Història d'Irlanda
De Viquipèdia
Podeu ajudar a millorar aquest article afegint les citacions apropiades. És necessari per poder verificar, neutralitzar o editar i ampliar l'article. En cas contrari s'haurà d'eliminar del text posat en qüestió.
[edita] Origen etimològic i breu història antiga
Els Celtes anomenaven Éire a la població de l´illa d´Irlanda, així que la terra que habitaven va començar a anomenar-se Éireann. Amb l´arribada de la llengua anglesa, el nom es va adaptar convertint-se en Ireland.
Abans del 1600ac. els habitants de l´illa s´organitzaven en clans familiars (Tuatha). Cada clan controlava una porció de territori. Els Tuatha van ser comunitats caçadores-recol·lectores i més tard evolucionaren, començant a conrear aliments, domesticar animals i manufacturant eines i objectes diversos.
El 1600ac. aproximadament els celtes arriben a Irlanda i amb ells la seva cultura i costums. Políticament divideixen l´illa en quatre províncies (Leinster, Munster, Connacht i Ulster). Sense patir l´amenaça d´invasió romana, la cultura celta es desenvolupa tranquil·lament durant segles. Els celtes respectaren l´organització en petits clans, els Tuatha arribant-ne a existir un mínim de 150 per a una població total de 500.000 habitants.
L´Arquebisbe Sant Patrici arribà a Irlanda provinent de Gal•les el 432dc. amb la intenció de difondre el cristianisme per l´illa. Fins a aleshores, els celtes rendien culte als seus propis éssers mitològics i símbols. Sant Patrici aconsegueix la conversió de bona part dels caps dels clans així com la introducció del llatí en alguns cercles. A partir d´aquell moment, Irlanda esdevé cristiana tot i que mai s´oblidarà la mitologia celta.
A Patir de finals del segle VIII i durant els segles IX i X, els víkings provinents d´Escandinàvia assetgen i envaeixen Irlanda saquejant els monestirs i robant les principals riqueses de l´illa. Els vikings triomfen en bona part gràcies a l´aïllament i desunió que afectava als diversos clans i petits regnes. Al nord d´Irlanda, el clan del O´Neill va ser l´únic capaç de resistir els atacs escandinaus. Els víkings estableixen la seva capital a l´actual Dublín i funden ciutats com Waterford o Limerick. Finalment, un cap d´un petit territori a la província de Munster anomenat Brian Boru aconsegueix unificar bona part de l´illa sota el seu control. Això inquietà els víkings, que organitzaren una gran expedició per acabar amb el seu poder. La gran batalla té lloc a Clontarf el 1014, sent l´exèrcit de Brian Boru victoriós i els víkings expulsats.
INICI I DESENVOLUPAMENT DEL CONFLICTE AMB ANGLATERRA.
El 1170, soldats anglo-normands, provinents d´Anglaterra comencen a arribar a Irlanda amb la intenció de conquerir-la. L´ofensiva acabarà triomfant i en alguns anys, cap el 1250 aproximadament es van fer amb el control de tota l´illa. Poc temps després, alguns hereus dels alts càrrecs de les antigues famílies irlandeses ajunten esforços i comencen a combatre la invasió anglo-normanda, aconseguint recuperar alguns territoris. Els territoris recuperats s´organitzen en comptats (counties). El 1336 i 1394, Eduard III i Ricard II respectivament, realitzen atacs molt durs cap a la resistència irlandesa que no acaben aconseguint la imposició del control anglès a tot el territori.
El 1534, Enric VIII, Rei d´Anglaterra, refusa reconèixer l´autoritat del Papa i el Vaticà i adopta el protestantisme com a culte per a Anglaterra. Aquest fet, provoca l´assalt i la destrucció de diversos convents i altres edificis religiosos a Irlanda. És durant el mandat d´Enric VIII i de les seves successores Mary i Elisabeth, quan es decideix fer un gir en la tàctica pel control total d´Irlanda. Aquesta nova estratègia consisteix en la progressiva implantació de colònies angleses a l´illa. El 1558 es produeix una dura persecució contra bisbes i altres càrrecs religiosos irlandesos, sent-ne executats un bon número d´ells. És aquí quan la comunitat catòlica-romana, entre els que també hi havien anglo-normands que no havien canviat de culte, s´uneix més que mai, arrelant profundament un fort sentiment anti-anglès. Es prohibeix l´ús del gaèlic (idioma irlandès) i altres tradicions i costums autòctons.
A començaments del segle XVII, es produeix a Irlanda (principalment al nord) una gran sublevació contra la presència anglesa a l´illa. S´inicia una guerra molt dura que comença a decantar-se clarament cap els anglesos a partir del resultat de la batalla de Kinsale (1601). El 1607, la gran majoria de comptes irlandesos abandona l´illa per refugiar-se al continent, principalment a França i Castella. Aquest episodi va ser especialment dramàtic pels irlandesos que encara resistien a la dominació anglesa i serà conegut com "the flight of the Earls". A partir d´aquest moment, l´imperi britànic incrementa encara més la seva política en la implantació de població colona, especialment a l´Ulster, arribant un gran nombre de colons presbiterians provinents d´Escòcia que ocupen les propietats robades a la població irlandesa. Aquesta victòria anglesa esdevé un important triomf moral per a la comunitat protestant. És en aquest moment, també, quan la ciutat de Derry és <donada> a les corporacions de Londres, les quals afegeixen el mot “London” al topònim. Les conseqüències de la derrota varen ser terribles per la població irlandesa. La gran majoria va quedar desposseïda i es va veure obligada a subsistir com a jornalers agrícoles.
