Sinn Féin
De Viquipèdia
Sinn Féin (de l'irlandès «nosaltres» o «nosaltres mateixos»; i no com en ocasions es tradueix de forma incorrecta, «nosaltres sols») és un partit polític irlandès. Si bé en els seus inicis va ser fundat per Arthur Griffith com a partit monàrquic separatista irlandès, el 1917 es decantà pel suport a la creació d'una república irlandesa, i des de llavors és conegut per ser un dels partits republicans irlandesos. El seu objectiu era la reunificació d'Irlanda per a superar la partició en dos estats efectuada en 1920: Irlanda del Nord i el que avui coneixem com República d'Irlanda. A diferència d'altres partits nacionalistes irlandesos, fins als anys 90 va donar l'ús del que es va cridar estratègia de "armalite and the ballot box", una política d'agitació acompanyada de l'ús de la violència o les amenaces, un terme descriptiu de l'estratègia del Sinn Féin utilitzat per primera vegada en 1981 per Danny Morrison, un dels principals activistes del partit en els 80. Té forts vincles amb l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional, i en ocasions l'hi ha considerat el seu braç polític. Els historiadors no es posen d'acord en si realment hi ha «un» Sinn Féin, ja que alguns consideren que es tracta d'una sèrie de partits escindits uns d'uns altres, igual que els seus diversos capdavanters, en les dècades dels 20, 30, 60, 80 i 90 del segle XX, i que creaven noves agrupacions rivals, generalment sota nous noms si bé algunes conservaven les paraules «Sinn Féin» en els mateixos.
El Sinn Féin modern és a dia d'avui el principal partit «nacionalista» d'Irlanda del Nord, on obté aproximadament una cambra dels vots. El seu rival directe entre l'electorat majoritàriament catòlic no unionista és el Partit Socialista (Social Democratic and Labour Party), una agrupació nacionalista constitucional que va obtenir més escons en les eleccions de 1998 a l'Assemblea d'Irlanda del Nord, però que va quedar eclipsada pel Sinn Féin en les eleccions de 2003. El Sinn Féin compta en l'actualitat amb cinc representants en la Dáil Éireann, l'assemblea parlamentària de la República d'Irlanda, i cinc diputats en la Càmera dels Comuns britànica, encara que els últims no prenen possessió dels seus escons perquè per a fer-lo haurien de jurar lleialtat a la corona britànica, així com reconèixer la seva jurisdicció sobre Irlanda del Nord. Actualment el Sinn Féin aporta 24 diputats a l'Assemblea d'Irlanda del Nord, enfront dels 18 abans de les eleccions de 2003. Quan es va constituir el govern per a la legislatura de 1998-2003, el partit va triar a dos dels ministres de l'Executiu d'Irlanda del Nord. Donat el creixement del Partit Demòcrata Unionista fins a convertir-se en el major partit unionista del país, el futur de l'assemblea i el govern és incert, ja que el DUP es nega a compartir el poder amb el Sinn Féin mentre no demostri haver trencat tots els seus llaços amb l'IRA, que encara no ha acabat el seu procés de desarmament. En les eleccions al Parlament Europeu del 10 i 11 de juny de 2004, les candidates del Sinn Féin Mary Lou McDonald i Bairbre de Brún van ser triades representants en el PE per Dublín i Irlanda del Nord respectivament; en el Parlament Europeu s'han integrat en el grup Esquerra Unida Europea.
