María Zambrano Alarcón

De Viquipèdia

María Zambrano Alarcón ( Vélez-Màlaga, Andalusia 1904 - Madrid 1991 ), fou una filòsofa assagista espanyola.

[edita] Biografia

Nasqué a la ciutat andalusa de Vélez-Màlaga el 22 d'abril de 1904, població on roman fins als quatre anys. Després d'una breu estada a Madrid, la família es traslladà a Segòvia on transcorregué la seva adolescència. Uns anys en els quals coincidí amb la gran amistat del seu pare, Blas Zambrano, amb el poeta Antonio Machado, que va ser fonamental en la seva vida. L'any 1927 assistí a les classes de José Ortega y Gasset i Xavier Zubiri a la Universitat Central de Madrid, completant la carrera de Filosofia i assumint un paper de mediadora entre Ortega i alguns escriptors joves, com Sánchez Barbudo o J.A. Maravall. El 1931 aconseguí ser professora auxiliar de la Càtedra de Metafísica a la Universitat Central, càrrec que ostentà fins l'any 1936, alternant aquest treball amb la redacció de la seva tesi doctoral La salvación del individuo en Spinoza.

Durant els anys de la Segona República Espanyola coneix i estreny la seva amistat amb Luís Cernuda, Rafael Dieste, Ramón Gaya, Miguel Hernández, Camilo José Cela o Arturo Serrano Plaja a través de les Missions Pedagògiques i d'altres iniciatives culturals. El 14 de setembre de 1936 María contreu matrimoni amb l'historiador Alfonso Rodríguez Aldave, marxant poc després a Xile, on aquest havia estat nomenat secretari de l'Ambaixada de la República. Fent escala a L'Havana, coneix allí a José Lezama Lima i pronuncia una conferència sobre Ortega y Gasset. Serà el 1937, el mateix dia que cau la ciutat de Bilbao a mans falangistes, quan María Zambrano i el seu marit retornen a Espanya; i a la pregunta de per què tornen si la guerra està perduda, respondran "per això" .

Fins al dia de la seva sortida camí de l'exili, María Zambrano residí successivament a València i Barcelona. El seu marit s'incorpora a l'exèrcit, i col·laborarà en defensa de la República com Conseller de Propaganda i Conseller Nacional de la Infància Evacuada. El 28 de gener de 1939 María creua la frontera francesa, camí de l'exili i en companyia de la seva mare, Araceli Alarcón, la seva germana Araceli i el marit d'aquesta. Després d'unes breus estades a París i Nova York es dirigeix a L'Havana, on retroba Lezama Lima i és convidada com a professora de la Universitat i del Instituto de Altos Estudios e Investigaciones Científicas. De L'Havana es dirigí a Mèxic, on és nomenada també professora a la Universitat San Nicolás de Hidalgo de Morelia. Entre 1943 i 1944 dictà cursos en el Departament d'Estudis Hispànics de la Universitat de San Juan de Puerto Rico

Al setembre de 1946 viatja des de L'Havana a París amb motiu de la defunció de la seva mare, romanent en aquesta ciutat i en aquests durs anys de postguerra fins l'1 de gener de 1949. Des d'aquesta data es trasllada a L'Havana, on viurà fins el 1953, impartint conferències, cursos i classes particulars. Tornant a Europa s'instal·la a Roma fins l'any 1964, relacionant-se amb intel·lectuals italians com Elena Croce, Elemire Zolla i Victòria Guerrini, i espanyols com Ramón Gaya, Diego de Mesa, Enrique de Rivas, Rafael Alberti i Jorge Guillén.

Amb l'article de José Luis López Aranguren Los sueños de María Zambrano(Revista de Occidente, febrer de 1966) s'inicia un lent reconeixement a Espanya de la seva obra. La deterioració de la seva salut física és constant quan el 1978 es trasllada a Ferney-Voltaire, on roman dos anys, fins que el 1980 es trasllada a Ginebra. En aquest any, a proposta de la colònia asturiana en Ginebra, és nomenada Filla Adoptiva del Principat d'Astúries, el que va constituir el seu primer reconeixement oficial.

L'any 1981 és recompensada amb el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, en la seva primera convocatòria, i al seu torn l'Ajuntament del seu poble la nomena Filla Predilecta. El 20 de novembre de 1984 María Zambrano trepitja retorna a Espanya i s'instal·la a Madrid, sortint en contades ocasions de casa seva. En aquesta última etapa l'activitat intel·lectual serà incansable, sent nomenada Filla Predilecta d'Andalusia el 28 de febrer de 1985. El 1987, es constituïx en Vélez-Màlaga la Fundació que duu el seu nom, i el 1988 se li concedeix el prestigiós Premi Cervantes. Finalment el 6 de febrer de 1991 María mor a Madrid, sent enterrada en el seu poble natal.