El 1649, aprofitant que s´estava produint una guerra civil a Anglaterra, els camperols irlandesos decideixen aixecar-se en armes. El mateix any, les forces angleses comandades per Cromwell s´imposen a la rebel•lió, devastant l´ílla cruelment. La repressió torna a ser brutal i els irlandesos són marginats a la província de Connaght, que malgrat ser potser la més bonica, és la més pobra en terreny conreable. Així es crea un dels primers apartheids de la història, ja que a més, els irlandesos tindran la prohibició d´esdevenir propietaris i de comerciar o fer cap tipus de negoci.
El conflicte successori al tron anglès entre el catòlic Jaume II i el protestant Guillem d´Orange torna a donar esperances als irlandesos. Així, el 1668 Jaume II arriba a Irlanda amb l´ajuda del rei francès Lluís XIV amb la intenció de presentar batalla a Guillem d´Orange. L´Exèrcit de Jaume arriba a les portes de Derry i assetja la ciutat durant 105 dies, finalment, l´exèrcit orangista acaba fent retrocedir l´exèrcit catòlic, que gaudeix del suport de la població irlandesa. Els catòlics acaben definitivament derrotats després de la Batalla de Boyne (aconteixement que els protestants cel•lebren cada 12 de juliol amb marxes orangistes). Guillem es refugia a Versalles i un cop més la població irlandesa viurà temps molt durs. Les prohibicions van augmentar cap a la població irlandesa. No es podia participar en la vida política, estaven exclosos de l´exèrcit, la magistratura, els serveis públics i totes les professions liberals. Les misses catòliques requerien d´un permís explícit de l´autoritat anglesa, l´ús del gaèlic estrictament prohibit, prohibició de compra de cap propietat ni tampoc existia cap tipus de dret a l´herència. A més, els anglesos funden el Trinity College a Dublín, on està prohibida l´entrada de catòlics, d´aquesta manera s´intenta perpetuar l´hegemonia anglesa a Irlanda. Comença pels irlandesos la “Irlanda secreta” on tota una sèrie d´activitats s´organitzaven clandestinament.
NAIXEMENT DEL NACIONALISME IRLANDÈS ENTRE LA COMUNITAT PROTESTANT.
A totes les restriccions imposades des de Londres, s´hi afegia la del comerç. Totes les exportacions i/o importacions havien de passar prèviament per Anglaterra, on eren gravades amb forts aranzels. Això era un obstacle importantíssim per a l´economia de l´illa. Aquest fet va fer que els propietaris i comerciants protestants (d´origen britànic) comencessin a queixar-se a Londres per aquesta injustícia econòmica. Es comença a demanar més marge de poder pel parlament de Dublín.
Esclata la guerra d´independència dels EUA i això, en certa mesura és un factor positiu pel nacionalisme irlandès. Un bon nombre de tropes angleses son destinades a Amèrica fent disminuir la presència militar a Irlanda. Així, entre 1778 i 1783, l´imperi britànic es veu obligat a fer algunes concessions. S´atorguen més poders al parlament de Dublín, s´aboleixen les lleis restrictives del comerç i es suavitzen les lleis penals i les prohibicions cap a la població irlandesa. Es reconeix el dret de la població catòlica a l´educació i la propietat, però encara estan prohibits els drets polítics. En un país amb un 90% de població catòlica, el parlament és 100% protestant.
La Revolució Francesa de 1789 també té els seus efectes a Irlanda. Comencen a néixer reclamacions de justícia i igualtat per a tothom, catòlics i protestants. Neix l´organització dels "United Irishmen", que de la mà de Wolfe Tone plantejarà les seves reivindicacions al parlament de Dublín. Els protestants, principalment de l´Ulster, reaccionen creant l´Ordre d´Orange, en record a Guillem d´Orange. Els rumors d´una nova ofensiva britànica a Irlanda són forts i Wolfe Tone busca el recolzament francès per a plantar cara. S´inicia la rebel•lió irlandesa de 1798 que confia en el recolzament francès.L´ajuda francesa es produeix però és un complet fracàs i un cop més, la derrota precedirà una època de dura repressió. El 1800, el parlament de Dublín és totalment abolit i els parlamentaris irlandesos (tots protestants) s´incorporen al parlament britànic, naixent el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda mitjançant la "Union Act". Aquesta nova onada repressiva força a alguns irlandesos a prendre el camí de l´exili.
EL MODERN NACIONALISME IRLANDÈS I LA FAM.
L´abolició de la prohibició d´educació i d´exercir professions liberals va veure els seus efectes ràpidament entre la població catòlica. Un jove advocat de nom Daniel O´Connell va ser un dels primers líders polítics catòlics. O´Conell va intentar crear un moviment de masses per a assolir l´abolició de la "Union Act", el desenvolupament d´una reforma agrària, el retorn del parlament irlandès i el dret de la comunitat catòlica de participar en la vida política i presentar-se a les eleccions. O´Connell funda l´Associació Catòlica que aviat va aglutinar una gran nombre de militants i simpatitzants. Finalment, Londres atorga el 1823 la "Catholic emancipation Act", autoritzant als catòlics a participar en les eleccions. Aquest fet provocà que diputats catòlics irlandesos entressin a formar part del Parlament Britànic.
