Jordi Solé i Camardons

De Viquipèdia

Jordi Solé i Camardons (Oliana, Alt Urgell, 1959) és un escriptor i sociolingüista català. Va estudiar filologia catalana a la Universitat de Barcelona, ha treballat de professor de literatura i llengua catalana a Barcelona, Igualada i Badalona i ha impartit cursos de didàctica de la sociolingüística i la literatura arreu dels Països Catalans. Des del 2005 treballa d’Assessor LIC (Llengua, Interculturalitat i Cohesió social) a Barcelona.

Deixeble de Lluís V. Aracil, va centrar-se en l'educació sociolingüística i l’anàlisi el discurs sociolingüístic (sociolingüística del dir). Els seus escrits s’inscriuen dins el que ell anomena “ecoidiomàtica” (1.ecologia del model de llengua... 2. ecologia dels usos i actituds lingüístiques interpersonals, que té en compte els hàbits lingüístics dels parlants... 3. ecologia de les funcions socials de l’idioma (política lingüística) i 4. ecologia dels contactes interidiomàtics internacionals). En la tesi de llicenciatura va estudiar el discurs presociolingüístic del pedagog Delfí Dalmau i a partir d’aquest moment s’interessà també pel moviment esperantista i adoptà una actitud crítica en relació a la presència de l’anglès com a interllengua de la humanitat.

Compromès amb el moviment de lluita per la llengua i l’independentisme català des dels 17 anys, crea els Grups de Defensa de la Llengua, impulsa la revista “Viure en Català” i milita en organitzacions independentistes com Esquerra Nacional, PSAN i ERC. El 18 de juliol de 1984 és detingut i empresonat preventivament durant 14 dies per ser amic de Toni Villaescusa de Terra lliure, però és deixat en llibertat sense càrrecs.

Des del 1989 és membre del Consell de Redacció de la revista pedagògica Escola Catalana, fou també el primer director de la revista Llengua Nacional. A començaments dels anys noranta del XX començà a interessar-se per la literatura especulativa o de ciència-ficció i publica assaigs (Les paraules del futur) i narracions d’aquesta temàtica participant activament en aquest món.

El 2001 publica -amb la col·laboració de Francesc Ruiz i Rosa Sanz- el primer Diccionari de Sociolingüística. Elabora una teoria de “les 7 tribus de la nació catalana” en què descriu els vuit posicionaments bàsics en relació al discurs sobre el català i les ideologies lingüístiques. En diversos escrits estudia el discurs sociolingüístic d’autors catalans com Ramon Llull, Alexandre Galí, Carles Riba, Carles Salvador, Josep Yxart, Joaquim Casas Carbó, Josep Armengou, Carles Muñoz Espinalt, Joan Fuster, etc. i crítica el posicionament ideològic de l’historiador Jaume Vicens Vives.

[edita] Obra

[edita] Narrativa

1995 Els silencis d’Eslet Pagès editors
2003 La síndrome dels estranys sons Edicions 3i4

[edita] Assaig

1988 Sociolingüística per a joves Biblària
1991 Text i context. Lectures des de la sociolingüística
1991 Sobirania sociolingüística catalana La llar del llibre
1992 Iniciació a la sociolingüística Barcanova
1995 Les paraules del futur Ed. 3i4
1996 Història social i política de la llengua catalana Ed. 3i4
1998 Poliglotisme i raó Pagès editors
2001 Diccionari de sociolingüística Enciclopèdia Catalana
2001 El poliedre sociolingüístic.Una iniciació a la sociolingüística del conflicte Ed. 3i4
2004 Les set tribus de la nació catalana Edicions Documenta Balear
2007 La llengua que ens va parir. Set pensadors a la recerca del català Editorial Dux