Història de São Paulo
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] Primers temps
El nom de São Vicente va ser posat per Amerigo Vespucci , el 22 de gener de 1502, en un viatge que tenia per objectiu fer un mapa del litoral de Brasil. Quan varen passar per la regió, va trobar dues illes (on avui hi han les ciutats de Santos i São Vicente (São Paulo) a l´illa del mateix nom i a la ciutat de Guarujá a l´illa de Santo Amaro) on hi ha l´estuari que creien era un riu. Era el dia de Sant Vicenç, i van batejar la localitat amb aquest nom.
Martim Afonso de Sousa marxà cap al Brasil amb diversos objectius. El primer d´ells era el de establir oficialment la colonització del Brasil, confirmant el poder de la corona. Com consequència, substraient el poder de mans de Cosme Fernandes Pessoa. Avisat d´això, Barcharel incendià el local i s´enretirà amb el seu personal fins Cananéia. Martim Afonso de Sousa fundà oficialment el poblat de São Vicente en el lloc on es trobaven las ruines anteriors, en data de 22 de gener 1532.El 1536 atacà i cremà el poblat.
El port de São Vicente fou el primer gran desastre ecològic del Brasil, la costa fou netajada i cultiva. Essent com era la terra sorrenca i perdent la seva protecció natural, les pluges s´endugueren la sorra cap el mar tapant el port de São Vicente.Martim Afonso de Sousa partirà de São Vicente el 22 de maig de 1533, deixant l´administració en mans de Brás Cubas, el qual, veient l´obturació del port per la sorra, única via de comunicació amb la metropoli portuguesa,i l´atac de Bacharel de Cananéia a São Vicente, decidí montar un port nou a la regió d´Enguaguaçu, indret més protegit, cap on fou transferit el port el 1536, establint allà un assentament.El sol fet del nom del indret ser indígena, i no portuguès, evidencia que l´iniciativa no fou oficial. Brás Cubas va atreure cap allà els colons de àreas pròximes i fundà un poblat, que futurament rebria el nom de Santos i hi promogué millores, com la construcció de la primera Santa Casa del Brasil. São Vicente entra així en crisi.
La primera notícia de l´arribada de dones portugueses data del 1550.
La fundació de São Vicente. en el litoral paulista inicià el procés de colonització del Brasil com política sistemàtica del govern portugués, motivada per la presència d´estrangers que amenaçaven la possessió de la terra. Evidentment abans d´això ja hi habia un nucli portuguès, que, a semblança d´altres de regions litorals, habia estat construit per nàufrags i datava probablement, d´inicis del segle XVI. Fou, mentrestant, durant l´estada de Martim Afonso de Sousa que es fundà, el 20 de gener de 1532, la vila de São Vicente i amb ella s´instalà el primer marc efectiu de colonització brasilera.
El nom de São Vicente s´extengué a capitania hereditaria donada al mateix Martim Afonso de Sousa, pel Rei de Portugal el 1534. Així el primer nom de l´actual Estat de São Paulo fou la capitania de São Vicente.
Malgrat, les innumerables dificultats per traspassar la Serra do Mar, els camps de l´altiplà atreient els pobladors, lo que convertí São Paulo en una excepció en el tipus de colonització dels portuguesos en els primers temps, que es fixaven sobretot en el litoral. Així el 1553, pobladors portuguesos fundaren la vila de Santo André da Borda do Campo. A l´any següent, els pares de la Companyia de Jesús fundaren en una colina de Piratininga un col.legi per indis. El 1560 la vila de Santo André fou extingida i els seus pobladors foren transferits cap São Paulo de Piratininga.
La façana litoral, estreta per la presència de la serra, no presentava les condicions necessaries per el desenvolupament. Per la seva banda l´altiplà portava com a seriós obstacle del camí del Mar, que, a l´inrevés d´unir, aïllava la regió de Piratininga, negant-li l´accés al oceà i, per tant, la facilitat pel transport. En consequència, la capitania passar a ser relegada a un pla econòmic inferior, impedida de cultivar amb èxit el gran producte agrícola del Brasil colonial, la canya de sucre i de competir amb la principal zona sucrera de l´època, representada per Pernambuco i Bahia.