Justament quan semblava que la causa irlandesa començava a conquerir algunes fites, entre 1845 i 1848 es produeix una terrible època de fam. Una malaltia en la patata (un dels principals conreus irlandesos) sembla que va ser la causa de que la gran majoria de collites se´n anessin en orris. Es produeix la mort de centenars de milers de persones i la emigració cap a els emancipats EUA (Boston i Nova York), Glasgow (Escòcia), Liverpool (Anglaterra) i Austràlia és enorme. El govern britànic intenta pal·liar la crisi amb la contractació de fins a 700.000 persones en la construcció de murs de pedres per separar els camps, però no atura la importació de productes agrícoles provinents d´Irlanda. Els llibres dels ports irlandesos demostren que per cada vaixell de mercaderies que arribava al port de Dublín amb “ajudes” d´aliments en sortien sis cap a Gran Bretanya. Per visualitzar les conseqüències de la crisi provocada per la fam només cal veure una dada: el 1845 la població irlandesa és de 8.500.000 persones. El 1900 aquesta xifra ha descendit fins a situar-se en els 4.000.000 habitants (una reducció de més de la meitat de població).
En tota aquesta època de crisi i de fam, alguns joves funden una associació anomenada "Young Ireland" (Irlanda Jove), la qual aglutina persones amb diverses creences religioses (catòlics, anglicans i presbiterians) que tenen l´objectiu d´acabar amb les injustícies que pateix Irlanda. Les accions de "Young Ireland" no són gaire importants, però són ells els que dissenyen la bandera tricolor, actual símbol nacional irlandès: Verd dels catòlics, taronja dels protestants i el blanc al mig que els uneix.
Una nova estratègia de resistència neix amb l´ajuda dels irlandesos emigrats a Gran Bretanya i EUA. Així, durant la crisi es funda a Dublín i a Nova York la "Irish Republican Brotherwood" (Fraternitat d´irlandesos republicans). L´Organització, de caràcter armat, va créixer ràpidament amb el recolzament dels irlandesos emigrats. Un dels seus moments àlgids es produeix el 1867, quan una campanya d´atemptats en territori anglès arriba a crear seriosos problemes al govern britànic. La repressió també és dura: tres membres de l´organització són penjats (seran coneguts com a els “màrtirs de Manchester”) i molts d´altres passen anys a la presó.
El 1868, un primer ministre liberal anomenat Gladstone puja al poder a Londres. Durant el mandat de Gladstone es posa punt i final a la supremacia de l´església anglicana (protestant) a Irlanda i es concedeixen plens drets a la propietat de la comunitat catòlica. El mandat de Gladstone esperança els irlandesos en la viabilitat d´una lluita pacífica. El 1870 es funda el "Home Rule Party" (Partit per a l´autonomia) encapçalat per Parnell. Aquest partit ocupa la gran majoria dels escons irlandesos al parlament britànic i davant la continua negativa de retornar l´autonomia a Irlanda es dedica durant un temps a boicotejar les sessions parlamentàries. Parnell mor el 1891 sense veure restaurat el parlament de Dublín. En aquesta època, la comunitat protestant de l´Ulster crea el Partit Unionista per tal d´oposar-se a la concessió de l´autonomia.
EL RENAIXEMENT DE LA CULTURA GAÈLICA I LA CREACIÓ DEL SINN FÉIN.
A partir de 1884 alguns intel·lectuals irlandesos promouen la creació de tota una sèrie d´institucions amb la voluntat de recuperar la cultura i la llengua irlandesa. Poc temps després, nous partits polítics veuen la llum amb una voluntat més sobiranista que no pas el partit majoritari a l´època, el Home Rule Party. El 1905 es crea el Sinn Féin (“Nosaltres sols” en gaèlic), que promou la opció abstencionista al parlament britànic i una política desacomplexadament republicana i independentista. El Sinn Féin rep el suport de la Irish Republican Brotherwood i molts dels seus membres s´integren al sí del nou partit. Arriben les eleccions de 1910 i el Home Rule Party torna a ocupar la majoria dels escons irlandesos al parlament britànic. Per la seva banda, a la comunitat protestant de l´Ulster es crea la "Ulster Volunteer Force" (UVF-Força de Voluntaris de l´Ulster), que amb armes provinents d´Alemanya i el suport del Partit Conservador de Gran Bretanya es disposa a fer ús de la violència en cas de que s´atorgui l´autonomia a Irlanda. Els nacionalistes irlandesos responen a aquesta amenaça amb la creació dels "Nationalist Irish Volunteers" (NIV-Voluntaris Irlandesos Nacionalistes). Són temps de radicalització irlandesa i britànica. El 1913, per tal de defensar una vaga general a Dublín, el sindicalista James Connolly organitza un grup obrer armat que rep el nom de "Irish Citizen Army" (Exèrcit Ciutadà Irlandès), que durant la gran vaga de 1913 planta cara a les forces policials produint-se enfrontaments armats pels carrers de Dublín.
El 1914, el Rei anglès George V signa un decret pel qual s´aplicarà la Home Rule (Autonomia) però no abans de la fi del conflicte bèl·lic mundial (La Primera Guerra Mundial). La decepció irlandesa va ser gran i fins i tot alguns sectors buscaran el suport d´Alemanya (en aquell moment en guerra contra el Regne Unit).
