Heràclit d'Efes

De Viquipèdia

Heràclit d'Efes (544 aC / 535 aC - 484 aC / 475 aC) (en grec antic Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος - Herákleitos ho Ephésios - Herakleitos el Efèsi) fou un filòsof presocràtic natural d'Efes, a l'Àsia Menor, fill de Blisó. Fou un filòsof considerat de l'escola jònica encara que diferia dels seus principis en alguns punts.

Fou deixeble de Hippasos de Metapontum (un pitagòric) i de Xenòfanes (un eleàtic). Heràclit fou mestre de Cràtil, el qual fou (al mateix temps que Sòcrates) un dels mestres de Plató. Va viatjar de jove i durant un temps va ser ermità, i al tornar a Efes li fou oferta la màxima magistratura de la ciutat, però la va transferir al seu germà. Va morir amb 60 anys i va viure al temps de la olimpíada 69, és a dir que fou posterior a Pitàgores i Hecateu, als que esmenta. Suides situa el seu floriment vers el 513 aC

Com amb d'altres presocràtics, l'únic coneixement que ens ha arribat de la filosofia són petits fragments i cites mencionats en obres d'altres autors posteriors. Per aquest motiu, i per la forma enigmàtica en que s'expressa en les cites que n'han quedat, es conegut amb el sobrenom de l'obscur (en grec antic ὁ Σκοτεινός - ho Skoteinós) i també φυσικός. El seu sistema va quedar escrit en el llibre "sobre la natura" περὶ φύσεως del que només es conserven fragments

[edita] Filosofia

Contrariament a d'altres filòsofs presocràtics que l'havien precedit, no creia que la natura estava formada d'úna última substància immutable, sinó que defensava que tot es trobava en estat de canvi continu. Per Heràclit tot es troba en 'estat de flux', com s'exemplifica en el que possiblement és el seu aforisme més famós; "Panta Rei":

Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει

Tot flueix, res s'està quiet

També és coneguda la seva cita afirmant que 'un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu', ja que segons ell, a l'estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l'home seran els mateixos el segon cop que hi passin:

Ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμέν τε καὶ οὐκ εἶμεν.

Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som.

Es sol incloure a Heràclit entre els primers filòsofs de la natura, o filosofs físics (φυσικοί, com els anomenava Aristòtil), que pensaven que el principi de totes les coses (arkhé/αργέ) era quelcom material (com l'Aigua per Tales, l'aire per Anaxímenes, o el To Apeiron per a Anaximandre). En relitat, tot i que Heràclit va identificar que aquest principi era el foc, no s'ha d'interpretar en sentit literal sinó com una metàfora: el foc està en moviment i canvi constant, com la natra mateixa.

Aquesta permanent mobilitat es fonamenta en una estructura de contraris. L'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia - nit, guerra - pau, fred - calor,...

Tot aquest flux continu està governat per la llei que tot ho regeix: el logos (λóγος)

Segons ell, l'autèntica naturalesa de les coses és amagada donant a entendre que al coneixement només hi podem arribar amb els ulls de la raó.

Tot i que hi ha moltes similituds entre les filosofies d'Heràclit i Parmènides, tradicionalement les seves doctrines s'han presentat com a contraposades, ja que mentre Heràclit defensava el "tot flueix", el "Ser" de Parmènides es defineix com a estàtic, immutable i immòbil.

En l'art, Heràclit se sol representar en una actitud melancònica, i sovint se l'identifica com "el filòsof trist", contraposat a Demòcrit que es coneix com "el filòsof rialler".