S´establí a Piratininga una policultura de subsistència, basada en el treball forçat del indi. Els inventaris dels primers paulistats acusaven petita quantitat de importacions i completa absència de luxe, tanmateix la pobresa. L´aïllament dels primers paulistes creà a l´altiplà una societat peculiar. Arribar a São Paulo requeria una fibra especial en la lluita contra les dificultats d´accés a la serra, l´atac dels indis, la fam, les malalties, lo que portaria a la migració europea a un rigorós procés selectiu. Aquestes condiciones de vida determinen la formació d´una societat amb motllos més democràtics que aquells que s´establiren al nort de la colònia.
Va ocòrrer en bona part, tant per la proliferació de mamelucs oriunds de l´inevitable i intens creument de las indies autòctones, pertanyents a les tribus tupis que dominaven el litoral brasiler. A Sao Paulo, especialment, el hibridisme luso-tupi en la seva versió etnico-cultural no s´atenuaria tant ràpidament com va passar a altres regions en que el fluxe de negres i el contacte més fàcil amb la metropoli ho diluir.
Més de que en qualsevol altre lloc, el portuguès, tindria una excepcional capacitat d´adaptació, integrar alguns trets culturals tupis que li permeteren sobreviure.
[edita] Exploració i ocupació
A inici del segle XVI el litoral paulista és visitat per navegadors portuguesos i espanyols, però només el 1532 es dona la fundació de la primera població,São Vicente a la Baixada Santista per Martim Afonso de Sousa.
La recerca de materials preciosos portà als portuguesos a ultrapassar la Serra do Mar, pel antic camí indigena de Peabiru, i el 1554, a l´altiplà existent després de la Serra do Mar, és fundada la vila de São Paulo de Piratininga pels jesuítes liderats per Manuel da Nóbrega.
Fins el final del segle XVI són fundades altres viles a l´entorn del altiplà, com Santana de Parnaíba, garantint així la seguretat i la subsistència de la vila de São Paulo.
[edita] Les "bandeiras"
Dificultats econòmiques, atinament sertinista, localització geogràfica (São Paulo éra un important centre de circulació fluvial i terrestre), esperit d´aventura, serien poderosos impulsos en la arrancada cap el sertao. Desde els primers temps de la colonització eran constants les escomeses, de un bandeirisme defensiu que volia garantir la expansió paulista del segle XVII. Aquest seria el gran segle de les bandeiras, aquell en que s´inciava el bandeirisme ofensiu, propiament dit, el propòsit era en gran part de benefici immediat proporcionat per la caça al indi. De la vila de São Paulo partiren les bandeires capitanejades per Antônio Raposo Tavares, Manuel Preto, André Fernandes, entre d´altres.
Les condicions peculiars de vidà a l´altiplà permeteren que els paulistes, durant els dos primers segles, disfrutessin de considerable autonomia en sectors com defensa, relacions amb els indis, administració eclesiàstica, obres públiques i serveis municipals, control de preus i mercaderies. Les cambres municipals, compostes per "homes bons" del país, rarament es contenien dins les seves legítimes atribucions; a São Paulo, especialment, la seva independència quasi fa oblidar el govern portuguès.
Del bandeirisme de apresament es passar al bandeirisme de mines, quant la activitat de Borba Gato, Bartolomeu Bueno da Silva, Pascoal Moreira Cabral i altres fou recompensada amb la trobada de mines d´or a Minas Gerais i Mato Grosso. Dura prova fou el efecte del descubriment d´or a São Paulo i altres viles del altiplà, tots buscaven l´enriquiment immediat representat per material preciós. Com diu José Joaquim Machado de Oliveira, "no hi habia paulista que en major o menor mesura que deixés el pensament de descobrir mines"
Així, el poblament dels sertoes brasilers es va fer amb sacrifici dels habitants de São Paulo i en detriment de la densitat poblacional de la capitania. Aquesta ruptura demogràfica, aliada a factors geogràfics ja mencionats (la serra del mar), va provocar una baixada de la productivitat agrícola, bé amb la baixada d´altres activitats, lo que accentuà la pobresa del poble al llarg del segle XVIII. La capitania, que aleshores ocupava tota la regió de les descobertes d´or, fou transferit cap a la corona i allà s´instal.là el govern propi el 1709, separat del govern de Rio de Janeiro i amb seu a la vila de São Paulo, elevada a la categoria de ciutat el 1711.