LA LLUITA PER LA REPÚBLICA D'IRLANDA
El 1916, una rebel•lió armada sorgeix als carrers de Dublín protagonitzada pels National Irish Volunteers i l´Irish Citizen Army, els quals s´uneixen formant l´Army of the Irish Republic (Exèrcit de la República d´Irlanda). Es prenen edificis oficials i James Connolly i Patrick Pearse declaren la creació de la República d´Irlanda des de l´Edifici de Correus de Dublín. La resistència al contraatac britànic durarà una setmana, on Dublín serà bombardejat per les forces militars d’ocupació. Els líders de la revolta són capturats i tots seran afusellats amb l´excepció d´Eamon De Valera, salvat per la seva nacionalitat americana (EUA). En aquest judici farsa, James Connolly rebutja defensar-se de cap càrrec dels que se l´imputen (Conspiració armada contra la Corona, etc...castigats amb la mort) excepte de l´acusació d´haver maltractat els presoners britànics durant la rebel•lió, afirmant que mai es va ferir a cap persona desarmada. Acaba la seva declaració, amb aquestes paraules que passaran a la història d´Irlanda: “Agraeixo a Déu el poder haver viscut el dia en que milers d´homes i dones irlandeses van estar preparades per a afirmar la veritat de que el Govern Britànic no té cap dret a Irlanda i reafirmar-la amb les seves vides en cas necessari”. Finalment, James Connolly serà afusellat assegut, ja que havia quedat ferit durant els combats. L´execució dels líders de la revolta va fer guanyar suport al Sinn Féin i en les eleccions de 1918, amb Eamon De Valera com a president (empresonat), el partit va obtenir 73 dels 105 diputats irlandesos al parlament britànic. (SF-73 / Unionistes 26 / Irish Parlamentary Party 6) A totes les províncies la presència dels vots unionistes és pràcticament nul•la excepte a l´Ulster, on obtenen 22 (dels seus 26) escons contra 15 republicans.
LA GUERRA D'INDEPENDÈNCIA (1919-21).
És en aquesta època quan les organitzacions armades irlandeses es fusionen definitivament, creant l´Irish Republican Army (IRA – Exèrcit Republicà Irlandès). Michael Collins, un dels caps de l´IRA, organitza i aconsegueix la fuga d´Eamon De Valera de la presó.
Els 73 diputats del Sinn Féin deixen els seus escons buits al Parlament Britànic, tal i com havien anunciat, mentre que al mateix temps, s´impulsa el Dáil Eireann (Assemblea d´Irlanda), que nombrà un govern irlandés presidit per De Valera. Ni l´assemblea ni aquest govern són reconeguts pel Govern Britànic, però de fet, serà un autogovern que la gran majoria d’irlandesos aproven i legitimen. El Govern britànic, veient com la situació se li escapa de les mans, decideix enviar un exèrcit de mercenaris a combatre la desobediència. Aquests mercenaris seran coneguts com a "Black and tans" (Negres i marrons) degut als colors del seu uniforme i seran els responsables d´autèntiques barbaritats i crims contra la població irlandesa. Es produeixen dos anys de guerra entre Black and tans i l’IRA. Finalment, el 1921, una representació del Sinn Féin, amb Michael Collins al capdavant i el govern britànic negocien una treva. Els britànics no podien controlar la situació de cap manera i el problema irlandès començava a tenir uns costos econòmics massa elevats. Gran Bretanya just acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial, amb el desgast que això suposa i la guerrilla irlandesa causava veritables estralls, la població recolzava en massa a l’IRA. Es signa un pacte entre les dues parts amb els següents punts principals:
Gran Bretanya reconeix la sobirania irlandesa sobre tota l’illa, però exigeix la creació d’un estat transitori que comprendrà els sis comptats del nord, de majoria protestant. Aquest estat transitori, haurà de decidir si s’incorpora a Irlanda o pel contrari a Gran Bretanya, cosa que fa l’any següent, deixant a milers d’irlandesos “abandonats” sota sobirania britànica. Per altra banda, la nova Irlanda serà reconeguda com a una Monarquia Constitucional de 26 comptats, on el monarca britànic regnarà sota el títol de Rei d’Irlanda. Irlanda haurà de formar part de la Commonwealth i es crea la figura del Governador General (col•locat pels britànics) i el Primer Ministre (escollit mitjançant sufragi). També es redacta una constitució pròpia.
Quan el tractat és conegut per la comunitat irlandesa, les opinions estan molt dividides. Al Dáil Eireann (Assemblea d´Irlanda) es produeixen fortes discussions sobre els resultats de la negociació. Finalment, la votació obté 64 vots favorables al tractat i 57 en contra. Entre els contraris al tractat es troba Mary MacSwiney, que serà la veu de les dones del Sinn Féin, les quals majoritàriament es posicionen en contra del tractat. També són famosos els discursos de Liam Mellows, que defineix la seva oposició al tractat amb aquestes paraules: “Enlloc d´anglesos capitalistes enriquint-se mitjançant el sistema polític i econòmic d´Irlanda en l´actualitat, tindríem irlandesos capitalistes enriquint-se amb la llibertat política mitjançant el mateix sistema econòmic. Irlanda no vol un canvi d´amos, seria una ximpleria alliberar Irlanda de la tirania estrangera avui, i en menys de vint anys haver-la de tornar a alliberar de la tirania domèstica".
LA GUERRA CIVIL IRLANDESA.
La major part de l’IRA es mostra totalment en contra del tractat i no l’accepta. L´IRA ocupa l’edifici de Four Courts a Dublín i el 22 de juny de 1922, l’exèrcit de l’Estat Lliure, aprovisionat per les forces britàniques obre foc contra l’edifici, fent esclatar diversos artefactes. Aquest fet serà l’inici de la Guerra Civil, que acabarà causant més morts que la Guerra d’Independència. Alguns destacats membres del bàndol anti-tractat seran executats com Liam Mellows al desembre del mateix any. També morirà Michael Collins a mans de la guerrilla anti-tractat durant una emboscada al comptat de Cork. La guerra acaba quan Eamon De Valera, que s'havia posicionat contrari al tractat, l´abril de 1923, fa una crida a aturar les accions armades, d´un i altre costat, de manera urgent i definitiva. A partir d´aquest moment, els camins dels 26 comptats del sud aniran separats del camí que seguiran els 6 comptats de l’Ulster sota dominació britànica.
