Literatura bretona
De Viquipèdia
La Literatura bretona és la desenvolupada a Bretanya en llengua bretona. Pel que fa als autors, veure Llista d'autors bretons.
Taula de continguts |
[edita] Primers testimonis
El text més antic que es conserva en bretó data del 790, consisteix en dues pàgines d’un tractat de plantes medicinals, i es conserva a Leiden.
De les primeres manifestacions de l’awen (inspiració poètica) només existeixen referències vagues, ja que la tradició d'aleshores era primordialment oral. Hi ha inscripcions funeràries, comptes dels mercaders, inscripcions a monedes, però la saviesa druida i l’ensenyament metafísic, mitològic, filosòfic i científic era aplegat per milers de versos que havien de ser memoritzats pels aprenents. Endemés, la societat cèltica tenia els bards, poetes sagrats que celerbaven les proeses del clan improvisant poemes amb arpa. Per altra banda, el cèltic parlat a Bretanya fins el segle VIII era el britònic, comú al gal·lès, còrnic i gàl·lic, llengües de les quals no començaria a diferenciar-se fins el segle VI.
L’establiment cèltic a Bretanya reforçaria els lligams amb Gal·les i Cornualla, tot formant una unitat social i cultural indissociable, amb reis i patrimoni literari comuns. I llurs bards, Taliesin, Aneirin, Llywarch Hen, Hyvarnion i Gwenc'hlan, famosos arreu d’Europa. Durant l’Edat Mitjana es desenvolupà una important literatura oral en bretó, destacant per això el bard Bleheri, famós a la cort de Guilhem d’Aquitània, però els primers testimonis literaris escrits en bretó no arribarien fins a l’Edat moderna. Es creu que els poetes i bards bretons foren els qui introduiren i renovarien al continent europeu el cicle d’històries i llegendes de l’anomenada Matèria de Bretanya, referents al rei Artur i a la Taula Rodona (cicles de Weroc, Meriasek i Yonek, llegenda de Tristany i Isolda), sobretot a partir del segle XI, durant el ducat de Hoel I, mercè els bards Cadiou i Riwalon. També foren importants els breus poemes lírics (lais bretons) i cants d’amor que dissortadament només han sobreviscut en la seva versió francesa. En filosofica i teologia, tot i que escriviren en francès o llatí, destacaren com a mestres Pierre Abélard (1079-1142) d’Ar Palez, vora Naoned, amb Sic et non (1122), considerada com a l’obra mestrra de l’escolàstica; Bernard de Loudéac, mestre a Chartres; Jean Roscelin (m. 1121), un dels iniciadors del nominalisme i professor a la Sorbona; Baudri de Borgueil (1047-1130) i Marbode de Rennes (1035-1123). Les obres en bretó d’aquesta època no s’han conservat. Com a Gal·les i a Irlanda, els monjos les recolliren, però la majoria de monestirs foren saquejats pels normands, i els pocs supervivents foren destruits durant les Guerres de la Lliga o durant la Revolució francesa.
[edita] El Bretó Mitjà
Els texts millor conservats corresponen al període del Bretó Mitjà (segles XV-XVI): alguns són les anomenades Buhes ar Zent (Vides de Sants), datades del segle V però no impreses fins els segles XV-XVII: com Buhez Santes Nonn hac he map Deuy (Vida de Sant Non i del seu fill Deuy), Buhez Sante Gwenole (Vida de Santa Gwenola), Buhez Santez Genovefa (Vida de Santa Genoveva), Buhez Santez Barba (Vida de Santa Bàrbara), impresa el 1557, Burzud Braz Jesus (Vida de Jesús), recollida el 1530 i An Passion hac an Resurrection (Passió i Resurrecció). D’altres foren An dialog etre Arzur Roe d’an Bretoned ha Gwynglaff (Diàleg entre Artur, rei dels bretons, i Gwynglaff), compost el 1450, i de caire religiós; l’intel·lectual Jehan Legadeuc composà entre el 1463 i el 1499 Le catholicon breton, primer diccionari bretó-francès-llatí, amb més de 5.000 mots. Però les obres més importants, també d’inspiració religiosa foren el Mellezour an maru (Mirall de la mort, 1519) de Jean Ar Archer Coz, considerada la gran obra del renaixentisme bretó, i la Buhez Mabden (1530). No se sap res de la poesia lírica, tot i que se sap que les històries tradicionals es feien en vers, i petits poemes (lais, balades, planys).