Taula de continguts |
[edita] Els inicis
El Sinn Féin va cristal·litzar a partir de la campanya política de Arthur Griffith i William Rooney a principis del segle XX. Durant molts anys, el Sinn Féin va ser una federació laxa de grups polítics l'única connexió dels quals real i inspiració era el periòdic editat per Griffith. La majoria dels historiadors coincideixen a assenyalar el 28 de novembre de 1905 com la data fundacional perquè en aquell dia Griffith va presentar per primera vegada la seva Política del Sinn Féin. En els seus escrits, Griffth declarava que la Llei d'Unió de Gran Bretanya i Irlanda era il·legal i que, en conseqüència, la monarquia dual angloirlandesa assentada sobre el Parlament de Grattan i la coneguda com Constitució de 1782 seguien vigents. Per tant, l'únic requisit per a assolir una Irlanda independent era creure en ella, ja que tot la resta acabaria en el seu lloc amb el temps. Els britànics van responsabilitzar «equivocadament» al Sinn Féin de l'Aixecament de Pasqua, amb el qual no va tenir relació alguna, més que el fet que algunes de les seves idees -i no precisament la defensa de la monarquia dual angloirlandesa- van influir en alguns dels seus líders. En realitat, qualsevol grup que no estigués d'acord amb la política constitucional a l'ús rebia l'apel·latiu de Sinn Féin. El terme «Rebel·lió del Sinn Féin» també era d'ús habitual en els mitjans de comunicació irlandesos, la policia britànica a Irlanda (Royal Irish Constabulary o RIC), la Policia Metropolitana de Dublín (DMP) i alguns dels implicats en l'Alçament.
Els líders supervivents de l'alçament van prendre el partit a les ordres de Eamon de Valera. De Valera va substituir Griffith en el càrrec de president. Durant el seu congrés (Árd Fhéis) de 1917 el partit gairebé es divideix entre monàrquics i republicans fins que, mitjançant una moció de compromís, es va proposar l'establiment d'una república independent en la qual el poble podria decidir si desitjaven una monarquia o una república, amb la condició que si s'optava per la monarquia, cap membre de la família real britànica podria ser proclamat monarca.
[edita] EL Sinn Féin i l’aixecament de Pasqua
El Sinn Féin va rebre un esperó amb l'execució dels capitosts de l'Alçament, encara que abans de les execucions la jerarquia catòlica, el periòdic Irish Independent (el diari més venut d'Irlanda en l'època i avui dia) i moltes autoritats locals van advocar per l'execució dels líders de la revolta. I si bé la simpatia de l'opinió pública no es reflectia en un avantatge electoral decisiva per al Sinn Féin, l'organització va presentar una dura batalla amb el Partit Parlamentarista Irlandès a càrrec de John Redmond, més tard John Dillon, i ambdós contendents van guanyar en eleccions menors. Només després de la Crisi del reclutament, en la qual el Regne Unit va amenaçar amb imposar el servei militar obligatori per a contribuir al seu esforç de guerra, el suport popular es va decantar decisivament del costat del Sinn Féin.
[edita] Les eleccions generals del 1918
El Sinn Féin es va fer amb un 70 % dels escons irlandesos (un total de 73) en el parlament del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en les eleccions generals de desembre de 1918 després de l'obtenció de 497.107 vots, si bé és difícil assegurar el veritable suport electoral perquè la majoria dels escons (la majoria dels escons assolits per qualsevol partit) es van obtenir sense alternativa de vot real. Alguns no van tenir alternativa pel suport social generalitzat. Uns altres no van tenir alternativa perquè els candidats rivals tenien por de presentar-se a l'elecció. Estudis recents sobre els resultats electorals obtinguts pel Sinn Féin en eleccions tant nacionals com menors «amb alternatives» en el període de 1917 a 1921 suggereixen que en realitat el partit contava amb un suport d'entre el 45 i el 48 %, és a dir un avantatge considerable enfront de qualsevol altre partit però bastant inferior al 80 o 90 % declarat pel Sinn Féin, encara que un estudi basat únicament en anàlisi dels resultats reals de les eleccions de 1918, i que parteix de pautes electorals similars per a tota la illa, indica que el percentatge assolit pel Sinn Féin en cas que tots els escons haguessin estat disputats hauria estat igual o superior al 53 % %. Cal tenir en compte que les eleccions es van celebrar mitjançant el sistema electoral britànic first past the post, que no és proporcional i que pot propiciar la formació de majories aixafadores basades en nivells de vot bastant baixos (vegin-se els resultats de Margaret Thatcher en les eleccions generals del Regne Unit de 1983 o de 1987, o també els de Tony Blair en les eleccions generals del Regne Unit de 1997 o de 2001), el que provoca una distorsió poc probable en sistemes més precisos i proporcionals.
