Antonio Machado
De Viquipèdia
Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol 1875 - Cotlliure, 22 de febrer 1939). Poeta espanyol, pertanyent a la generació del 98. Va morir havent fugit a l'exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota de la Segona República Espanyola.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Antonio Machado va néixer el 26 de juliol de 1875 a Sevilla. Va ser el segon de cinc germans d'una família liberal. El seu pare, Antonio Machado Álvarez "Demófilo", amic de Joaquín Costa i de Francisco Giner de los Ríos, va publicar nombrosos estudis sobre el folklore andalús i gallec. La seva mare, Ana Ruiz. El seu avi, Antonio Machado Núñez, era mèdic i professor de Ciències Naturals.
En 1883, el seu avi és nomenat professor de la Universitat Central de Madrid i tota la família es trasllada amb ell a aquesta ciutat. Antonio Machado completa llavors la seva formació en la cèlebre Institució Lliure d'Ensenyament, fundada per Francisco Giner de los Ríos.
Machado interromp diverses vegades els seus estudis, afectat pels problemes econòmics de la seva família després de la mort del seu pare per tuberculosi en 1893. L'influx familiar i el seu centre d'estudis van marcar el seu camí intel·lectual.
En 1899, Antonio Machado viatja a París, on viu el seu germà Manuel, i treballa de traductor en l'editorial Garnier. Allí entrarà en contacte amb, per exemple, Oscar Wilde i Pío Baroja. Torna A Espanya i treballa de actor mentre arriba a el títol de batxiller.
En 1902 torna A París i coneix a Rubén Darío. De tornada a Madrid entaula amistat amb Juan Ramón Jiménez i publica Solituds (o Soledades al 1903).
En 1907 publica Solituds, galeries i Altres poemes i guanya les oposicions al lloc de catedràtic de francès. Aquesta edició del llibre té la dedicatòria -d'impremta- a dues dels catedràtics que li han atorgat la plaça (D. Agustín Carreres i D. Antonio Gaspar del Camp). Tria la vacant de l'institut de Soria, on coneix a Leonor Izquierdo, amb la qual es casarà dos anys després tenint ella 15 anys i ell, 34.
En 1911 viatjarà a París a l'aconseguir una beca per a ampliar els seus estudis.
Leonor cau malalta de tuberculosi i mor en 1912, el que sumeix a Machado en una gran depressió i aquest sol·licita el seu trasllat a Baeza (Jaén), on viurà amb la seva mare dedicat a l'ensenyament i a l'estudi.
En 1912 publica Camps de Castella, obra en la qual l'autor se separa dels trets modernistes que presentava la seva obra Solituds i del intimismo cap al qual havia evolucionat en Solituds, galeries. Altres poemes, acostant-se als autors de la Generació del 98.
En 1917 coneix a Federico García Lorca i en 1919 es trasllada a Segòvia. En 1932 se li concedeix un lloc de professor en el Institut Calderón de la Barca, de Madrid.
Escriu textos en prosa que després seran recollits en els dos apócrifos Juan de Mairena i Abel Martín.
Amb l'esclat de la Guerra Civil marxa a València. En 1937 publica la seva última obra, La guerra. En 1939 amb la derrota de l'exèrcit republicà fuig d'Espanya i s'exilia en Cotlliure (França), on poc després es produeix la mort del poeta i la de la seva mare amb només tres dies d'interval. En la seva butxaca es troba un últim vers: "Aquests dies blaus i aquest sol de la infància".
[edita] Obra
La seva obra poètica s'inicia amb Solituds (1903), que va ser escrita entre 1899 i 1902. En el breu volum vam notar ja molts trets personals que caracteritzaran el seu lírica posterior. En Solituds, Galeries i altres poemes (octubre de 1907) la veu del poeta s'alça amb personalitat pròpia. En aquest mateix any, s'instal·la en la ciutat de Soria per a ensenyar francès. En aquesta ciutat coneixerà a la qual serà la seva esposa Leonor. Potser el més típic d'aquesta personalitat sigui el «to» nostàlgic, suaument malenconiós, tot i que parli de coses molt reals o de temes molt de l'època: jardins abandonats, parcs vells, fonts, etc. Espais als quals va aproximant-se a través del record, del somni o de les ensomiances.
En el fonamental aquest intimismo mai desapareix, encara que en el lliurament següent, Campos de Castella (1912), Antonio Machado explori nous camins (no en va, és el seu llibre noventayochista). En la col·lecció de 1912 el poeta mira, sobretot, a l'espai geogràfic que li envolta —les terres castellanes— i als homes que ho habiten. A la secció Campos de Castella que figura en l'edició de Poesies completes (1917) s'afegiran nous textos que no figuren en la de 1912: a) un grup de poemes escrits en Baeza després de la mort de la seva dona Leonor en els quals la memòria té un paper fonamental, b) una sèrie de poemes breus, de caràcter reflexiu, sentencioso, que el poeta cridarà «Proverbis i cantessis» i c) uns quants textos molt crítics: crítica social i crítica a l'Espanya d'aquell moment.