LA REPÚBLICA D'IRLANDA (ELS 26 COMPTATS).
El Sinn Féin es nega a ocupar els seus escons al Parlament de Dublín, ja que es mostra en contra del tractat signat i de la submissió a la monarquia britànica. Així, els primers anys de l’Estat Lliure són governats pel Fine Gael (La Família Gaèlica), que és un partit polític molt conservador i favorable al tractat i a la partició. El 1926 Eamon De Valera es mostra partidari a participar a les eleccions de l’Estat Lliure per tal d´aconseguir arribar al poder. Bona part del Sinn Féin es mostra contrària a aquesta estratègia, així que finalment De Valera i els seus seguidors s´escindeixen del partit i formen el Fíanna Fail (Els Guerrers del Destí). Aquest partit acabarà aconseguint el suport majoritari dels electors després de les eleccions de 1932, al mateix temps que debilita el suport del Sinn Féin als 26 comptats. En un començament el Fianna Fáil gaudirà d’alguns suports de certs sectors de l’IRA. Poc a poc anirà aconseguint fites que faran anar assolint l’alliberament total dels 26 comptats. El 1937 s’aprova una nova constitució, on en el seu punt 2 s’afirma que el territori nacional comprèn tota l'illa, cosa que dóna legitimitat a la reunificació. El 1949 Irlanda abandona definitivament la Commonwealth, abandonant així tots els lligams que encara l’unien a Gran Bretanya i es converteix en una República amb el reconeixement internacional de les Nacions Unides el 1953.
Des d’aquell moment, el Fianna Fáil governarà la major part dels anys, moderant-se a mesura que va passant el temps, cedint el poder de tant en tant a una coalició de partits opositors liderats pel Fine Gael. Per la seva banda, l’IRA continuarà amb les seves accions armades i en la seva lluita per la reunificació d’Irlanda i per la marxa dels britànics de l’Ulster. Així, des de 1939 es realitza el "Bombing Campaign", que consisití en la col•locació d’explosius en diferents punts de la Gran Bretanya. Entre 1956 i 1962 es canvia d’estratègia i s’inicia la "Borders Campaign" (Campanya de les fronteres), consistent en l’atac a diversos punts de la frontera entre Irlanda del Nord i la República. Pel govern irlandès, tant pel Fianna Fáil com pel Fine Gael l’IRA també serà considerat una organització terrorista i també practicarà la repressió contra els seus membres. Aquest fet, li comportarà al govern de Dublin més d’una crítica i protesta al llarg de tots aquests anys.
Destaca el periode en que el Fianna Fáil recupera el govern de la mà de Mary Robinson, la qüal va ser una Presidenta que va gaudir d’un índex de confiança molt gran entre els irlandesos. Va impulsar una sèrie de reformes progressistes que van fer perdre poder a l’esglèsia catòlica. Així, durant el seu mandat, entre 1990 i 1997, es legalitza l’ús del preservatiu i de la resta de mètodes anticonceptius, també el divorci i es despenalitza l’homosexualitat entre d’altres fites. També intentà aconseguir la despenalització de l’abort però no va poder. Irlanda també entrà a formar part de la Unió Europea (CEE 1973) i el 2002 també substitueix la seva antiga moneda per l’euro.
A mode de curiositat, tot i que Irlanda del Sud és a l’actualitat una república independent, encara queden restes del passat britànic. Així, amb la llei a la mà, un jove irlandès podria iniciar els tràmits que el permetrien l’entrada a l’exèrcit britànic en cas que ho desitgés i fins i tot podria arribar a aconseguir el dret de participar en les eleccions legislatives generals del Regne Unit. Tanmateix practicament cap irlandès té el més mínim interès en lluitar per assolir aquests drets.
IRLANDA DEL NORD (ELS 6 COMPTATS).
Després de l’aplicació del tractat i de la partició, la comunitat irlandesa dels sis comptats que romandran sota dominació britànica se sent abandonada per la resta d’Irlanda, el moviment republicà caurà en una profunda crisi de la qual no en sortiran fins a alguns anys posteriors. La comunitat protestant de l’Ulster, per la seva banda, és creix davant el triomf de la seva permanència al Regne Unit i s’estableix un sistema polític, social i econòmic que clarament marginarà la comunitat catòlica i/o irlandesa. Es crea, en paraules de James Craig “un parlament protestant per a una comunitat protestant”, sense el més mínim interès per integrar la comunitat irlandesa. Electoralment, s’impulsa un sistema electoral conegut com a "Gerrymandering", en que només poden votar els propietaris dels habitatges i on els propietaris de les empreses tenen la possibilitat de votar fins a 4 o 5 vegades en unes mateixes eleccions segons els impostos pagats. Aquest sistema, no cal dir-ho, sobrerepresenta la comunitat protestant i feia que cada ajuntament tingués batlle unionista, fins i tot en aquells municipis on la majoria de la població era catòlica. Al mateix temps, es crea el RUC (Royal Ulster Constabulary), que serà la Policia d’Irlanda del Nord. Els membres d’aquest cos policial seran recrutats entre els sectors unionistes i protestants més radicals (entre un 90 i un 95% dels seus membres), creant d’aquesta manera una força policial totalment polititzada i imparcial.