El teatre bretó no aparegué fins el segle XII, amb els misteris imaginats per a l’instrucció i entreteniment del poble en llengua vulgar. Eren composats en vers, tot respectant les antigues formes de mètrica celta, que encara eren norma a Gal·les. Sovint es basaven en la vida i miracles dels sants locals (Meriasek, Bieuzy), els actors eren gent del poble que s’aprenia el text de memòria oralment, cosa que explicaria que no se’n conservin els manuscrits. El text més antic, la Buhez Santez Nonn, data del 1450, i els altres, Burzud Braz Jezuz (1530), Buhez Santez Barba (1557) i Buhez Santez Katell (1580). Aquestes peces eren més llargues que els misteris francesos, i tenien més intensitat dramàtica, però no s’hi ha trobat escenes escabroses, i es remarca la presència d’ankou, personificació masculina de la mort, en els contes populars. I pel que fa al teatre profà, s’iniciaria d’ençà del segle XV i només es conserva una petita comèdia, Amourousted eun den coz penihy so orguet a vez ur plac’h (L’amor d’un ancià enamorat d’una joveneta).
Entre el 1530 i el 1642 es compilaren els Poémes bretons du Moyen Age, que no foren impresos fins el 1879, i que recollien els Pemzec levenez Maria (Els quinze goigs de Maria), Buhez Mabden (En la vida de l’home), i Tremenvan an itron gwerches Maria (Passió de la Verge Maria). Finalment, el 1576 apareixeria una versió de la Buhez an itron Santes Cathell (Vida de la dama Santa Caterina).
[edita] Segles XVI i XVII
Durant el segle XVII continuaria el desenvolupament de la literatura en llengua bretona, tot destacant el Dictionnaire breton-français (1616) de Quinquer de Roscoff, qui l’any 1636 composà unes Divizioù (Converses); el 1622 es composà la Doctrin an christien, que comprèn les obres profanes Bue Robars an Diaoul (Vida de Robert el Diable), An inconstanç doub i Ian melarge (Dimarts de Carnaval), influïdes per la commedia dell’arte i on s’introdueix el personatge d’arlequí, a les quals s’uniria més tard Ar farvel goapaer (El boig dissimulat), composta vers el 1750 en dialecte leonès per Paskal Kerenveier (1728-1794); i el 1650 Tangi Gueguen composà les An nouelou ancient ha devot (Cançons velles i devotes).
Durant la segona meitat del segle XVII s’inciaria el període del bretó modern, marcat en l’origen pels treballs gramàtics del jesuita Julien Maunoir (1606-1683). El fill d’un missioner bretonòfon, Mikael an Nobletz (1577-1652) també va intentar crear una grafia basada en el dialecte de Leon, i fa algunes mutacions inusuals en la llengua: tok “barret” i kiger “carnisser”, esdevenen tok ar c'higer “el barret del carnisser” o tokoù ar gigerien “els barrets dels carnissers”, també ma zog “el meu barret” i e dok “el seu barret”.
Alhora, s’abandonarien les regles més difícils de la versificació celta, cosa que permetria composar poemes i drames sense exercisis de gran virtuosisme. Aquesta és considerada com a la gran època de l’humor cèltic, amb les obres teatrals de costums i satíric de Klaod Al Lae (1745-1791) Ar c’hy (el gos) i Sarmoun great ar maro a Vikeal Morin (Sermó sobre la mort de Miquel Morin), del poema anònim Ar bugel fur (L’infant savi) i els poemes frívols de l’abat Baill, capellà de Saint Jean-du-Doigt, autor de Meulidige kegin (Elogi del grall).
