Gerasa
De Viquipèdia
Gerasa (Jerash) fou una ciutat de Celesíria segons Claudi Ptolemeu, a la Decàpolis. Plini la situa a la Decàpolis, al sud-est de Pella i Gadara i al nord de Filadèlfia. Josefus indica que formava la part oriental de Perea.
Les excavacions han trobat rastres d'establiment humà de l'edat del bronze i del ferro (vers 3000-1000 aC). Res es coneix de l'historia de la ciutat abans de l'època romana però sens dubte fou persa, macedònia, egípcia, selèucida i finalment jueva. Es creu que fou un rei selèucida, probablement Antíoc III el gran o Antíoc IV Epifanes, qui la va convertir en ciutat amb el nom de Antioquia Chrysorrhoas (Antioquia del riu daurat). Les inscripcions trobades atribueixen no obstant la seva fundació a Alexandre el gran (vers [330 aC]), a Perdicas d'Orèstia (finals del segle IV aC) i a Ptolomeu II Filadelf (285 aC-246 aC). Aquest darrer fou qui va convertir la veïna Filadèlfia en una ciutat grega.
A finals del segle II o principis del segle I aC el tirà de Filadèlfia, Teodor, va traslladar el seu tresor al inviolable temple de Zeus a Antioquia Chrysorrhoas, temple que abans havia estat a Gadara, però poc després la ciutat fou conquerida per Alexandre Janeu (que va regnar entre el 102 aC i el 76 aC).
La dominació romana es va establir el 63 aC i fou incorporada a la província de Síria però com a ciutat lliure, formant aviat amb altres ciutats gregues de la regió la lliga de la Decàpolis.
La ciutat es va expandir i va ocupar l'àrea d'alguns temples; l'any 76 es va completar la muralla que va establir els límits de la ciutat i en va acotar el creixement. Un nou temple de Zeus que s'havia començat vers el 22 o 23, va ser acabat per la mateixa època.
El 106 fou annexat per Trajà el regne dels Nabateus i es va formar la província d'Aràbia de la que Gerasa va formar part juntament amb la veïna Filadèlfia (Amman). Adrià la va visitar el hivern del 129 al 130 i per celebrar-ho es va erigir un arc triomfal. Aràbia es va dividir durant el segle II en dos provincies (Aràbia i Aràbia Petrea) i va quedar a la primera. Molts edificis foren construïts en aquest segle; el temple d'Artemisa es va acabar el 150, un nou temple de Zeus el 163; el Numphaenum el 191, el temple de Nèmesis, el de Zeus Epicarpus i altres, altars dedicats a Zeus Helios Serapis, Zeus Poseidon, Isis, Apol·lo i Diana. Les inscripcions també esmenten el nom de alguns governadors provincials, procuradors i altres magistrats, i esmenten la presencia a la ciutat de la Legió III Cirenaica i la X Gemina.
A començaments del segle III fou convertida en colònia romana i va arribar al seu zenit, però durant la resta del segle ja no es van erigir nous edificis i alguns foren refets reutilitzant pedres d'altres. Els sassànides van passar a controlar el comerç i encara que sota Dioclecià foren derrotats, només va ser un respir; es van fer algunes construccions (el Tetràpilon del sud principalment) però ja no de la mateixa qualitat que les del segle precedent.
Al segle IV es va crear a la ciutat una comunitat cristiana. L'escriptor Epifani esmenta que la font de la cort treia aigua tots els dies menys un que treia vi, coincidint en el aniversari d'un miracle. La ciutat no te cap construcció d'aquest segle; una delegació dels cristians de la ciutat va ser al concili de Selèucia el 359 sota la direcció del Bisbe Exeresius; cent anys després, el 451, el bisbe Plancus va representar a la ciutat al concili de Calcedònia quant ja el cristianisme era la religió hegemònica al Imperi i a la ciutat.
Vers el 440-442 es van reparar els murs; el 464 es va construir l'església dels profetes, apòstols i màrtirs, i tot seguit (466) la de Sant Teodor; al fer aquesta es va remodelar la font de la cort.
Sota el regnat de Justinià I es van construir set esglésies al menys i es van fer altres edificis, de poca qualitat però que eren els primers edificis públics que es feien en segles, llevat de les esglésies. El bisbe Placcus va construir uns banys prop de Sant Teodor.
La darrera església construïda ho fou pel bisbe Genesius el 611. El 614 la ciutat fou ocupada pels perses, i encara que reconquerida pels bizantins el 636 fou ocupada pels àrabs. Aquests dos fets la van portar a una decadència accentuada que va completar una sèrie de terratrèmols que van destruir les esglésies i edificis principals que no foren reconstruïts, ni tant sols desenrunats.
El 720 encara hi havia alguna església en funcionament quant Yazid II va ordenar la destrucció de les imatges, el que va provocar la destrucció dels mosaics de la església de Sant Joan Baptista; la dels Sants Cosmos i Damià es va lliurar perquè els seus mosaics estaven enterrats per les runes. El 746 va patir un fort terratrèmol. Durant el segle VIII encara hi ha restes d'ocupació a la zona del fòrum i el tetràpilon del sud. Després degué quedar abandonada.
Quant els croats hi van arribar al segle XII, Guillem de Tir l'esmenta com unes ruïnes deshabitades des feia molt de temps; l'atabeg de Damasc hi va establir una fortalesa amb 40 soldats que van aprofitar el temple d'Artemisa; fou ocupada per Balduí II de Jerusalem (1118-1131) i la fortalesa destruïda; el temple mostra les restes del incendi que va ser el sistema utilitzat per la destrucció. Al segle XIII el geògraf Yakut la descriu com unes ruïnes abandonades.
Així va romandre fins que foren visitades per Seetzen (1805 i 1806) que en va donar noticia, i després per Burckhard; els otomans hi van establir una colònia circassiana el 1878. El 1918 va quedar dins a la zona britànica i assignada al regne haiximita de Transjordània.
Avui es un punt basic de les visites turístiques del Regne de Jordània, després de Petra.
