple, considerades com productes de la seva època i de les relacions socials i no com esdeveniments influint profundament en el curs de la història. El sociòleg Max Weber va treballar molt sobre aquests aspectes. De la mateixa manera Pierre Bourdieu perllongarà la noció de "capital" per fer-la més apta per explicar les relacions i les lluites entre grups socials. Els seus treballs pretenen que si bé el materialisme històric d'origen marxista és una taula d'anàlisi poderosa i constitueix de manera incontestable una avenç espectacular en l'estudi econòmic i social, és incomplet ja que negligeix els factors que no parteixen directament de la possessió de capital econòmic. És el que portarà Pierre Bourdieu a qualificar el materialisme marxista de materialisme "curt" o "reductor".
[edita] El materialisme consumista
En el sentit vulgar, el terme "materialisme" és utilitzat per designar l'actitud general o el comportament del qui es lliga amb gaudi als béns materials, als valors monetaris i als plaers materials. La possessió i l'acumulació de béns a la moda és un tret de caràcter preponderant en una persona "materialista", en el sentit vulgar del terme. En l'àmbit artístic, el materialisme és una inclinació a donar a les coses una representació realista i sensual. [1].
[edita] Principi
El materialisme és una hipòtesi de treball, un postulat de funcionament per a la constitució del saber, que defensa que qualsevol coneixença vàlida només es constitueix a partir de l'observació o de l'experimentació de la realitat material. Així, el materialisme proposa dos fonaments per a la constitució del saber:
- cal tractar d'explicar els fenòmens amb el mínim d'hipòtesis exteriors possible, i reduir l'opció de donar explicacions als fenòmens que tenen l'origen en la matèria; per exemple, la consciència seria un fenomen que té el seu origen en el funcionament del cervell humà. S'anomena "teoria" a les explicacions proposades quan exposen un marc i uns conceptes que expliquen els fenòmens.
- tota hipòtesi explicativa formulada, o teoria, ha de ser verificada i validada per confrontació amb l'observació o l'experiència.
[edita] Constitució del saber en el marc del materialisme
Per al materialisme un punt fonamental rau en la confrontació entre les hipòtesis, les explicacions i les teories proposades, per una banda, i les experiències i les observacions del món, per l'altra. Confrontar les teories amb l'experiència és un punt crucial de la progressió de tota forma de saber sobre el funcionament dels fenòmens; és el que s'ha descrit com a ciència, i aquesta confrontació s'anomena validació.
Validar un fenomen té com a finalitat proposar un saber sòlid i vàlid. És a dir, un saber que es pugui transposar i utilitzar en altres situacions similars, fins i tot en altres àmbits, si és possible. La idea és que una explicació que no és verificada de manera tangible no serveix, no és més que una conjectura possible entre milers d'altres que qualsevol podria imaginar i inventar. Si no és validada, sempre segons l'experiència o l'observació, una teoria no serveix per a res; i sobretot, no pot servir per fer progressar el saber o la ciència. Aquest mode de constitució del saber és el que ha estat retingut per definir el que és una ciència; una ciència moderna és un àmbit on les hipòtesis es confronten amb la realitat material per constituir el fonament del coneixement.
[edita] Referències
- ↑ Marvin Harris: Cultural Materialism: The Struggle for a Science of Culture ISBN 0-7591-0135-3