El 1925 es forma una comissió “independent” que haurà d’elaborar un informe on s’haurà de delimitar la frontera definitiva entre La República d’Irlanda i Irlanda del Nord. Molts republicans posen esperances en que aquesta comissió inclogui dins la Irlanda del Sud a alguns territoris que han quedat al nord i que són majoritàriament catòlics, però aquesta comissió acaba dictaminant que les fronteres no hauran d’ésser objecte de modificació. Al mateix temps el govern irlandès (Fine Gael) signava un document garantint que els sis comptats de l’Ulster pertanyen al Regne Unit. El 1937, com ja s’ha dit, amb De Valera a la presidència del govern irlandès, es publica una nova constitució per a Irlanda on es reconeix com a territori nacional la totalitat de l’Illa d’Irlanda, article que romandrà vigent fins els acords de pau de finals dels noranta.
EL RENAIXEMENT DEL MOVIMENT REPUBLICÀ.
Els primers anys de crisi republicana van tocant la seva fi quan la repressió per part dels governs britànic i irlandès vers alguns membres de l’IRA empresonats torna a despertar la consciència d’alguns sectors. Així, el 1940, Peter Barnes és penjat a Anglaterra, mentre que Tom D’Arcy i Seán McNeela moriran després de la realització d’una llarga vaga de fam reclamant els seu estatus com a "Prisoners of War" (Presoners de Guerra). El 1942, un altre membre de l’IRA, Tom Williams torna a ser penjat i a aquest li seguiran d’altres. Els funerals d’aquests activistes són multitudinaris a Dublín i reactiven l’adormit esperit de lluita i protesta. El 1948 un nou diari republicà, "The United Irishmen", comença a circular. El 1951, activistes de l’IRA assalten una caserna a Derry, coincidint amb la visita oficial de la família reial britànica. El 1954, l’IRA assalta una caserna de l’exèrcit britànic a Armagh, apropiant-se d’un nombrós arsenal. A les eleccions de 1955, el Sinn Féin es recupera i obté 12 representants al parlament britànic. El 1956, l’IRA inicia l’operació Harvest, consistent en l’atac a casernes i oficines que les forces d’ocupació britàniques tenen a Irlanda del Nord.
LA RESPOSTA BRITÀNICA.
L’autoritat britànica respon a l’augment d’activitat per part de l’IRA i la resistència irlandesa procedint a la il•legalització del Sinn Féin, fet que s’acaba produint el 1957 i que durarà fins el 1974. Alhora, el RUC (Policia nordirlandesa) augmenta la seva duresa en la seva repressió. El mateix any 1957 Seán Sabhat i Fergal O’Hamlon són morts per l’actuació d’aquest cos policial. També el RUC, a partir d’aquell mateix any de 1957, seguint les directrius de les autoritats britàniques, començaran a aplicar la practica del "internment without trial", és a dir, empresonament sense judici. Circulen uns documents entre els membres del RUC on es diu que tota persona sospitosa de voler acabar amb l’autoritat britànica a la zona podrà ser empresonada de manera “preventiva”. El 1958, James Crossan, membre del Sinn Féin és disparat i assassinat pel RUC sense que cap agent fos imputat per cap tipus de conducta inapropiada. El 1965, el Sinn Féin decideix variar la seva estratègia i decideix ocupar els escons al parlament de Dublin i d’Irlanda del Nord. Això provoca una escisió al sí de l’IRA el 1969. Mentre l’ala oficial decidirà optar per declarar una treva, sorgeix també l’IRA provisional, que mantindrà vigent la lluita armada.
LA LLUITA PELS DRETS CIVILS.
Diversos agents socials de la població civil irlandesa/catòlica de l’Ulster es comencen a mobilitzar per acabar amb les injustícies i les desigüaltats que afecten a aquest sector de la població d’Irlanda del Nord. El moviment s’organitza en la "Nothern Ireland Civil Rights Association" (NICRA), que aconsegueix aglutinar a diversos sectors republicans i fins i tot algun que altre de protestant. Es produeixen multitudinàries manifestacions, que presionen el govern britànic. Es reclama la fi del Gerrymandering (sistema electoral discriminatori) sota el lema: "One man, one vote" (Un home, un vot), la fi del sectarisme, el final de la discriminació laboral i la fi de l’empresonament sense judici. Les marxes que es van anar succeint durant la segona part de la dècada dels seixanta, vàren culminar en la gran marxa de 1968 a Derry, la qual va ser durament reprimida pel RUC. Aquesta repressió, que va afectar a membres de la premsa, va acabar jugant en contra de l’autoritat britànica, ja que les dures imatges de la repressió a una manifestació pacífica van ser objecte de comentari a multitud de mitjans de comunicació arreu del món.
ELS "TROUBLES", O ELS 30 ANYS DE CONFLICTE ARMAT.
Encara que mai ha estat reconeguda oficialment com a “guerra” els anys que van des de finals de la dècada dels seixanta fins als acords de pau als noranta han sigut una guerra de facto entre dues societats fortament enfrontades a Irlanda del Nord.
A Derry, després de la dura repressió a la manifestació pels drets civils del 1968, el moviment republicà es radicalitza encara més. El 1969, es produeix una autèntica revolta al barri catòlic del Bogside, que acabarà sent popularment conegut com "The battle of the Bogside". La “batalla” durarà un any i es desencadena després de que el RUC assassinara dos civils al barri. La comunitat republicana aixecà enormes barricades al Bogside i als barris catòlics veïns (Brandywell i Creggan) impedint l’entrada de les forces policials. El RUC inicia llavors una ofensiva per recuperar el control de la zona però aquesta ofensiva fracassarà degut a la resistència veïnal que durant tres dies i tres nits impedeixen l’entrada de la policia. Nombrosos membres del RUC resultaran ferits i la policia es veurà obligada a retrocedir. Uns dies més tard, el govern britànic decideix posar fí a la revolta enviant els B Specials, que és la policia d’èlit britànica. Aquests també seran testimonis de la “rebuda” del Bogside i finalment, un any després, és el propi exèrcit britànic l’encarregat de posar punt i final a la revolta emprant un contingent de 5000 soldats recolzats amb carros de combat.
