Batalla de València

De Viquipèdia

Batalla de València és el nom que rep el conflicte identitari que va enfrontar a la societat valenciana en la transició democràtica espanyola, caracteritzada per una notable conflictivitat i violència, i que provocà una fractura política i social al País Valencià que encara dura. El seu epicentre i on amb major intensitat es va viure va ser a la Ciutat de València.

[edita] Origen del conflicte

El conflicte va tenir el seu origen en la disgregació de la dreta a la fi del franquisme, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d'aglutinar als conservadors locals, que veient la fi del règim, havien optat pel reformisme per a canalitzar les seves carreres polítiques. Alhora, tot i que el nacionalisme valencià era feble políticament, durant els primers anys 1970 va aconseguir que els partits d'esquerra adoptessin posicions autonomistes, favorables a la unitat de la llengua i l'ús dels símbols com la senyera quatribarrada.

El conflicte esclatà arran de les eleccions generals espanyoles de 1977, on la UCD va obtenir el 33 % dels vots i 11 escons, el PSOE el 36,83 % i 13 escons, el PCPV un 8,99 % i 3 escons, i un escó el PSP-USPV, Aliança Popular i l'independent José Miguel Ortí Bordás. Aquesta derrota provocà que els dirigents de la UCD al País Valencià, encapçalats per Emilio Attard Alonso, que pertanyien al sector més reaccionari de la dreta valenciana, tinguessin por de ser desplaçats del poder polític i planegessin eradicar el predomini de l'esquerra mitjançant les coaccions, i adoptà l'anticatalanisme com a estratègia de xoc, atribuïnt intencions pancatalanistes al PSOE.

[edita] Evolució dels fets

José María Adán García i tots els procuradors en Corts valencians, van presentar un escrit el 12 d'agost de 1976 on sol·licitaven l'autonomia econòmica, administrativa i cultural de la regió valenciana i que recollia les aspiracions de Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil de València, la Federació de Societats Musicals, la Cambra Oficial de Comerç de València, l'Institut Valencià d'Economia, el Centre d'Estudis Polítics i Socials del Movimiento, les diputacions de València, Alacant i Castelló i associacions polítiques com l'Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales (ANEPA), Frente Nacional Español, Unión Nacional y Unión del Pueblo Español (UDPE), una barreja de tradicionalistes, conservadors i reformistes.

El prec dels procuradors, entre els quals es trobaven l'alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, Pedro Zaragoza, o José Antonio Perelló Morales, s'havia presentat quatre mesos abans^[1] de la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, que aplegaven els partits d'esquerra i nacionalistes oposats al règim, i que proposaren engegar un procés autonòmic similar al que se seguia a Catalunya i al País Basc.

Simultàniament, es va constituir la UCD valenciana, a partir del Partido Popular de la Región Valenciana d'Emilio Attard Alonso, format per polítics vinculats al Movimiento Nacional, i arraconant els reformistes com Esteban Rodrigo de Fénech, Pedro Zaragoza o José María Adán García. Alguns d'aquests sectors, exclosos d'UCD, com l'alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, i el president de la Diputació, Ignacio Carrau, fundarien Unió Regional Valenciana (URV) el 1978, intentant blanquejar el seu passat franquista presentant-se com salvadors del poble valencià enfront d'una suposada invasió catalana.

A les eleccions de 1977, però, la UCD fou derrotada. Poc després es constituí l'Assemblea de Parlamentaris del País Valencià amb 41 membres, dels quals 25 eren d'esquerres. Attard va encarregar Fernando Abril Martorell, home de confiança d'Adolfo Suàrez, i Manuel Broseta Pont, una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i generals de 1979 i hi condicionar el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia. Va eliminar del partit els membres liberals com Francesc de Paula Burguera i Escrivà, José Antonio Noguera de Roig i Joaquín Muñoz Peirats i assumí els postulats anticatalanistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari Las Provincias, dirigit per María Consuelo Reyna, del moviment faller i del València C.F, així com de filòsofs i intel·lectuals com Juan Ferrando Badía i Gustavo Villapalos i el suport logístic del governador civil José María Fernández del Río ^[2]

[edita] Cronologia d'esdeveniments ^[3]