[edita] El cicle de l'or i la decadència de la capitania
A finals del segle XVII, bandeirants paulistes decobreixen or a la regió de Rio das Mortes, a les proximitats de l´actual São João del Rei.La descoberta d´or provoca una marxa en direcció a Minas Gerais, com eren anomenades a l´època els inumerables dipòsits d´or per exploradors vinguts tant de São Paulo com d´altres parts de la colònia.
Com descobridors de mines, els paulistes demandaven exclusivitat en la exploració d´or,i foren finalment vençuts el 1710 amb la Guerra dos Emboadas, perdent el control de Minas Gerais.L´or extret de Minas Gerais seria tret via Rio de Janeiro.
Com compensació, la vila de São Paulo és elevada a la categoria de ciutat el 1711.
L´èxode en direcció a Minas Gerais provoca una decadència econòmica a la capitania, i al llarg del segle XVIII aquesta va anar perdent territori i dinamisme economics fins a ser senzillament anexada el 1748 a la capitania de Rio de Janeiro.
Alguns autors donen resposta a aquesta versió de la decadència de la província. El principal argument que porta historiadors a defensar aquesta tesi, es la estabilització del nombre de viles surgides al període. Tantmateix el nombre d´habitants no hauria disminuit, només concentrat en las viles ja existents lligats al camp.
La principal justificació per l´anexió de la província de Rio fou la seguretat de les mines, ja que São Paulo seria el seu escut natural contra invasions oriundes de l´Argentina o altres colonies espanyoles (irònicament el mateix argument utilitzat per la seva restauració anys després)
[edita] La restauració i la província de São Paulo
El 1765, pels esforços de Morgado de Mateus, és reinstituída la Capitania de São Paulo i aquest promou una política d´incentiu de producció de sucre, per garantir el sosteniment de la Capitania. La Capitania és restaurada amb només prop d´un terç del seu territori original, comprenent tant sols els actuals Estats de São Paulo i Paraná.
Així, són fundades les viles de Campinas, Itú i Piracicaba, on després es desenvolupar la canya de sucre. El sucre és exportat pel port de Santos i tingué el moment més àlgit a inicis del segle XIX.
La capitania guanya pes polític durant la època de l´Independència a través de la figura de José Bonifacio,natural de Santos i el 7 de setembre de 1822, la independència és proclamada a les marges del riu Ipiranga, a São Paulo , per Pere I de Brasil i IV de Portugal, conegut com Dom Pedro I.
El 1821 la capitania es converteix en província.
Ja el 1817 és fundada la primera fazenda de cafè de São Paulo, al vall de Paríba, i després l´independència el cultiu de cafè guanya força a les terres de la Vall de Paraíba, enriquint ràpidament ciutats com Guaratinguetá, Bananal, Lorena i Pindamonhangaba.
A les fazendas cafeteres del Vall do Paríba era utilitzada en gran escala la mà d´obra esclava.D´aquesta forma la vall s´enriqueix ràpidament, generant una oligarquia rural, mentrestant la resta de la província continua depenent de la canya de sucre i del comerç que es va establint a la ciutat de São Paulo, impulsat per la fundació de una facultat de Dret el 1827.
Mentrestant, les creixents dificultats imposades al règim d´esclavatge porten a una decadència en el cultiu de cafè a partir de 1860 a aquesta regió. La vall només va perdent impuls econòmic quan el cultiu del cafè migra en direcció al Oest Paulista, endintçant-se primerament a la regió de Campinas i Itú, substituint el cultiu de canya de sucre realitzat fins aleshores.
La migració de cafè cap al oest provoca grans canvis econòmics i socials a la Província. La prohibició del tràfic negrer el 1850 porta la necessitat de buscar una nova forma de mà d´obra per als nous cultius. La Migració europea passa a ser incentivada pel govern Imperial i provincial.
La sortida dels grans de cafè passa a ser feta via el port de Santos, lo que porta la fundació de la primera linea de ferrocarril paulista, a São Paulo Railway, inaugurada el 1867, construida per capitals anglesos i del Bescomte de Mauá, lligant Santos a Jundiaí, passant per São Paulo, que comença a transformar-se en un important enclau comercial entre el litoral i l´interior cafeter.
El cafè va endintçant-se paulatinament al oest paulista, passant per Campinas, Rio Claro, Porto Ferreira i el 1870 aquest troba l´àrea més propicia pel seu cultiu, les fertils terres roges del nordest paulista, pròximes a Ribeirão Preto i São Carlos, on surgiren les majors i més productives fazendas de cafè del món.