El mateix any (1969), a Belfast, es produeix una autèntica batalla entre barris catòlics i protestants. Carrers de transició entre barris són escenari de trets i explosions i serà famosa una “incursió” d’unionistes a Bombay street (barri catòlic) on els protestants aniran cremant impunement les cases del carrer, tot mostrant l’Union Jack (bandera oficial del Regne Unit).
El 1972, a Derry la NICRA promou una nova manifestació per tornar a incidir en la reclamació dels drets civils per a tothom. La manifestació recorre els carrers del Bogside, aplega 20.000 persones reclamant el final de l’internament sense judici, la discriminació laboral, etc... però la marxa serà finalment recordada com a "Bloody Sunday" (Diumenge Sagnant), ja que el cos de paracaigudistes de l’exèrcit britànic reprimirà la manifestació amb foc real, matant 14 persones. Després d’aquells fets cap militar britànic va ésser inhabilitat. L’excusa va ser que els manifestants van atacar els militars amb foc real i bombes i que l’exèrcit es va veure obligat a respondre, però no és això el que testimonien els nombrosos presents i fotografies. Cap soldat britànic va resultar ferit aquell dia. Les famílies dels morts encara esperen avuí (35 anys després) una investigació oficial sobre aquells fets que pugui servir per jutjar els responsables.
L’internament sense judici va ser una pràctica habitual entre el RUC i resta de forces d'ordre britàniques, sent més de 2000 persones afectades per aquesta pràctica instaurada fins a 1975.
El 1972, a Belfast 5 civils són morts després de trets del RUC. L’IRA provisional realitza accions contra diversos interessos britànics durant la dècada dels setanta, com la bomba que va esclatar a la presó de Montjoy, però a l’augmentar també la repressió a la República d’Irlanda, també actua a l’altre costat de la frontera, atemptant contra comissaries de la Garda (Policia de la República d’Irlanda) i altres objectius. El 1974, es produeix un motí a la presó de Long Kesh per part dels presoners polítics de l’IRA, la revolta serà reprimida durament. L’autoritat britànica decideix optar per l’estratègia del càstig al republicanisme radical i la negociació amb el republicanisme més moderat, representat per l’SDLP (Social Democratic Labour Party). Es prohibeixen els esports gaèlics (Hurling i Futbol Gaèlic). Són anys de revoltes, atemptats d’ambdós bàndols, morts, tortures a les comissaries i presons, etc... El 1979, es produeix a Belfast un meeting realment massiu on diversos oradors demanen energicament la retirada de l’autoritat britànica d’Irlanda. El 1980 diverses presoneres polítiques irlandeses asseguren haver patit diversos maltractes i vexacions a les presons.
El 19 de desembre de 1980, els presoners del Bloc H (màxima seguretat) de la presó d’Armagh finalitzen una vaga de fam, ja que existeixen indicis d’una possible negociació amb les autoritats. Els presoners rebutgen vestir amb l’uniforme de la presó, ja que el consideren un uniforme criminal, a canvi, van despullats amb una manta al voltant del cos. Esperen que se’ls deixi portar la seva pròpia roba i millorar algunes de les pèssimes condicions en la que es troben (manca de tota l’aïgua necessària, manca de matalassos per dormir...). Les negociacions fracassen i els presos es revolten a les seves celes, trencant tot allò que tenen a l'abast. A partir de març de 1981, els presos decideixen tornar a començar una vaga de fam, aquest cop fins a les darreres conseqüències. El primer presoner en posar-se en vaga és Bobby Sands i els altres aniran entrant paulatinament. La situació és molt delicada, les autoritats es neguen a negociar i les famílies dels presos pateixen moltíssim amb la situació. Davant l’immobilisme britànic, el Sinn Féin i els presos decideixen que una bona estratègia de pressió seria proposar a Bobby Sands com a candidat al comptats de Tyrone i Fermanagh en les properes eleccions. La candidatura de Sands mou a moltíssima gent en la seva campanya electoral i s’aconsegueix que els altres partits republicans no es presentin separant el vot catòlic. Finalment, el 30 d’abril de 1981, Sands guanya les eleccions a Fermanagh i South Tyrone (30.492 vots contra 29.046 del candidat unionista) convertint-se en diputat del parlament britànic. L’alegria de la victòria contrasta amb la ràbia i tristor que provoca l’immobilisme britànic en el tema de les presons. Finalment, molt poc després de les eleccions, Sands mor i després d’ell, nou presos més seguiran el seu camí. Algunes famílies decideixen posar fí a la dramàtica situació i autoritzar l’alimentació forçosa. La mort dels 10 presos provoca un impacte brutal en la societat republicana, produint-se bullangues a algunes localitats. Els funerals seran multitudinaris.