A continuació el Sinn Féin va sofrir diverses escisions (1922, 1926 i 1970), de les quals van sorgir diversos partits com Cumann na nGaedhael, Fianna Fáil i el Sinn Féin Oficial, que més tard seria batejat com Sinn Féin Partit dels Treballadors, conegut avui dia com Partit dels Treballadors d'Irlanda.
[edita] L'escisió pel tractat
En acabar les negociacions del Tractat Angloirlandés (desembre de 1921) entre representants del govern britànic i el govern republicà de Eamon de Valera (triat per Dáil Éireann, l'assemblea constituïda per diputats del Sinn Féin i l'aprovació del tractat amb escàs marge per la Dáil Éireann, es va fundar el que es va anomenar Estat Lliure d'Irlanda. Irlanda del Nord (l'estat regional de sis comtats sota jurisdicció britànica va quedar exclòs en virtut de la Llei de Govern d'Irlanda de 1920, tal com contemplava el tractat. Una breu però amarga Guerra civil irlandesa (de juny de 1922 a abril de 1923) va esclatar entre partidaris i detractors del tractat. De Valera va dimitir com President de la República i es va alinear amb els detractors del tractat. El bàndol victoriós, a favor del tractat, que incloïa a la majoria dels parlamentaris del Sinn Féin i de l'electorat, van constituir l'Estat Lliure Irlandès. Molts d'aquells parlamentaris del Sinn Féin que estaven a favor del tractat van fundar el seu propi partit, Cumann na nGaedhael, creant en els anys 30 la coalició Fine Gael. Després d'abandonar les accions armades en l'Estat Lliure, el moviment va tornar a dividir-se amb la marxa al març de 1926 del seu president Eamon de Valera i altres defensors de la participació en política constitucional, que van fundar el partit Fianna Fáil i van accedir al parlament irlandès (Dáil Éireann) a l'any següent, arribant a formar govern en 1932.
[edita] Del 'Sinn Féin Oficial a Esquerra Democràtica
Després d'alguns intents frustrats d'insurrecció armada, inclosa una desastrosa aliança en els 40 entre alguns membres del Sinn Féin (el cap de l'IRA Sean Russell) i l'Alemanya nazi (de qui pensaven que podrien ajudar-los a prendre l'estat irlandès del sud), el partit va escorar cap a l'esquerra al llarg de la dècada dels 60, adoptant una anàlisi propera al marxisme. En 1970, es va produir una nova escisió entre l'IRA més marxista (IRA Oficial i el Sinn Féin Oficial d'una banda, i el IRA Provisional, de republicanisme més tradicional i el seu braç polític el Sinn Féin Provisional, d'on el Sinn Féin Oficial va evolucionar fins a el Sinn Féin Partit dels Treballadors, que va guanyar alguns escons en les eleccions al Dáil Éireann en 1981-82. Més tard van retirar l'etiqueta «Sinn Féin» del nom del partit, passant així a anomenar-se Partit dels Treballadors. Una altra divisió es va produir a principis dels 90, en la qual el secretari general del Partit dels Treballadors i tots excepte un dels seus parlamentaris van abandonar el partit i van crear un nou: Democracy left. Va participar en el govern al costat de Fine Gael i el Partit Laborista (1994-97) abans de fusionar-se amb el Partit Socialista Irlandès. En l'actualitat el president, el secretari general i el portaveu del grup parlamentari del Partit Socialista són tots membres de l'extinta Esquerra Democràtica.