• 1976 (abril). El sacerdot Pere Riutort és agredit físicament per instigació de Ramón Pascual Lainosa, president de la Junta Central Fallera
• 1976 (juliol) Una bomba esclata a l'estadi del Llevant U.E la nit abans de la Trobada dels pobles.
• 1976 (5 d'agost) Bomba a la llibreria La Araña.
• 1976 (12 de novembre) El degà de Filosofia i Lletres, una professora i un bidell, són agredits a la Universitat de València.
• 1976 (29 de novembre) La policia carrega contra els portadors de senyeres durant les falles.
• 1977 (9 d'octubre) Insults als parlamentaris a la provessó de la senyera municipal, i atac a la Casa de Catalunya.
• 1978 (3 de febrer) Boicot dels blavers al col·loqui en l'Ateneu Mercantil de València sobre autonomia i església valenciana
• 1978 (23 de febrer) Apareix el periòdic Som, òrgan del Grup d'Acció Valencianista, escamot violent.
• 1978 (13 de març) Irrupció d'activistes blavers al Palau de Benicarló, on es reuneix l'Assemblea de Parlamentaris.
• 1978 (10 d'abril) Incidents en una concentració d'elements blavers i de Fuerza Nueva durant la constitució del Consell del País Valencià.
• 1978 (maig) Ignacio Carrau encapçala una manifestació en desgreuge a Jaume I, convocada per URV, GAV, AP i Fuerza Nueva. Acaba amb atacs a la seu regional de TVE al País Valencià i a la casa de Manuel Sanchis Guarner.
• 1978 (setembre) Manifestacions violentes d'aficionats ultres a partits de futbol del València C.F.
• 1978 (8 d'octubre) Bomba contra l'Aplec del País Valencià, a la plaça dels bous.
• 1978 (17 d'octubre) Envien un paquet bomba a la casa de Joan Fuster, que provoca estralls.
• 1978 (26 d'octubre) Grups blavers intenten assaltar el Palau de la Generalitat Valenciana, i insulten el president, Josep Lluís Albinyana.
• 1978 (4 de desembre) Paquet bomba contra Manuel Sanchis Guarner que provoca estralls.
• 1979 (23 i 26 d'abril) El Consell decideix adoptar com a bandera la senyera de les quatre barres. Bombes als domicilis de Josep Lluís Albinyana i Fernando Martínez Castellano, alcalde electe de València. Insults a Albinyana a l'aeroport, assalts a les Conselleries de Cultura i Treball, senyeres retirades per incontrolats.
• 1979 (3 de setembre) Josep Lluís Albinyana i Manuel Girona, president de la diputació valenciana, agredits a Quart de Poblet quan assistien al ple per a demanar autonomia segons l'article 151 de la Constitució espanyola de 1978.
• 1979 (mitjans octubre) atacs a les seus del PCPV i del Sindicat Lliure de la Marina Mercant. Alfons Cucó, senador pel PSPV-PSOE, interpel·la al govern espanyol sobre el clima de violència a València.
• 1980 (gener) La senyera de la Diputació és cremada dos cops.
• 1980 (juny) Judici contra Pascual Martín Villalba (GAV), qui acusà Sanchis Guarner de posar-se ell mateix la bomba.
• 1980 (10 juliol) Blavers amenacen Manuel Girona a la porta de la Diputació de València.
• 1980 (tardor) Agressió a Josep Guia i la seva família.
• 1980 (novembre) És metrallat el bar El Sifó, al carrer del Mar de València
• 1981 (maig) Explosió d'un artefacte davant de la seu del PCPV a Alacant.
• 1981 (11 de setembre) nova bomba a la casa de Joan Fuster

[edita] Conseqüència del conflicte

Malgrat les coaccions i violència mediàtica, a les eleccions generals espanyoles de 1979 UCD va augmentar 5 diputats i va empatar a 19 escons amb el PSPV-PSOE, però el PCPV va obtenir 3 escons i l'esquerra va seguir sent majoritària en la Assemblea de Parlamentaris. Tot i així, el PSPV-PSOE va destituir i marginar Josep Lluís Albinyana^[4], considerat massa nacionalista, i va acabar cedint. L'agitació i la violència al carrer determinaren en bona mesura les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, finalment aprovat el 1982 mercè un pacte entre Alfonso Guerra, Fernando Abril Martorell i Emilio Attard Alonso per la via disposada en l'article 143 de la Constitució, en lloc de per la via de l'article 151. Es canvià la senyera quatribarrada de la Corona d’Aragó (oficial al País Valencià entre 1978 i 1980, amb l'escut del Consell al mig) per la senyera de la ciutat de València (amb franja blava), s'adoptà el nom de Comunitat Valenciana en comptes de País Valencià i li donà categoria de llengua al valencià (no pas català).

L'ensulsiada definitiva de la UCD com a partit el 1981, la victòria del PSOE a les eleccions generals espanyoles de 1982, l'aprovació de l'estatut d'autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, en les que Unió Valenciana (successora d'URV) va obtenir representació parlamentària, van provocar que el blaverisme entrés en la via institucional i abandonés els actes de violència directa. Endemés, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el PSPV-PSOE, tot i les reticències blaveres, va mantenir tota la simbologia pactada, encara que defensà les Normes de Castelló com a oficials per a introduir la llengua a les escoles.

[edita] Referències

1. ↑ http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/clave/batalla/Valencia/elpepuespval/20070219elpval_20/Tes
2. ↑ http://www.antiblavers.info/pmwiki/pmwiki.php/Main/LaTransici%c3%b3
3. ↑ Manel Martí La transició al País Valencià dossier a L'Avenç núm 124, maig de 1997
4. ↑ http://www.antiblavers.info/pmwiki/pmwiki.php/Main/BlaverismeIPSOE

[edita] Bibliografia

• Manel Martí La transició al País Valencià dossier a L'Avenç núm 124, maig de 1997.
• Eduard Mira De impura natione: el valencianisme, un joc de poder Eliseu Climent Editor, 1986
• Benito Sanz i Josep Maria Felip La construcción política de la Comunidad Valenciana, Institució Alfons El Magnànim, 2007