Es segueixen més de 10 anys de tensions i conflicte on es produeixen diverses morts d’un i altre costat. El 1983 es produeix la fugida de 38 presos del bloc H de la presó de Long Kesh, El govern britànic emprarà molts dels seus recursos en la detenció del fugits. Entre 1983 i 1987 uns 25 funerals republicans són atacats pel RUC. Es fan tristament famoses les escenes de cops de porra d’antiavalots als cementiris. El 1988 tres membres de l’IRA desarmats són disparats a Gibraltar per soldats britànics, causant-los la mort. El funeral d’un dels membres serà atacat amb granades i trets per part de paramilitars unionistes, matant a tres persones més i ferint-ne unes quantes. El mateix any, el Sinn Féin i l’SDLP emprenen unes primeres converses amb la finalitat de poder crear un “escenari de pau”. El 1989, al mateix temps que queia el mur de Berlin, diversos activistes, desafiant les forces policials i militars britàniques, procedeixen al desbloquejament i la reapertura de les carreteres, tallades anys enrera amb terra, runa i deixalles, entre la República i Irlanda del Nord.
EL PROCÉS DE PAU
Serà a partir de la dècada del noranta quan comença el final de l’activitat armada d’ambdós bàndols a Irlanda del Nord. El 1994, l’IRA declara una treva després de l’evolució de diversos contactes secrets amb el govern britànic. Un mes després, les principals organitzacions armades unionistes també s’afegeixen a l’alto el foc. Es reapropen presos des de presons angleses i el Sinn Féin veu reconegut el seu paper com a actor polític imprescindible, tan al Nord com al sud d’Irlanda. Aquelles negociacions es van acabar truncant i el 1996 l’IRA anuncia la reanudació de la seva activitat armada, fent dos atemptats a zones de negoci de Londres i Manchester que causaran unes pèrdues econòmiques brutals pel Regne Unit. El Sinn Féin torna a quedar exclòs per la resta de forces polítiques, tot i que les darreres eleccions li donen el 16% dels vots. Durant els anys següents es produeixen violents enfrontaments quan en les cel•lebracions del 12 de juliol, les marxes orangistes insisteixen en desfilar també pels barris catòlics. Finalment, el 1997, ja amb Tony Blair com a Primer Ministre, l’IRA anuncia un segon alto el foc. A partir d’aquí, per primera vegada des de 1921, republicans i catòlics s’asseuen a una mateixa taula per negociar el futur d’Irlanda del Nord. També serà la primera vegada, des que Michael Collins negocià el tractat d’independència d’Irlanda (del sud) en que un Primer Ministre britànic rebrà publicament a un representant del Sinn Féin.
Les negociacions entre totes les forces polítiques i els governs britànic i irlandès comencen des d’aquest moment. Finalment, la setmana santa de 1998 s’arriba a un acord que passarà a la història com "the Good Friday Agreement" (l’acord de Divendes Sant). Aquest acord té bastantes ambigüitats, cosa que permet sortir amb el cap alt a totes les forces. Aquestes ambigüitats, però, hauran d’ésser concretades en els anys posteriors. L’acord estableix la creació de tres noves institucions:
1- Un parlament propi per a Irlanda del Nord amb 108 escons. Aquest parlament tindrà certs poders legislatius i executius, s’escollirà un president i 10 ministres sortits de tots els partits de la província. Això obliga a tots els partits a “conviure” a l’executiu amb la resta de forces de tots dos costats. 2- Un Consell que relacionarà Irlanda del Nord i la República d’Irlanda en relació a certs àmbits (agricultura, turisme, pesca, transports...). Per primera vegada algunes decisions que afecten a Irlanda del Nord són preses des de Dublin. 3- Un altre Consell que relacionarà Irlanda del Nord, Escòcia, Gales i Anglaterra on es tindrà l’objectiu d’afavorir les relacions entre aquests territoris.
A part d’aquestes noves institucions, es pacten una sèrie de voluntats per part de totes les parts: El respecte a la voluntat del poble d’Irlanda del Nord en les eleccions democràtiques. El compromís amb la pau de totes les forces polítiques representades. Cercar el desarmament dels diversos grups armats. L’alliberament de la majoria de presos d’aquelles organitzacions que respecten l’alto el foc. La modificació de la demanada constitucional irlandesa sobre Irlanda del Nord (La constitució de la República d’Irlanda modifica el seu segon punt on es reconeixia com a territori nacional a la totalitat de l’ílla). Finalment, també es reconeix el gaèlic com a idioma oficial d’Irlanda del Nord.
Durant els anys posteriors, s’ha anat avançant, encara que amb molts entrebancs, cap el compliment d’alguns dels diversos acords, molts altres, deu anys després continuen sense cap avenç. L’autonomia norirlandesa ha estat suspesa per Londres degut a les pressions del DUP, partit unionista més radical i majoritari, contrari a la negociació, si aquesta inclou el Sinn Féin. Així, el DUP es negà a governar al costat del Sinn Féin. Finalment, però, el 2007 es tornen a produir eleccions i, després d'alguns mesos de negociació, s'arriba a un acord entre el DUP i el Sinn Féin per a restablir el Parlament nordirlandès. El reverent Ian Paisley (DUP) governarà com a primer ministre, mentre que Martin McGuinness (Sinn Féin) serà escollit vice-primer ministre.
A la banda republicana, diversos sectors s’han sentit traïts per la deriva reformista que està prenent el Sinn Féin. No veuen amb bons ulls les negociacions amb els britànics i totes les cessions que s’estan fent. Així, hi ha hagut diverses escisions, com el sector anomenat Republican Sinn Féin o el "32 counties sovereignty movement" (Moviment per la sobirania dels 32 comptats), que es mantenen favorables a mantenir la lluita armada, juntament amb l’IRSP (Irish Republican Socialist Party), tot considerant la negociació com a l’inici de la derrota i l’acceptació de la llei britànica a Irlanda.