[edita] Sinn Féin provisional
Amb el reboig de la violència dels «Oficials» en 1972, el Sinn Fein Provisional es va convertir en la veu de la minoria nacionalista del nord, que veia en els atacs de l'IRA un mitjà per a forçar la fi del govern britànic i de la dominació protestant del majoritari Partit Unionista de l'Ulster, així com de la discriminació contra els nacionalistes del nord (en la pràctica la comunitat catòlica), que havia convertit Irlanda del Nord, en paraules del Premi Nobel de la Pau i unionista de l'Ulster David Trimble, en una «casa freda per als catòlics». Mai van tenir en compte a la majoria dels nacionalistes, que votaven a el Partit Socialista de John Hume. Una petita minoria votava a el Partit de l'Aliança d'Irlanda del Nord. El rebuig nacionalista a la defunció de deu vaguistes de fam de l'IRA reclosos en presons britàniques en 1981 va suposar per al Sinn Féin un trampolí des del qual abordar la política en el nord. Una lluita interna pel poder entre un grup del sud liderat per Ruairí O Brádaigh i altre del nord per Gerry Adams va donar com resultat el fet que O Brádaigh i els seus associats abandonessin el partit per a formar el Sinn Féin Republicà en 1986, del que afirmaven que era el «veritable» Sinn Féin. Part de l'escisió va ser ocasionada per la decisió d'Adams i el Sinn Féin d'abandonar l'abstencionisme (això és: la negativa a acceptar-ne la legitimitat i a participar als parlaments del Regne Unit i de la República d'Irlanda).
Si bé la política abstencionista cap al parlament britànic de Westminster va continuar, en el cas del Dáil Éireann fou abandonada. Sota la presidència (des de novembre de 1983) de Gerry Adams, alguns líders del Sinn Féin van intentar explorar majors nivells de compromís polític, del que va resultar en el procés de pau per a Irlanda del Nord dels anys noranta. Aquest moviment també va ser provocat per una sèrie de desastrosos atacs de l'IRA, entre ells la matança d'un grup de gent que assistia a la cerimònia del Dia del Record a Enniskillen. Adams, que progressivament havia anat apartant al moviment del compromís militar, va aconseguir guiar-lo a un punt àlgid de popularitat, i a fer-se amb 5 escons dels 166 del Dáil Éireann en les eleccions generals de 2002. El partit va superar al seu rival nacionalista, el Partit Socialista Irlandès, i es va convertir en el partit nacionalista més votat a les Eleccions a l'Assemblea d'Irlanda del Nord en 2003, liderat per Martin McGuinness, generalment considerat un ministre d'educació d'èxit encaminat a arribar a Primer Ministre en el Comitè Executiu d'Irlanda del Nord, en cas que aquest fos reformat. No obstant això, és una opinió estesa que l'èxit electoral del Partit Unionista Democràtic (opositors radicals de l'Acord) en lloc del Partit Unionista de l'Ulster i el seu posicionament com primer partit unionista fa menys probable la perspectiva d'erigir un nou executiu.
Alguns sectors que critiquen el Sinn Féin al·leguen que la victòria electoral del PUD, i la conseqüent amenaça per a l'Acord, va ser resultat del fracàs de l'IRA en el desarmament, un fet que va obstaculitzar notablement la capacitat de David Trimble (a favor de l'Acord) per a guanyar el suport de la majoria de la comunitat unionista. El Sinn Féin mai va acceptar aquesta al·legació. El Sinn Féin també va guanyar un nombre considerable d'escons en les eleccions de 2001 al parlament de Westminster. No obstant això, el partit segueix practicant la seva política abstencionista i no pren possessió dels escons del parlament britànic de Westminster.
