Charles Sanders Peirce

De Viquipèdia

Charles Sanders Peirce va nàixer a Cambridge, Massachusetts, Estats Units d'Amèrica el 10 de setembre de 1839 i fou un filòsof, lògic i científic nord-americà.

Aquest professor d'astronomia i matemàtiques en Harvard, és considerat el fundador del pragmatisme i un dels pares de la semiòtica moderna. Tot i graduar-se en química en la Universitat de Harvard, mai va aconseguir una posició acadèmica permanent degut a la seua difícil personalitat i al escàndol que envoltà el seu segon matrimoni en divorciar-se de Melusina Fay. Va desenvolupar la seua carrera professional com a científic en la United States Coast Survey (1859-1891), treballant especialment en astronomia, geodèsia i mesures pendulars. Des de 1879 fins a 1884 va exercir com a professor de lògica a temps parcial en la Universitat Johns Hopkins. Després de la seua retirada, en 1888, s'establí amb la seua segona muller, Juliette Froissy, en Milford, on va morir de càncer, el 19 d'abril de 1914, sense descendència i desprès de 26 anys de escriptura intensa y prolífica.

Peirce publicà dos llibres, Photometric Researches (1878) y Studies in Logic (1883), i un gran nombre d'articles en revistes de diferents àrees i els seus manuscrits, gran part d'ells encara sense publicar, ocupen vora 100.000 pàgines. Entre 1931 i 1958 es va ordenar temàticament una selecció dels seus escrits i es publicaren vuit toms sota el nom de Collected Papers of Charles Sanders Peirce. Des de 1982, s'han publicat, a més, alguns volums de A Chronological Edition, que aspira a assolir els trenta toms.

William James reconegué a Charles S. Peirce com a fundador del pragmatisme. El seu pragmatisme pot entendre's com un mètode de resoldre confusions conceptuals relacionant el significat dels conceptes amb les conseqüències pràctiques. Sense dubte, aquesta teoria no te cap semblança amb la noció vulgar de pragmatisme, que connota una recerca implacable del benefici així com la conveniència política.

Peirce és també considerat com el pare de la semiòtica moderna: la ciència dels signes. Més encara, el seu treball —sovint pioner— fou rellevant per a moltes àrees del coneixement, com ara l'astronomia, metrologia, geodèsia, matemàtiques, lògica, filosofia, teoria i història de la ciència, semiòtica, lingüística, econometria i psicologia. Cada cop més, ha arribat a ésser objecte d'abundants elogis. Popper el veu com “un dels filòsofs més grans de tots els temps”. Per tant, no és sorprenent que el seu treball i les seues idees sobre moltes qüestions hagin sigut objecte de renovat interès, no sols per les seves intel·ligents anticipacions als desenvolupaments científics, sinó sobretot per què mostra efectivament com tornar a assumir la responsabilitat filosòfica de què abdicaren gran part dels filòsofs del segle XX.

Tanmateix, Charles S. Peirce no deuria ésser considerat principalment com a filòsof o lògic, sinó com a científic, tant per la seua formació com per la seua carrera professional. Els seus informes a la Coast Survey són un testimoni notable de la seua experiència personal a l'ardu treball de mesurar i obtenir evidències empíriques. Una mirada a aquestos informes oficials o a els seus Photometric Researches produïts en els anys 1872-1875 proporciona una vívida impressió de treball científic sòlid. Com va escriure Max Fisch, «Peirce no era merament un filòsof o un lògic que ha estudiat qüestions científiques. Era un científic professional de tot dret, que portà al seu treball les preocupacions del filòsof i del lògic».

Encara que Peirce era d'alguna forma un filòsof sistemàtic en el sentit tradicional de la paraula, la seua obra aborda els problemes moderns de la ciència, la veritat i el coneixement, començant per la seua pròpia i valuosa experiència personal com a lògic i científic experimental que treballava dins una comunitat internacional de científics i pensadors. Tot i realitzar importants contribucions a la lògica deductiva, Peirce estava principalment interessat en la lògica de la ciència i, més especialment, en allò que ell anomenà abducció (com oposat a deducció i inducció), que és el procés pel qual es genera una hipòtesi, de forma que poden explicar-se els fets sorprenents. En efecte, Peirce considerà que l'abducció estava al cor no sols de la investigació científica sinó de totes les activitats humanes ordinàries.

