Xoixon

De Viquipèdia

Bandera dels Eastern Shoshone

Els xoixon són un grup de tribus de parla uto-asteca, també anomenades numic. El mot xoixon prové de shishinowihs o shishinoats hitaneo “serp” o “vibres”, però ells s’anomenaven numa “poble”. Els xoixons pròpiament dits es dividien en quatre grups, però un d’ells, els comanxe, més tard formaren una tribu apart:

Western Shoshone, a Nevada, no tenien cavalls i eren anomenats diggers (cavadors). Entre ells hi ha els gosiute, el nom dels quals potser prové de Gossip (un dels seus cabdills) i ute. Vivien al centre de Nevada.
North Shoshone, posseïen cavalls i vivien al Nord d’Utah i sud d’Idaho.
Eastern o Windriver, a Wyoming.
Southern Shoshone, al desert de Mojave (Califòrnia)
Lemhi Shoshone o Sheepeaters, al centre d’Idaho.
Bruneau Shoshone, a Oregon i Oest d’Idaho.

[edita] Localització

Vivien entre Montana i Idaho i arribaven al SE de Califòrnia, centre i est de Nevada, NO d’Utah, Sud d’Idaho i Oest de Wyoming. Els gosiute vivien als marges del llac Great Salt (Utah). Actualment estan dividits en reserves:

Reserva Fort Hall (Idaho), amb els bannock.
Reserva Duck Valley (Idaho), amb paiute.
Reserva Windriver (Wyoming) amb els arapaho
Les reserves South Fortk, Ogden Ranch, Goshute i Winnemuca Federal Colony, a Utah.
A Califòrnia en comparteixen tres amb els paiute.
A Nevada ocupen un total d’11 reserves.

[edita] Demografia

A començament del segle XIX els de windriver potser eren uns 2.500, uns 10.000 xoixons occidentals i centrals i 7.000 comanxe, però el 1909 restaren reduïts els xoixons propiament dits a quatre grups que sumaven 3.250 individus:

els xoixons-bannock d’Idaho, uns 1.766.
La Western Shoshone School (Nevada), amb 243 individus.
Els de Windriver (Wyoming), 816
Sense agència, uns 750 més

El 1920 eren uns 16.000 comptant els comanxe i paiute. Cap el 1970 potser sumaven uns 7.500. Cap el 1960 hi havia 1.623 a Idaho i 2.151 a Nevada, i potser uns 2.000 més a Wyoming, sumant en total uns 7.500 individus. Segons Asher, el 1980 hi havia 7.000 xoixons, panamint i goshute, dels quals 3.000 encara parlaven la llengua pròpia, i uns 150 kawaiisu. Segons altres fonts, 3.600 vivien amb els bannock a Fort Hall, 1.600 a Duck Valley amb els paiute, 2.500 a Windriver i 1.500 a Nevada. En total, sumen aproximadament uns 10.000 individus. Segons el cens dels EUA del 2000 eren uns 12.026 individus.

Imatge:Rabbit tail.jpg

Rabbit Tail, escorta xoixon de l'exèrcit dels EUA

[edita] Costums

Els de l’Oest no tenien organització tribal i es dividien en famílies afiliades molt llunyanament, i que subsistien d’arreplegar llavors silvestres, insectes i petits mamífers. Cada família era nòmada i independent durant l’any, i només s’unia a les altres durant un temps per a dur conills, caçar antílops o dansar. Les hostilitats estaven confinades a baralles entre famílies. Alguns d’ells obtingueren cavalls després que arribessin els blancs a Nevada i Utah. Entre els tabús, creien que no podien caçar les dones que menstruaven. Per altra banda, els gosiute caçaven saltamartins i en feien sopes o els torraven. Els del Nord i els Windriver adquiriren cavalls a començaments del segle XVIII (els windriver el 1680), abans que els blancs arribessin a llurs terres, i compraven vestits, estreps, mules i altres atuells als espanyols de Nou Mèxic.