[edita] Acord de Divendres Sant
El partit s'ha compromès amb la política constitucional des de l'Acord de Divendres Sant d'abril de 1998, si bé el fracàs de l'IRA per a desmantellar el seu armament de forma acceptable per als líders unionistes (les crítiques dels unionistes envers l'IRA i la seva lentitud en el desmantellament de l'armament van ser protegides pel Taoiseach (Primer Ministre) Bertie Ahern, el líder del Partit Socialista Mark Durkan i el Primer Ministre Britànic Tony Blair en públic a l'octubre de 2002) ha dut a diverses suspensions del procés de pau. Alhora, aparegueren algunes escisions dins el partit contràries als acords, com la del Moviment per la Sobirania dels 32 Comtats. Per fi, l'IRA va començar a desmantellar el seu armament després dels atacs de l'11 de setembre de 2001, que va donar com resultat l'augment de la pressió nord-americana per a avançar en el procés i l'evaporació de bona part del suport que prèviament gaudia als Estats Units. No obstant això, el descobriment d'un cercle d'espies amb contactes en el Sinn Féin que treballava en llocs del funcionariat d'Irlanda del Nord va dur a la suspensió de l'Executiu i la restauració de el govern directe d'Irlanda del Nord, una suspensió que ja estava a punt de ser imposada per les amenaces de dimissió de el Primer Ministre David Trimble a causa de la lentitud en el desarmament de l'IRA.
[edita] Augment dels suports
A les eleccions generals i municipals de 2001 en el Regne Unit, el partit va superar al seu rival, el SDLP, i es va convertir en el partit nacionalista més votat, guanyant quatre escons enfront dels tres del SDLP. No obstant això, el partit segueix subscrivint una política abstencionista en el parlament britànic de Westminster, ja que per a ocupar els escons obtinguts haurien de jurar fidelitat a la monarquia britànica i renunciar als seus principis republicans. El partit compta així mateix amb cinc escons des de les eleccions generals de 2002 en la República d'Irlanda, un augment de quatre parlamentaris pel que fa als anteriors comicis.
Amb el temps, el seu ascendent entre els votants nacionalistes a la Assemblea d'Irlanda del Nord no ha fet sinó augmentar de la mà de Martin McGuinness, generalment considerat un bon ministre d'educació i possible candidat al lloc de Primer Ministre en el Comitè executiu d'Irlanda del Nord, en cas que sigui reformat. No obstant això, l'èxit electoral de el Partit Demòcrata Unionista, que s'oposa fortament a l'Acord, i que va superar també al Partit Unionista de l'Ulster com partit unionista hegemónic a les eleccions, sembla reduir les possibilitats d'establir un nou executiu. Alguns crítics del Sinn Féin adduïxen que l'èxit electoral del DUP i la subsegüent amenaça per a l'acord és en part resultat del fracàs de l'IRA a l'hora de desarmar-se, un error que va deteriorar seriosament les possibilitats de guanyar el suport de la comunitat unionista d'un dels promotors de l'acord, David Trimble. El Sinn Féin no accepta aquesta teoria i afirma no apreciar diferències substancials entre ambdós partits unionistes. Si bé el Sinn Féin ha estat tradicionalment un dels únics partit irlandès amb representants electes a banda i banda de la frontera, (Els verds tenen representants als ambdós costats també) i Fianna Fáil ha inaugurat recentment una oficina del partit en Derry i ha començat a reclutar membres en el campus de la Queens University de Belfast.
