Ireneu Segarra i Malla
De Viquipèdia
Jesús Segarra i Malla (Ivars d'Urgell el 30 de setembre de 1917 - Montserrat, Bages, 19 de novembre de 2005), conegut com a Pare Ireneu Sagarra, fou un músic català director de l'Escolania de Montserrat durant quaranta-cinc anys. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi.
La seva relació amb l'Escolania va començar el 1927 quan Ireneu Segarra va ser escolà de Montserrat fins el 1931. Llavors va rebre el mestratge, entre d'altres, d'Anselm Ferrer, que n'era el director i d'Angel Rodamilans, com a professor de piano.
El 1932 el pare Ireneu va ingressar al Monestir de Montserrat, on va fer la professió monàstica el 6 d'agost de 1934. En els seus inicis de monjo, fins al 1936, els estudis musicals van passar molt a segon terme. El primer any de la guerra es va refugiar a Barcelona a casa d'una família amiga i a partir de novembre de 1937 fins al setembre de 1939 visqué als monestirs benedictins belgues de Maredsous i Saint André, on va trobar un ambient intel·lectual i musical força propici.
Respecte a la formació musical del pare Ireneu, cal destacar, a més del bagatge rebut en els seus anys d'escolà de Montserrat, les classes de piano amb Frank Marshall (1941-1950), d'harmonia i contrapunt amb el mestre Josep Barberà, de contrapunt, fuga i composició amb el Mestre Cristòfor Taltabull (1949-1951), tot això completat per l’estada a París el 1952 per assistir a les classes de Nadia Boulanger. Pel que fa al coneixement d’altres cors de nois, va ser fonamental el contacte durant el 1953 amb els Nois Cantors de Viena i amb els “Domspatzen” de la catedral de Ratisbona (dirigits per Georg Ratzinger, germà del papa Benet XVI). Tot això preparava el Ireneu Segarra per prendre les regnes de l'Escolania. El 1953 fou nomenat mestre de l'escolania i capella de Montserrat, que dirigí fins el 1997.
De 1943 a 1947 ja n’havia estat Prefecte, és a dir responsable de l’internat i de la vida domèstica dels escolans. El 1941 i el curs 1950-1951 ja havia hagut de suplir com a Director el P. David Pujol. Fou precisament a finals de 1950, que l’Escolania s’afegí a la peregrinació de Montserrat a Roma amb motiu de la proclamació del dogma de l’Assumpció de la Mare de Déu (1 de novembre de 1950). Amb la intervenció de l’Escolania (dirigida pel P. David Pujol) en la Missa papal d’aquell dia, començava la projecció exterior del cor montserratí, que en els anys següents el P. Ireneu portaria a fites molt notables, com és el cas de l’enregistrament de la Missa Romana, de Pergolesi, el 1972 (Roma), la participació en els festivals de Salzburg amb la Missa Salisburgensis el 1974 (Salzburg) o dels concerts de les Vespres de la Mare de Déu, de Claudio Monteverdi, a Friburg de Brisgòvia, Lucerna i Stuttgart (1976). Sota la direcció del P. Ireneu, l’Escolanía féu concerts encara a Israel, al Japó i al Canadà, a més de visitar molts indrets de Catalunya i d’Europa.
A ell es deu la millora substancial del seu estil així com el prestigi internacional que l’Escolania va adquirir. Coincidint amb la seva tasca de Director de l’Escolania, el P. Ireneu fundà la coral d'Antics Escolans i va desplegar les seves aptituds musicals i la seva sensibilitat artística en dos altres camps: el de la pedagogia musical i el de la composició.
Realitzà més d'un centenar d'enregistraments en discs, entre els quals sobresurten els d'obres de J. Cererols, N. Casanoves i J.A. Martí, que guanyà el Gran Premi del Disc Català (música coral), els de la sèrie Hispaniae Musica de l'Archiv Produktion, que obtingueren el Grand Prix du Disque, la Missa Salisburgensis, premiat a Alemanya (1975), a Madrid i al Japó, la Missa pro defunctis a sis veus, de T.L. de Victoria, que rebé el premi del Disc Alemany (Música antiga) de l'Acadèmia del Disc de Berlín (1978).