La principal dificultat en l'estudi de Peirce és probablement l'aire de provincianisme americà que encara avui envolta el pragmatisme. Una segona dificultat de no menor importància és que la interpretació del pensament de Peirce ha provocat durant anys un ampli desacord entre els estudiosos peirceans, degut en part a la presentació fragmentaria i caòtica de la seua obra als Collected Papers i la seu “anar contracorrent”. El fet és que Peirce no és un filòsof fàcil de classificar: alguns ho consideraren un pensador sistemàtic, però amb quatre sistemes successius (Murphey, 1961), uns altres ho veren com un pensador contradictori (Goudge, 1950), o com a un metafísic especulatiu de tipus idealista (Esposito, 1980). Tot i això, en anys més recents ha començat a guanyar acceptació general una comprensió més profunda de la naturalesa arquitectònica del seu pensament i la seua evolució des dels seus primers escrits en 1865 fins la seua mort en 1914. En la última dècada tots els estudiosos peirceans han reconegut clarament la coherència bàsica i la sistematització innegable del pensament de Peirce.

[edita] Bibliografia

• Brent, James. Charles Sanders Peirce. A Life, edició revisada i ampliada. Bloomington, IN: Indiana University Press, 1998. Un valuós estudi de la carrera de Peirce i de la seua problemàtica vida, destacant les seues errades i fragilitats.
• Debrock, Guy. "Peirce, a Philosopher for the 21st Century. Introduction", Transactions of the Ch. S. Peirce Society 28 (1992), pp. 1-18. Un article introductori que explica be per què la filosofia de Peirce es interessant per el nostre temps.
• Hookway, Christopher. Peirce. London: Routledge & Kegan Paul, 1985. Una explicació general molt bona de l'obra de Peirce com a precursor de la filosofia analítica contemporània.
• Parker, Kelly A. The Continuity of Peirce's Thought. Nashville, TN: Vanderbilt University Press, 1998. Un treball acadèmic excel·lent que descriu la continuïtat del pensament de Peirce al llarg de la seua vida.
• Peirce, Charles S. The Essential Peirce, 2 vols., N. Houser et al (eds.) Bloomington, IN: Indiana University Press, 1992-1998. Una excel·lent edició dels treballs filosòfics de Peirce més rellevants. Les introduccions als dos volums, escrites por Nathan Houser, són la millor presentació breu de Peirce fins ara.
• Percy, Walker. Signposts in a Strange Land, P. Samway (ed.). New York: Farrar, Straus & Giroux, 1991, pp. 271-291. Una suggerent introducció a Peirce per a no filòsofs escrita por un novel·lista reconegut.

[edita] Enllaços externs

• Arisbe (Peirce Gateway website) Conté els arxius de la Peirce-List, una bona quantitat de textos de Peirce, diversos recursos per l'estudi i centenars d'articles sobre Peirce.
• Commens Centre virtual per els estudis de Peirce a la Universidad de Helsinki. Inclou un fantàstic diccionari de termes de Peirce.
• Digital Encyclopedia of Charles S. Peirce La primera enciclopèdia on-line que reuneix el treball més recent sobre Peirce i l'obra inspirada pel seu pensament en diversos àmbits. Té la seua base al Brasil.
• Grupo de Estudios Peirceanos (Navarra) Conté una bibliografia quasi exhaustiva de llibres sobre Peirce, i una bona quantitat de traduccions al castellà.
• Peirce Edition Project (Indianapolis) Reuneix abundant informació sobre Peirce i sobre la edició cronològica de la seua obra.
• Peirce's Logic Entrada escrita per Eric Hammer a la Stanford Encyclopedia of Philosophy sobre les contribucions de Peirce a la teoria lògica.
• The Pragmatism Cybrary Una web amb molta informació de Peirce, dels principals pragmatistes i de les societats, revistes i programes sobre ells. Resulta especialment útil una llista de tesis relacionades amb Peirce i el pragmatisme i una biblioteca de pragmatistes vius.