Manel II Paleòleg
De Viquipèdia
Manel II Paleòleg (Manuel II Paleologus, Μανουήλ ὁ Παλαιολόγος) (1348-1425) fou emperador de Bizanci del 1391 al 1425.
Era fill de Joan V Paleòleg. El 4 d'abril de 1390 el seu nebot Joan de Selímbria va donar un cop d’estat i va deposat al seu oncle i es va proclamar sota el nom de Joan VII Paleòpleg. Manel Paleòleg en aquell moment era hostatge a la cort del soldà Baiazet I i tant bon punt va saber que Joan V havia estat deposat es va escapar cap a Nicea i va arribar a Constantinoble abans que el seu germà Andrònic es podés apoderar del tron, i va expulsar a Joan VII amb ajut dels venecians. Joan VII es va refugiar a la cort de Baiazet I (17 de setembre de 1390) que el va confirmar com a príncep de Selímbria i altres llocs. Manel fou proclamat emperador com Manel II Paleòleg i coronat, ja el 1391.
La fugida va molestar al soldà que, sense declarar la guerra, va moure les tropes en direcció a la capital bizantina i la va bloquejar, assegurant que no es retiraria fins haver conquerit la ciutat i matat a l'emperador. Manel va implorar l'ajut occidental, i les negociacions van tenir èxit: un poderós exèrcit de hongaresos, alemanys i francesos amb gran nombre de nobles, es va presentar a la frontera otomana i va obligar a aixecar el setge per defensar els seus propis territoris. La batalla de Nicòpolis el 1396 va capgirar la situació altre cop: els europeus foren derrotat pels otomans i van tenir deu mil baixes; tot seguit Baiazet va tornar a Constantinoble i en lloc del bloqueig com abans la va assetjar estretament. Els bizantins van resistir obstinadament. Llavors Manel, que encara no tenia fills, va donar el govern de Constantinoble a Joan (Joan VII), aliat de Baiazet, i el va designar hereu. Per ell mateix es va reservar el Peloponès on es va traslladar vers el 1397.
Va visitar les cots europees on fou molt ben rebut i el 1402 va tornar a Constantinoble. En la seva absència Joan havia tingut tots els poders i el reconeixement de Baiazet I i s'havien establert tres mesquites on els musulmans gaudien de llibertat de culte a las que Joan encara va haver de permetre l'establiment d'una quarta i fins i tot els otomans van obtenir el privilegi d'establir una cort de justícia (mehkeme) amb un cadi, pels seus nacionals; una nombrosa colònia s'havia establert a Kiniki al costat de Constantinoble. L'Imperi havia afegit deu mil ducats a l'any al tribut que ja pagava. Baiazet, assegurat per aquest costat, va decidir conquerir la resta de Grècia, governada en bona part per ducs llatins, dels que el més important era el d'Atenes. Ocupat el ducat s'hi va establir un pasha. Quan el final de l'imperi semblava imminent Tamerlà va envair Àsia Menor i va destruir per un temps el poder otomà a la batalla d'Angora (Ancyra, moderna Ankara) en la que Baiazet i el seu fill Musa van caure presoners del conqueridor centreasiàtic, i el soldà va morir poc després. Tamerlà va morir el 1405 i els fills de Baiazet es van repartir els antics dominis patrimonials mentre els principats conquerits pels otomans recuperaven la seva independència.
Manel a la seva tornada, i caigut Baiazet, va apartar del poder a Joan, i es va aliar (1413) a Muhàmmad, el fill de Baiazet, al que intuïa com el més probable successor, hi així fou ja que es va imposar finalment el 1415 sobre Musa, amb ajut de Manel. En recompensa, Muhàmmad va cedir a Manel diverses ciutats a la costa de l'Euxí, Tessalònica i el seu territori i diversos districtes al Peloponès.
La resta del seu regnat fou tranquil. Va negociar l'ajut dels prínceps europeus al restabliment del poder de l'imperi Bizantí i va enviar delegats al concili de Constança amb instruccions per la unió de les esglésies, unió que oferia però que no desitjava, i segons Franza, negociava principalment per fer por als otomans.
Va morir el 1425 als 77 anys i el va succeir el seu fill Joan VIII Paleòleg, que ja estava associat al govern des de el 1419.
Manel II es va casar amb Irene filla de Constantí Dragas.