També adoptaren la sella de muntar espanyola modificada amb una perilla plana i un arnés tresser. Formaren aleshores bandes de caçadors de bisons montats i de guerrers, i adoptaren dels altres indis de les planures el tipi, el vestit de pell de bisó i comptar els cops com a honor de guerra (colpejar o tocar un enemic en la guerra era un camí prescrit. Fins aleshores havien utilitzat els gossos com a animals de transport, i es creu que introduiren els cavalls entre els nez percé i els flathead. Així entre ells es diferenciaven els xoixons (a cavall) i els xoixoko (excavadors). Creien que quan hom moria anava ala Terra del Coiot, qui havia creat el món amb el seu amic el Llop, i fins que el llop no revivia i rentava el seu esperit no quedava restablit el seu lloc.

Xoixon al voltant del seu tipi, potser el 1890

[edita] Història

Cap el 1700 foren expulsats de Saskatchewan pels blackfoot, que els assolaren amb cree i assiniboine per tal de robar-los cavalls. Potser els obtingueren dels comanxe; ja en tenien des del 1650 i cap el 1705 atacaren Nou Mèxic per obtenir-ne. Però el 1781 ja patiren per primer cop una epidèmia de verola. El 1804 Lewis i Clark visitaren al seu cabdill Cameahwait, qui es queixà que els espanyols no els venien fusells, i que els havien expulsat per pressions dels arapaho, pawnee, sioux, xeienne i crow. Sacajawea (1787-1812), xoixon d’Idaho que havia estat feta presonera pels hidatsa, els va acompanyar fins a territori xoixon. El 1825 foren visitats novament per Jedediah Smith, i el 1847 els mormons s’establiren vora el llac Salt, al seu territori. Endemés, el 1849 els minaires de la febre d’or travessaren llur territori, mentre que el 1857 es trobà plata a Comstock Lode, a territori xoixon. El 1862 Patrick Connor fundà Fort Douglas al seu territori, i el gener del 1863 esclatà el primer conflicte amb els blancs, quan Bear Hunter atacà colons i soldats; uns 800 soldats atacaren llur campament i provocaren la mort de 224 indis i 22 soldats. Endemés, el 1869 el ferrocarril travessà el seu territori. Donaren suport als cabdills bannock i paiute Egan i Buffalo Horn, i participaren a la Guerra Bannock del 1878, amb bannock i paiute, però foren vençuts pel general Oliver Howard. Simultàniament, el grup anomenat sheepeaters (menjadors d’ovelles, xoixon i bannock) es revoltaren a les mutanyes de Salmon River i durant un any s’enfrontaren a les tropes nordamericanes. Washakie (1804-1900) cabdill dels windriver, des del 1840 s’enfrontà als blackfoot, comptava amb un miler de guerrers i ajudà al general Crook, a Pierre-Jean de Smet i després a Brigham Young en territori de Nevada. Més tard, el 1869 ajudà als EUA contra els seus aferrissats enemics, els sioux. Pels seus serveis el 1878 obtingué la reserva de Windriver, que comparteixen amb els Arapahoe. Tanmateix, el cap Tendoy (1834-1907) dels lemhi xoixon, s’oposà a la cessió de terres. L’u de gener del 1889 el paiute Wovoka va tenir la seva visió de la dansa de l’esperit (Ghostdance). Aquesta religió tingué forces adeptes a Windriver mercè l’activisme de Nadzaip Rogers (1871-1952), William Washington Pambiduwi:yi/Long Haired Young Man i Tosa Bugkutua/White Colt (1853-1936), mentre que els germans Tom i George Wesaw la predicaven a Fort Hall. Alguns anys més tard, Tudi Roberts (1882-1957) continuà la pràctica a Sage Creek (Windriver), mentre que Emily Hill (1911-1988) la va reviure als anys cinquanta. El 1937 els windriver van rebre 4 milions de dòlars com a compensació per les terres arrabassades. La taxa d’atur i de suïcidis entre els 14 i 25 anys a la reserva era força alta. Sam Long (1912), xoixon de Nevada, va predicar el culte al peyote entre els xoixons, mentre el xaman John Trehero (1883-1985) va reintroduir la sundance el 1941 entre els crow i altres tribus. Des del 1971 els explotacions minaires a Windriver provoquen contamiccació ambiental, de manera que amb ecologistes blancs formaren el mateix any la Great Basin MX Alliance per evitar el llençament de míssils MX als deserts de Nevada i Utah.