El llibre Noves cançons (1924), escrit parcialment en Baeza, recorda en alguna de les seves parts el to nostàlgic del primer Machado. Hi ha una presència de les terres sorianas, evocades des de lluny; la hi ha, també, de l'Alta Andalusia, espai geogràfic real i mític alhora; continua, a més, en el nou llibre, la línia sentenciosa (proverbis i cantessis).
Les edicions de Poesies completes de 1928 i 1933 presenten novetats dignes de ser destacades. Especialment, cal ressenyar l'aparició de dues importants apòcrifs, «Juan de Mairena» i «Abel Martín» —mestre de Mairena—, més un tercer, que duu el mateix nom que el poeta. Són, tots ells, autors dels poemes afegits a aquestes noves edicions. Juan de Mairena és, a més, autor de comentaris en prosa: d'aquest ha de dir Machado alguns anys més tard que és el seu «jo filosòfic». Entre els textos que a aquests personatges s'atribuïxen destacarem, d'una banda, els de caràcter filosòfic (filosofia impregnada de lirismo); d'altra banda, uns quants poemes eròtics, que la seva inspiradora (Pilar de Valderrama en la vida real; Guiomar en la poesia) va ser l'últim gran amor del poeta.
Al 1936, ja en vespres de la Guerra Civil, publica un llibre en prosa: Juan de Mairena. Sentències, donaires, apunts i records d'un professor apócrifo. Es tracta d'una reunió d'assajos que venia publicant en la premsa madrilenya a partir de 1934. Aquest volum mostra que el seu autor és un dels més originals prosistas del nostre segle. A través d'aquestes pàgines Machado-Mairena parla sobri la societat, la cultura, l'art, la literatura, la política, la filosofia. Usa una gran varietat de tons, que va des de l'aparent frivolitat fins a la gravetat màxima, passant per la ironia, la gràcia, l'humor, etc.
Durant la contesa civil marxa amb la seva família a València. Unint-se al moviment Aliança d'Escriptors Antifascistas participant activament en l'II Congrés Internacional de celebrat en la ciutat de València. Machado va escriure uns pocs textos en vers i molts en prosa. Alguns —vers i prosa— es recullen en el seu últim llibre, La guerra (1937, amb il·lustracions de José Machado). Si bona part de l'escriptura última ha de veure's com purament testimonial, hi ha —no obstant això— certs textos de grandísima qualitat literària. Entre ells, El crim va anar a Granada.
Durant la dècada del vint i els primers anys de la dècada del trenta, escriu teatre en col·laboració amb el seu germà Manuel. Ambdós estrenen en Madrid les següents obres: Dissorts de la fortuna o Julianillo Valcárcel (1926), Juan de Mañara (1927), Els baladres (1928), La Lola es va als ports (1929), La cosina Fernanda (1931) i La duquessa de Benamejí (1932). En l'actualitat, aquest poeta és homenatjat pel cantautor espanyol Joan Manuel Serrat i un dels seus èxits és "Cantessis".
[edita] Característiques de la seva poesia
La poesia d'Antonio Machado és molt característica. Per a ell la poesia s'allunya de la concepció modernista que aquesta és la suma de les arts. No importa tant la forma, la musicalitat, la bona rima, si no es conta gens. El verb és el més important, perquè expressa el temps, la temporalitat que ell considera essencial. No obstant això no li dóna tanta importància a l'espai.
La poesia és l'expressió íntima del sentiment del poeta, però, encara que íntima, pretén ser universal. La poesia és un diàleg d'un home amb el temps de cadascun. El poeta pretén eternitzar aquest temps objectiu perquè romangui viu el temps psíquic del poeta, perquè sigui universal.
Rebutja el creacionisme perquè conrea la imatge com alguna cosa en si mateix. També li dóna molta importància al sentiment que ha d'impregnar la imatge. Les imatges que no parteixen del sentiment, sinó només de l'intel·lecte, no valen res.
També rebutja la poesia surrealista, perquè no té estructura lògica. Per a ell això és una deshumanització, que no comparteix. La poesia ha de parlar amb el cor.
[edita] Reconeixements
Al 1927 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, tot i que va abandonar el càrrec.
[edita] Enllaços externs
- (castellà) Centenari de Machado a Sòria.
- (castellà) Poesia de Antonio Machado.
- (castellà) Antonio Machado a Sòria.
- (castellà) Biografia i poemes d'Antonio Machado.
- (castellà) Gran part de la Obra Poètica d'Antonio Machado.
- (castellà) Cronologia d'Antonio Machado.
- (castellà) Més de 100 Poemes representatius de l'autor Antonio MAchado
- (castellà) Antonio Machado In Memoriam