Apart de les noves terres pel cafè, exploradors s´endincen al fins aleshores desconegut quadrilater comprès entre la Serra de Botucatu i els rius Paraná, Tieté i Paranapanema, on fundaren ciutats com Bauru, Marília, Araçatuba i Presidente Prudente al final de segle XIX i inicis del XX.
Les fronteres actuals paulistes són fixades per l´emancipació del Paraná el 1853. El sud paulista ( Vale do Ribeira i la regió de Itapeva) no atreuen el cultiu del cafè i pateixen litigis frontarers entre São Paulo i Paraná, essent per tant posades al marge del desenvolupament del resta de la província, tornant-se , fins avui dia, en les regions més pobres del territori paulista.
L´enriquiment provocat pel cafè i la constant arribada d´immigrants italians, portuguesos, espanyols, japonesos i àrabs a la província, apart del desenvolupament d´una gran xarxa ferroviària, porten la prosperitat a São Paulo.
[edita] República Velha i la política del cafè amb llet
Al instaurar-se la república, s´afirmava clarament el predomini econòmic del nou estat. Si el Brasil era el cafè, el cafè era São Paulo. Aquesta realitat repercutí a la esfera nacional, dona l´homogeneitat de 1894 a 1902, en 3 quatrienis consecutius amb els presidents Prudente de Morais, Campos Sales e Rodrigues Alves.
São Paulo ingressà amb dos triomfs a l´era republicana: La riquesa representada pel cafè i el sistema de mà d´obra lliure, que fora introduït abans de l´abolició del esclavatge i ja s´adaptà i integrarà al modus de producció de l´agricultura paulista. D´altre banda, la autonomia local conferida pel nou regim federatiu, que amb els amplis drets conferits als estats resultava, a la pràctica, una verdadera sobirania, venia a reforçar políticament i administrativament les ventatges conferides pels dos factors anteriorment mencionats.
D´aquesta forma, beneficiant-se de la debilitat institucional per la proclamació de la República, São Paulo s´alineà el seu poder econòmic a la força electoral de Minas Gerais i instaurà la política del cafè amb llet, que tingué per consequència un canvi en el federalisme del Brasil, essent fins avui visibles els resultats. Per això, hi hagué també la visió empresarial dels seus homes de negocis, cultivadors de cafè principalment, que, encara amb l´imperi, habien après a usar la vitalitat i el poder polític en la defensa dels seus interesos econòmics.
Perceberen immediatament la oportunitat de la introducció del immigrant estranger i ho subsidiaren amb recursos de la província, una vegada que el govern imperial dispensava majors atencions al establiment de nuclis colonials de que la immigració asalariada.
Amb la nova situació creada per l´institució de règim republicà, pogueren ampliar els seus medis d´acció. D´aquí en endavant, fins la crisi del 1929, no perderen de vista la expansió i la defensa del producte que sustentava l´economia de la regió.
A pesar de las dissensions internes i de varies disidències, el Partit Republicà Paulista (PRP) conseguí mantenir una gran cohesió en favor de l´Unió, lo que li permeté portar endavant una política que satisfés, en general els interesos dominant i que inegablement, contribuir per el prestigi de São Paulo dins la federació.
No foren mestrestant, tranquils els primers moments republicans de São Paulo. Reflecteixen les agitacions i els desencerts que ocorrien en l´àmbit federal. Com en els demés estats, s´establí una junta governativa provisional. En seguida fou nomenat governador Prudente de Morais, que després hi renuncià. El govern del estat passar aleshores per Jorge Tibiriçá, indicat per Deodoro.
El 1890, s´inaugurà la era de les dissencions polítiques dins del PRP, amb l´oposició exercida pel Centre Republicà de Santos que , en manifest de 24 d´agost de 1890, llançà la candidatura de Américo Brasiliense de Almeida i Melo. S´agità la facultat de dret, en tant que les principals figures republicanes de São Paulo, com Prudente de Morais, Campos Sales, Bernardino de Campos i Francisco Glicério de Cerqueira Leite, entre altres, s´inquietaren amb l´autoritarisme del mariscal Deodoro da Fonseca. Aquest destituir Jorge Tibiriçá i delegà el poder, el 1891, a Américo Brasiliense, que Deodoro da Fonseca considerava el únic capaç d´organitzar São Paulo.