Pel que fa al teatre de l’època, destacaren Buhez Santez Genovefa ar Vrabant i la Burzud (Passió) de 4.660 versos, composta per Laorañs Richou, i el Buhez ar Saent (1752) de Claude Marigo (1693-1759). D’altre teatre religiós el formen els populars Pardons (celebracions religioses), el Burzud Santez Triphina, Purgatori de Sant Patric i Buhez ar pevar map Aymon (Vida dels quatre fills d’Aymon). Pel que fa a literatura culta, cal destacar Alain-René Le Sage Ar Fur, qui composà Tuccaret (1709); el p. Grégoire de Rostrenen (1672-1750), seguidor de Maunoir, qui el 1732 composaria Le dictionnaire françois-breton; i Teophile-Malo Corret de la Tour d’Auvergne (1743-1800), filòleg autor de Nouvelles recherches sur la langue, l’origine et les antiguités des bretons (1792). Loeiz Le Pelletier (1663-1733) composà un diccionari etimològic bretó publicat pels Estats; Charles le Briz (1665-1737) composà Heures bretonnes et latines (1712) en una barreja de bretó i francès anomenada brezhoneg beleg (el bretó dels capellans).
[edita] Renaixement literari (s. XIX)
La renaixença literària bretona va coincidir amb el triomf literari del romanticisme, ja preparat per l’obra de Gonideg i per la poesia de tradició oral ja existent. Encara en el segle XIX hi havia bards ambulants qye cantaven a les vetllades de granja en granja, els gwerzioù (planys i cants èpics) i els sonioù (de caire humorístic i amorós), on es barrejaven poemes antics i composicions noves. D’altres vestigis de la tradició oral, els contes, recreaven personatges com Merlí, Artur, les fades Viviana i Morgana, el gegant Gaor, el cruel rei Conomor (el Conchobar dels irlandesos), la princesa llibertina Ahès o Dahud, els nans maliciosos anomenats korrigans o kornandons, i el rei Marc de Cornualla, conegut per la història de Tristany i Isolda. Els vells mites foren cristianitzats, com l’antiga divinitat celta Cernunnos Taranis, que fou substituïia pel diable. També era mig pagana la personificació de la mort, ankou, que era masculina. Els temes favorits de les llegendes eren la submersió de ciutats i de viles, la recerca de princeses, morts de dones i d’infants, treballs duts a terme gràcies a la màgia, i la cèrvola perseguida; a aquests se’ls uniren el llegendari cristià, els sants arribats de Britània per tal d’evangelitzar el país, i ls divinitats cèltiqus transformades en sants, com Ana en Santez Anna, Brigantia en Santa Brígida, i Edern en Sant Edern.
Théodore Hersart de la Villemarqué va fer un ampli recull d’aquestes tradicions ancestrals, i el 1838 en publicà el que li semblà millor al Barzaz Breiz. Això obriria l’entusiasme i encoratjaria altres joves autors per tal d’escriure en bretó. Els principals foren Aougust Brizeug (1803-1858), Prosper Proux (1812-1873) de Kernev; Jean Marie le Scour, amb Gwerz Ker-Is (La ciutat submergida); Dom. Lan Inizan (1826-1891) François-Marie Luzel Fañch An Uhel (1821-1895), Gwilherm Kerambrun (1813-1852), Narcisse Quellien (1848-1902), amic d'Ernest Renan i autor dels poemes Annaïk (1880) i Breiz (1898); Gabriel Milin (1822-1895) director de la revista Feiz ha Breizh i autor dels contes Gwechall-goz e oa (Ha estat un altre cop, 1924).
També es desenvolupà una forta literatura de caire religiós i reaccionària, fomentada per les traduccions bíbliques Histoer ar Vuhe Jesus Chrouist (Història i vida de Jesucrist), en gweneg, de Giquello, i el Testament Nevez hon Aoutrou Jesus Krist (El nou testament de Jesucrist, 1827), traduït per Gonidec, que el 1866 s’uniriren en la Bibl Santel. Entre aquests autors religiosos destacarien el p. Henry, autor de Kannouennou santel (Càntics sagrats); el p. Yann-Vari Le Jobioux (1806-1888), l’abat Durant, autor d’Ar feiz ha ar vro (La fe i el país); Joakim Gwilhom (1797-1857). Endemés, durant el període del 1830 al 1848 destacaren els autors de teatre Aougust Ar C’horr i Jobig Koat de Montroulez, autors de comèdies com Plac’h ar pemp amourouz (La noia dels cinc enamorats). Des del 1800 es formaren nombrosos grups de teatre amateur al Bro Dreger, a viles com Lannuon, Pluzuned, Pempoull i Lanveur. Totes aquestes obres ajudarien a fixar l’estereotip del bretó ultracatòlic i reaccionari.