[edita] Darrers esdeveniments
Quan el Sinn Féin i el DUP es van alçar com els majors partits d'ambdues comunitats, es va fer evident (donada la majoria exigida en l'Acord de Divendres Sant) que no es podria arribar a cap tracte sense el suport d'ambdós. Al novembre de 2004 van estar a punt d'assolir un nou acord, però la insistència del DUP que se li presentessin proves gràfiques del desarmament, tal com exigiria el reverend Ian Paisley, va suposar el fracàs de la negociació. El robatori de 38,7 milions d'euros del Northern Bank de Belfast al desembre de 2004, en el qual dos membres de la plantilla van ser obligats a participar sota amenaça de mort per a ells i les seves famílies, va tirar per terra les esperances d'arribar a un acord quan el cap de policia d'Irlanda del Nord va culpar a l'IRA. El comissionat del cos de policia de la República d'Irlanda es va fer eco d'aquesta informació, i els dos governs més totes les forces polítiques, inclòs el propi Sinn Féin, han pres el testimoniatge per cert. El cap de policia d'Irlanda del Nord i el Comissionat de la Garda van informar conjuntament al primer ministre britànic, al secretari d'estat per a Irlanda del Nord, el president de la República, el ministre de Justícia i el ministre d'Afers exteriors en una reunió en Downing Street a principis de febrer de 2005. A la fi de gener de 2005 Gerry Adams es va reunir per separat amb els primers ministres Tony Blair i Bertie Ahern. Ambdós van informar al líder del Sinn Féin de la seva convicció que l'IRA estava implicat en el robatori, i van advertir que les suposades accions de l'Exèrcit Republicà Irlandès podrien acabar amb l'esperança de restablir el govern basat en el repartiment de poder.
Després de la revolada causada pel robatori, es va produir una nova controvèrsia quan, en el programa Questions and Answers de la televisió pública irlandesa, el delegat del Sinn Féin Mitchel McLaughlin va insistir que el polèmic assassinat per part de l'IRA d'una mare de deu petits, Jean McConville, a principis dels anys 70 no es va tractar d'un «crim», encara que va estar «malament». El ministre irlandès de Justícia, Michael McDowell, va assenyalar al públic i als telespectadors que, vist des del punt de vista del Sinn Féin o de l'IRA, gens del que fan és un crim (ja que des del seu punt de vista, actuen com govern legítim de tota Irlanda). No obstant això, es va negar a respondre a la pregunta de si també considerava criminal la violència del «antic» IRA, quan mataven a espies i agents britànics durant la Guerra anglo-irlandesa. Els polítics de la república i els mitjans de comunicació irlandesos han criticat durament els comentaris de McLaughlin. El 26 de gener de 2005, en el Parlament irlandès, quan els parlamentaris del Sinn Féin van expressar els seus dubtes quant a si el robatori del Northern Bank era obra de l'IRA, Bertie Ahern va enumerar nombroses pallisses que van anar recentment propinades en Belfast, i de les quals va responsabilitzar directament a l'IRA. També va acusar al Sinn Féin d'impedir que l'IRA exerceixi la violència de càstig (per la qual colpegen als criminals amb bats fins a trencar-los les cames, els disparen als genolls o de vegades a les mans) en els moments delicats d'una negociació a Irlanda del Nord, per a deixar després que la violència es reprengui quan les negociacions han estat concloses. Els parlamentaris del Sinn Féin van negar aquestes declaracions i van afirmar que eren «indignants».
El 10 de febrer del 2005, la Comissió independent de control va presentar un informe segons el qual quedaven corroborades les investigacions de les forces de seguretat d'ambdós estats, i segons les quals el IRA Provisional és responsable del robatori del Northern Bank; a més, indicava que certs alts càrrecs del Sinn Féin són membres de l'IRA Provisional, i que estaven al corrent i aprovaven l'atracament. La comissió va recomanar imposar sancions econòmiques als membres del Sinn Fein de la Assemblea d'Irlanda del Nord. La resposta del govern britànic va ser demanar als membres del parlament britànic que votessin a favor d'una retirada de les dietes dels quatre membres del Sinn Féin triats en 2001. Gerry Adams va respondre a l'informe de la comissió reptant al govern irlandès a arrestar-li per pertànyer a l'IRA, una mica que es considera un delicte en ambdues jurisdiccions, i conspiració. [1] El 20 de febrer de 2005, el ministre de Justícia irlandès, Michael McDowell, va acusar públicament a tres alts càrrecs del Sinn Féin (Gerry Adams, Martin McGuinness i Martin Ferris) de ser part de el Consell militar de l'IRA. Gerry Adams va negar aquesta acusació en unes declaracions realitzades en Strabane, en ocasió de la commemoració de tres soldats desarmats de l'IRA assassinats per el SAS fa 20 anys. Martin McGuinness va negar les acusacions en una entrevista televisiva per a la RTÉ.