S´agravaren els descontentaments. Amargues polèmiques foren travades entre Campos Sales, pel correu Paulistà i Francisco Rangel Pestana, que feia de portaveu al Estat de Sao Paulo. En aquest ambient s´instalà, el 8 de juny de 1891, la assamblea constituent i, el juliol, Américo Brasiliense, ja escollit president del estat, promolgà la primera constitució paulista.
El ànims semblaven asserenar-se, quan el cop de Deodoro da Fonseca feu renèixer la agitació. La capital i l´interior vivien amb l´amenaça de subversió del ordre públic, que es generalitzava pel país. Per evitar la guerra civil, Deodoro renuncià i assumí la presidència de la República el vicepresident, Floriano Peixoto, que rebe aleshores el suport públic i financer de São Paulo contra les revoltes que hi habia a la nació. En canvi, São Paulo assumí l´hegemonia de la federació amb l´elecció de Prudente de Morais, el 1894, que donava inici a la sèrie de presidents civils.
Mentrestant això,l'estat, Américo Brasiliense passa el govern al Major Ségio Tertuliano Castelo Branco, que després el transmeté al vicepresident, José Alves de Cerqueira César. Aquest devant el esperit de motí i de reacció monàrquica que reinava disolgué l´Assamblea legislativa, convocà immediatament un altre congrès i després totes les càmbres municipals del Estat. Es realitzaren eleccions de diputats i senadors per el segon legislatiu estatal, que s´instal.lar el 7 d´abril de 1892. Demostrant sempre decisió i fermesa, Cerqueira César convocà el electorat per escollir nou president del estat, el que recaigué sobre Bernardino de Campos,el primer governant paulista electe per sufragi directe.
La dècada de 1930 São Paulo es caracteritzà, des del punt de vista econòmic, pels esforços d´ajust a les noves condicions creades per la crisi mundial de 1929 i per la crisi del cafè. Desde el punt de vista polític, el període fou marcat per la lluita per la recuperació de l´hegemonia paulista a la federació, empesa per l´Aliança Liberal i al final aniquilada per la revolució de 1930. Aquesta va sotmetre el estat a l´acció dels interventors federals, que, d´inici no eran ni paulistes.
Surgiren després reivindicaciones en favor d´un govern paulista, però la realitat el que pretenia era la restauració dels grups hegemònics paulistes, els interessos del qual, tant econòmics com polítics, estaven essent perjudicats per la nova situació alguns interventors, com João Alberto Lins de Barros,buscaven conciliar la cultura del cafè amb la nova orientació del govern federal.
Habituats a conduir el seu propi destí, les classes dirigents s´insurgiran sota el lideratge del partit Democràtic, aleshores presidit pel profesor Francisco Morato, justament el partit aliat a la revolució getulista de 1930. La organització política es trencà, amb el govern federal, ho intitucionalitzar, amb les classes conservadores i el vell PRP, al Frente Unica Paulista. Aquesta procurà l´aliança amb altres estats, particularment amb l´oposició gaúcha, pero al final els paulistes es rebelaren, comptant tant sols amb el suport de les tropes del sud de Mato Grosso.
El 9 de juliol de 1932, esclatar la revolució constitucionalista de São Paulo. Governava l´estat, com interventor federal, el paulista Pedro de Toledo, després proclamat governador. Es formaren batallons de voluntaris, i s´adediren al moviment algunes unitats del exèrcit, un fort contingent del Mato Grosso i quasi la totalitat de la força pública del estat. Foren movilitzats inicialment cinquanta mil homes, al comanament del qual hi havia el Coronel Euclide de Oliveira Figueiredo i després el general Bertoldo Klinger, sota la direcció suprema del general Isidoro Dias lopes.
L´indústria particià de la revolució amb entusiasme. Sota la direcció de Roberto Cochrane Simonsen, tot el parc industrial paulista fou col.locat al servei de la rebelió, dedicat a la producció bèlica. S´organitzà també el abastament intern. La lluita durà tan sols tres mesos i s´acabà amb la derrota dels paulistes i la pèrdua de centenars de vides.
