Aloe vera

De Viquipèdia

Aloe vera
Classificació científica
Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Liliopsida Ordre: Liliales Família: Liliaceae Gènere: Aloe Espècie: Aloe vera
Nom binomial
Aloe vera (L.) Burm f.

L'Aloe vera (L) Burn f., també coneguda com el nom de atzavara vera, sèver o àloe ver, és una planta perenne de la família de les liliàcies i se la considera un camèfit.

Taula de continguts 1 Ecologia 2 Morfologia 3 Part utilitzada 4 Principis actius 5 Accions farmacològiques 6 Usos medicinals 7 Toxicitat 8 Contradiccions 9 Observacions 10 Biblografia 11 Enllaços externs

[edita] Ecologia

És una espècia originaria de la Índia. Posteriorment va ser exportada a la zona mediterrània, tan al nord d'Àfrica com al sud d'Europa, a les illes Canàries i les illes del Cabo Verde, Sant Antoni i Madeira. Més tard al Carib. Viu en sòls calcaris, pobres i preferiblement no molt solejats. Forma part de les plantes xeròfites ja que s'ha adaptat a ambients secs. Actualment les principals plantacions es troben a EUA, Amèrica llatina i països del sud d'Europa. A casa nostra la trobem només a les illes Balears.

[edita] Morfologia

Es caracterítza per tenir una tija llenyosa, curta i cilíndrica d'uns 30 a 50 cm d'on surten unes fulles grans, carnoses, gruixudes, lanceolades, còncaves en la part superior i convexes en el revers d'un color verd o verd grisós (ocasionalment tacades) i amb espines de tons clars en els marges rematades per dues o tres espines petites en el àpex. Es troben disposades en forma de roseta. La part central de la fulla està ocupada per un parènquima de color marronós cobert per una cutícula. A més a la seva base es troben vasos conductors plens d'un làtex de color groc mel fosc. També es caracterítza per tenir una arrel fasciculada.

Les flors són hermafrodites i presenten una tonalitat variable entre el vermell i el groc. Són tubuloses ja que les seves 6 peces estan soldades en un tub isodiamètric en tota la seva longitud, amb una obertura estreta. El principi neixen erectes però amb el temps es van corbant cap avall. Mesuren d'uns 2 a 2.5 cm. Estan disposades en forma d'espiga al llarg d'un peduncle d'uns 25-30 cm d'alçada. L'androceu el formen 6 estams lliures amb llargs filaments que surten de la base de la flor, just per sota del pistil, i el gineceu és tricarpel·lar apòcarpic amb un ovari súper. Per acabar es formarà un fruit encapsulat triangular i prim.

[edita] Part utilitzada

Segons la Real Farmacopea espanyola la droga és el suc concentrat i dessecat de les fulles. Es caracteritza per un olor fort i un gust amargant i desagradable. De les fulles s'obté bàsicament dos productes d'interès terapèutic: El gel i el làtex.

• El gel: Correspon a la porció mucilaginosa del parènquima tissular. S'extreu de la polpa i és un gel brillant i amarg de color blanquinós translúcid. S'obté per expressió de la part interna de la fulla.
• Làtex: Vulgarment se l'anomena sèver. És el suc quallat extret per incisió de les fulles i transformat en un sòlid cristal·lí molt amarg, de color marró fosc i lleugerament brillant. Es troba en les cèl·lules pericícliques que es localitzen al costat dels feixos conductors situats immediatament per sota de l'epidermis, entre el parènquima clorofíl·lic i el mucilaginós.

[edita] Principis actius

Sèver

• Derivats antracènics –antranònics, antranòlics, i antraquinonics– (0,05-5%): són els principis actius de major importància i són antraquinones lliures (1%), com per exemple l'aloe-emodol, i antraquinones glucosídiques (10-30%). El component principal és l'aloïna o la barbaloïna (5-25%) i l'aloinòsids A i B. Altres compostos són l'alocemodina, l'aloemodina (0,05-0,5%), el crisofanol, la barbaloresinatanol i l'àcid cinàmic.
• Resines (10-20%): Són substàncies amb activitat hormonal que es troben associades normalment a olis essencials i a principis amargs.

Gel

• Mucílags: són polisacàrids heterogenis, mescla de pentoses, hexoses i àcids urònics.

[edita] Accions farmacològiques

A nivell de la pell

• Emol·lient: Degut a la gran quantitat de mucílags del gel. A més aquest afecte es veu potenciat pels enzims que conté, els quals bloquegen l'acció dels enzims involucrats en els processos inflamatoris.
• Cicatritzant: Ja que estimula el creixement tissular.
• Antibiòtic: Sobretot el sèver fresc.

A nivell digestiu:

• Eupèptic, laxant o purgant (segons la dosis): Els derivats antracènics en petites dosis són aperitiu i afavoreix la digestió ja que estimulen la formació i secreció biliar. (colerètic i colagog). A dosis més elevades són laxants i purgants.

Altres

• Emmenagog: Els derivats antracènics també afavoreixen o estimulen l'aparició del flux menstrual.

[edita] Usos medicinals

La Comissió E de Alemanya aprova l'ús de les fulles d'Aloe vera (Cañigueral S. et Al., 1988). La FDA nord-americana només autoritza l'ús intern sempre i quan el producte no contingui antraquinones. No existeix restricció en l'us extern.

Farmacèutics (segons la dosis):

• Estomacal
• Laxant
• Purgant

Tradicionals

• Descongestiu i broncodilatador en vies respiratòries.
• Casos de gastritis.
• Directament sobre superfícies cutànies sanes o inflamables.

Altres

• Usos cosmètics.

[edita] Toxicitat

Els preparats sense antraquinones generalment són tolerats força bé. No obstant els preparats que si que en porten usats diàriament poden provocar dolors abdominals, còlics, diarrees sanguinolentes, hemorràgia gàstrica i nefritis. L'ús prolongat de làtex pot colorejar de marró la orina i en els pitjors casos danyar el tracte intestinal. Els símptomes d'intoxicació de làtex són diarrea, amb trastorns del ritme cardíac, rampa muscular a més de debilitat, pols lent i hipotèrmia.

[edita] Contradiccions

És recomanable no donar sèver a dones embarassades (pot provocar avortament) ni en els períodes menstruals, per perill de provocar hemorràgies. Tampoc és recomanable donar-la en nens, malalties renals ni en casos d'hemorroides.

[edita] Observacions

És preferible recórrer a altres laxants, o en tot cas a antraquinones menys irritants.

[edita] Biblografia

• Alonso, Jorge. Tratado de fitofarmacos y nutracéuticos. 1ª ed, Argentina, Rosario: Corpos libros; 2004
• Enciclopedia de plantes medicinales, vol II. 9ª ed,
• Dr Brendonces i serra. Gran enciclopedia de las plantas medicinales. Tikal ediciones.

[edita] Enllaços externs

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	Commons.
	[{{localurl:Commons:Category:{{{Commonscat}}}|uselang=ca}} Commons].
	[[wikt:{{{Viccionari}}}|Viccionari]].
	[[q:{{{Viquidites}}}|Viquidites]].
	Viquiespècies.
	[[b:{{{Viquillibres}}}|Viquillibres]].
	[[n:{{{Viquinotícies}}}|Viquinotícies]].
	[[s:{{{Viquitexts}}}|Viquitexts]].
	[[:en:v:{{{Viquiversitat}}}|Viquiversitat]].

• Information on oilseed uses
• "Evaluation of Citrullus colocynthis, a desert plant native in Israel, as a potential source of edible oil"