Manuel de Terán Álvarez
De Viquipèdia
Manuel de Terán Álvarez (Madrid, 1904 - 1984), geògraf vinculat a la Generació del 27, fou el renovador de la Geografia a Espanya.
Com a geògraf hagué de formar-se pràcticament en solitari, ja que en la dècada del 1920 la recerca geogràfica era absent en la Universitat de Madrid, en la qual va formar-se.
Durant la Guerra Civil fou perseguit per les tropes franquistes degut a les seves relacions d'amistat o parentiu amb personalitats intel·lectuals i artístiques rellevants en el Madrid de preguerra com Fernández de los Ríos, Julián Besteiro, Ortega y Gasset, Alberto Jiménez Fraud, Lorca, Buñuel, Menéndez Pidal, Sánchez Albornoz, motiu pel qual hagué de passar a la clandestinat durant un temps. Fou expulsat de la Societat Geogràfica Nacional i romangué separat de la seva càtedra d'Institut fins al 1942, any en que Terán s'incorpora, cridat per Eloy Bullón, a l'Institut Juan Sebastián Elcano, del CSIC.
No fou fins al 1951 que assolí la càtedra universitària, aparellant-la amb l'Ensenyament Mitjà per vocació docent fins al 1970, com va fer abans de la guerra al Instituto Escuela, reflex i conseqüència de les tradicions intel·lectuals i pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza. El seu accés a la Universitat va ser decisiu per a l'arrencada de la recerca geogràfica a Madrid, a través de la seva tasca de formació de deixebles.
Acadèmic de la Llengua i de la Història, fou el renovador de la geografia i gran figura intel·lectual de l'Espanya del seu temps, per a ell la geografia no es podia entendre sense el diàleg permanent amb altres camps de coneixement, com la història, la etnografia, la sociologia i les ciències naturals, i va saber moure's amb soltesa entre ells sense renunciar al seu projecte geogràfic. Com investigador i des de l'Institut Elcano del CSIC, amb la revista Estudis Geogràfics, va engegar un programa renovador i modern d'estudi de la realitat geogràfica espanyola. Gran escriptor, ens ha llegat valuoses imatges dels paisatges espanyols, “pastats de terra i de cultura”, en un moment que els rurals i els urbans estaven en plena transformació secular.