Alguns mesos desprès de la capitulació, el govern federal, a fi de pacificar el país, decidí convocar elecions per l´Assamblea Constituient, responent al objectiu principal dels revolucionaris paulistes, la restauració del ordre constitucional. Aleshores , São Paulo fou ocupat militarment el octubre de 1932 i agost de 1933. Foren exilats el ex-governador Pedro de Toledo, el seu secretariat i altres polítics que prengueran part activa a la revolució.
[edita] Indústrialització i metropolització
Després de la Primera Guerra Mundial el cultiu del cafè comença a patir crisis d´excés d´oferta i competència d´altres països. El cultiu comença a ser controlat pel govern, per tal d´evitar crisis i les hisendes tancan, portant immigrants en direcció a São Paulo, on es convertiran en operaris.
Presions polítiques exigint el fi del predomini de l´elit cafetera paulista sorgeixen moviments artístics com la setmana de 1922, propagant noves ideies socials i econòmiques. La immigració externa comença a debilitar-se i les vagues anarquistes i comunistes exploten a São Paulo en el moment que imperis industrials com el de Matarazzo són formats.
El 1930 el cafè entra en la seva darrera crisi, amb la crisi de 1929 i el crash de la borsa de Nova York l´any anterior, el colapse dels preus externs dels grans de cafè i la Revolució de 1930, que retirà els paulistes del poder.
Dos anys després, el 1932, São Paulo combat Getúlio Vargas la Revolució Constitucionalista, en una tentativa de rependre el poder perdut, però es derrotat militarment. La crisi del cafè s´amplifica i l´èxode rural en direcció a São Paulo buida el interior del estat.
La Segona Guerra Mundial trenca les importacions de productes i la indústria paulista inicia un procés de substitució d´importacions passant a produir a l´Estat els productes fins aleshores importats. El procés s´intensifica amb el govern de Juscelino Kubitschek, que llança les bases de l´indústria del automòbil al ABC paulista.
Per suprimir la mà d´obra necessària, l´estat passa a rebre milions de nordestins, venint principalment dels estats de Bahia, Ceará, Pernambuco i Paraíba, que substitueixen els antics immigrants que ara formen part de la classe mitja paulista, com a operaris. Aquests viuran principalment a la periferia de São Paulo i a les ciutats veïnes. Aquest ràpid augment poblacional promou un procés de metropolització, on São Paulo s´ajunta amb ciutats veines, formant la Região Metropolitana de São Paulo.
El 1960, la ciutat de São Paulo es torna la major ciutat brasilera i el principal pol econòmic del país, superant Rio de Janeiro. Aquest fet de es deu, al nombre major d´immigrants que escolliren anar a São Paulo .
[edita] Industrialització de l´interior
A les décades de 1960 i 1970 el govern estal promou diverses obres que incentiven la economia de l´interior del Estat, buidat desde la fallida del cafè el 1930.
La obertura i duplicació de la Via Dutra (BR-116) recupera i indústrialitza la Vall de Paraíba, que es concentra en torn de la indústria aeronàutica de São José dos Campos.
Cap l´oest, l´implantació del Aeroport Internacional de Viracopos, i la creació de la Universitat de Campinas (Unicamp), l´obertura de carreteres com la Carretera Anhangüera i el implement de les tècniques modernes de producció, en especial de la canya de sucre i del seu subproducte, el alcohol combustible, porten novament el progrés a les regions de Campinas, Sorocaba i Ribeirão Preto i Franca.
Aquest procés de recuperació econòmica del interior, s´intensifica a partir de la dècada de 1980, quan grans problemes urbans, com violència, polució i ocupació desordenada, afligeixen la Região Metropolitana de São Paulo.
Entre 1980 i 2000 la gran majoria de les inversions realitzades a l´Estat són fetes fora de la Capital, que passa de una metrópoli indústrial cap un pol de serveis i finances. L´interior, en especial l´eix Campines - São Carlos - Ribeirão Preto - Franca -Sorocaba - São José dos Campos - Taubaté es torna indústrialitzat i pròsper.
Mentrestant, fins i tot amb l´enriquiment i indústrialització del interior, altres Estats passen a tindre una taxa de creixament econòmic encara més elevada que São Paulo, principalment les regions Sud i Centre-oest.
Actualment, encara que el creixament no sigui ja tant alt i tingui competència d´altres estats, São Paulo és el principal pol econòmic, polític i industrial de America del Sud, essent el major mercat consumidor del Brasil.