El 27 de febrer de 2005, es va celebrar a Belfast Est una manifestació en contra de l'assassinat de Robert McCartney a les mans de l'IRA el 30 de gener del mateix any. Alex Maskey, alcalde de Belfast i antic membre del Sinn Féin, va rebre una reprimenda d'alguns familiars perquè «deixés de fer comentaris estúpids» davant la premsa sobre la sol·licitud de Gerry MacKay perquè l'alcalde «lliurés als 12 membres de l'IRA implicats». Els McCartney volen que tots els testimonis de l'assassinat declarin davant la policia. Els veïns, no obstant això, s'han mostrat reticents per dues raons: la desconfiança tradicional dels nacionalistes en la policia d'Irlanda del Nord i la por a represàlies dels membres de l'IRA implicats. Des de llavors s'ha expulsat a tres membres de l'IRA, però cap ha estat acusat d'assassinat. La família dels morts, ex votants del Sinn Féin, van demanar als testimonis del crim que es posessin en contacte amb la policia. El president irlandès Bertie Ahern va denominar al Sinn Féin i a l'IRA «els dos costats de la mateixa moneda». L'ostracisme al que ha estat sotmès el Sinn Féin va ser posat de manifest al febrer de 2005 quan el parlament va aprovar una moció de censura contra la suposada implicació del partit en activitats il·legals. El president de EE. UU., George W. Bush i el senador Edward Kennedy es van negar a rebre a Gerry Adams, no així a la família de Robert McCartney. Els senadors Kennedy i Hillary Clinton van presentar en el senat nord-americà una moció sol·licitant que el Sinn Féin trenqui els seus llaços amb l'IRA,
El 10 de març de 2005, la Casa dels Comuns va aprovar sense oposició significativa una moció presentada pel govern britànic per a privar de llurs dietes als quatre parlamentaris del Sinn Fein durant un any com càstig per l'atracament al Northern Bank. L'efecte d'aquesta mesura costarà al partit una xifra aproximada de mig milió d'euros. No obstant això, el debat previ a la votació es va centrar fonamentalment en els últims esdeveniments relacionats amb l'assassinat de Robert McCartney. Els unionistes han presentat esmenes perquè es prohibís als parlamentaris del Sinn Fein accedir als seus despatxos en la Casa dels Comuns, encara que van ser clarament derrotats.
[edita] Lectures recomenades
- Tim Pat Coogan, The Troubles (Arrow, 1995, 1996) ISBN 009946571X
- Tim Pat Coogan, Michael Collins (Hutchinson, 1990) ISBN 0091741068
- Brian Feeney, Sinn Fein: A Hundred Turbulent Years (2003) HB: ISBN 0299186709 PB ISBN 0299186741
- Roy Foster, Ireland 1660-1972
- Geraldine Kennedy (ed.) Nealon's Guide to the 29th Dáil and Seanad (Gill and Macmillan, 2002) ISBN 0717132889
- F.S.L. Lyons, Ireland Since the Famine
- Brian Maye, Arthur Griffith (Griffith College Publications)
- Dorothy McCardle, The Irish Republic (Corgi edition, 1968) ISBN 55207862X
- Patrick Sarsfield, S. O'Hegarty & Tom Garvin, The Victory of Sinn Fein: How It Won It & how It Used It (1999) ISBN 1900621177
- Peter Taylor, Behind the Mask: The IRA & Sinn Fein ISBN 1575000776
[edita] Enllaços externs
[edita] Partits originats en el Sinn Féin de 1916-21
[edita] Altres partits d’Irlanda del Nord
- Pàgina del Partit Socialista
- Pàgina del Partit Unionista de l'Ulster
- Pàgina del Partit Unionista Democràtic
