Supertramp

De Viquipèdia

Supertramp
Supertramp en un concert a Munic el 1980
Informació bàsica
Lloc d'origen	Regne Unit
Gènere	Rock, Rock progressiu, Arena rock
Anys en actiu	1969-1988; 1997–present
Discogràfica	A&M (1970-1988) Silver Cab (1997-present)
Web oficial	www.supertramp.com
Membres de la banda
Rick Davies John Helliwell Bob Siebenberg Mark Hart
Historial de membres
Kevin Currie Frank Farrell Roger Hodgson Cliff Hugo Robert Millar Jesse Siebenberg Dougie Thomson Richard Palmer Lee Thornburg Carl Verheyen Tom Walsh Dave Winthrop

Supertramp és un grup anglès de pop i rock progressiu que va gaudir de gran popularitat durant la dècada dels anys 1970.

En la seva primera època van crear ambiciosos àlbums conceptuals, però són més coneguts per les seves posteriors cançons, de to beatle, com ara Dreamer, Goodbye Stranger, Give a Little Bit i The Logical Song. Malgrat l'èxit comercial, el grup mai no va arribar al estrellat; es deia, en el cim de la seva popularitat, que Supertramp era el grup musical del món amb més vendes els membres de les quals podien passejar pel carrer sense ser reconeguts.

[edita] Història

El 1969, Rick Davies forma un grup de rock britànic gràcies al suport econòmic de l'excèntric milionari holandès Stanley August Miesegaes, conegut en el seu entorn com Sam.

L'agost de 1969, Rick Davies posa un anunci en la revista britànica Melody Maker, oferint una «autèntica oportunitat», a la qual van acudir Roger Hodgson, Richard Palmer i Robert Miler.

Forma un grup al que volia anomenar Daddy, Però Palmer els va convèncer per a canviar el nom pel de Supertramp, prenent-lo de la novel·la escrita el 1910 per W. H. Davies The Autobiography of a Supertramp (Autobiografia d'un súper-rodamón).

El primer àlbum, Supertramp, tot i que interessant musicalment, va tenir un resultat comercial discret. Desesperats per obtenir èxit, Davies i Hodgson van tractar de canviar el seu estil i es van preparar per al disc següent. Frank Farrell (baix elèctric), Kevin Currie (bateria) i Dave Winthrop (flauta i saxòfon) van substituir Miler i Palmer; Roger Hodgson va canviar a guitarra i el nou treball, Indelibly Stamped, va presentar cançons de to beatle, un enfocament més comercial i un disseny de portada més atrevit. Supertramp es va erigir a si mateixa com una banda de «culte».

Les vendes, però, no van millorar molt, el que els va suposar la pèrdua del suport econòmic de Sam i la ruptura de relacions amb ell. Hodgson i Davies van haver de començar novament des de zero. Una recerca exhaustiva de recanvis va portar a Dougie Thomson, Bob Siebenberg i John A. Helliwell; aquesta composició marcaria l'etapa més popular i definitòria del grup.

Crime of the Century, publicat el 1974, va ser el començament de l'èxit comercial i de crítica, arribant al número quatre a Anglaterra gràcies al single Dreamer. El seu cara B Bloody Well Right va arribar al top 40 dels Estats Units el maig de 1975. Siebenberg declararia després que va pensar que la banda havia arribat a el seu sostre en aquest tercer àlbum, però el veritable èxit comercial encara estava per arribar.

La banda va continuar el seu imparable ascens amb Crisis? What Crisis? (1975) i Even in the Quietest Moments (1977). Durant aquest període, la banda aniria canviant el seu estil progressiu dels primers discos a un so pop més orientat a les cançons.

Amb la publicació del disc Breakfast in America (1979), van arribar al número 3 en les llistes britàniques i al número 1 als Estats Units, a més de produir quatre singles històrics, The Logical Song, Take the Long Way Home, Goodbye Stranger i Breakfast in America .

Des de llavors, s'han venut més de 18 milions de còpies de l'àlbum en tot el món. La trajectòria d'èxits va tenir el seu colofó amb el treball Paris, un àlbum de dos LP en directe, en el qual la banda va donar testimoniatge de l'encert a millorar les versions d'estudi de les seves cançons.

Curiosament, en lloc de centrar-se en cançons del més recent i reeixit Breakfast in America, van incloure gairebé totes les de Crime of the Century, testament de la importància que aquest treball va suposar per a la carrera del grup. Les diferències estilístiques entre Davies i Hodgson a l'hora de cantar i escriure lletres els va proporcionar a aquests discs un contrapunt interessant, contrastant les cançons de Davies, sobre relacions trencades (Another Man's Woman, From Now On, Goodbye Stranger), amb la introspecció malenconiosa de Hodgson (Dreamer, School, Fool's Overture, The Logical Song). No obstant això, Hogdson va pensar que era moment de fer alguns canvis i, en no aconseguir convèncer la resta del grup, va decidir trencar l'equilibri i abandonar el grup després de la gira del seu següent àlbum, ...Famous Last Words... (1982) que contenia la cançó It's Raining Again i l'èxit My Kind of Lady.

Després de deixar el grup el 1983, Hogdson començaria immediatament una carrera en solitari, obtenint un cert èxit inicial amb la cançó Had A Dream (Sleeping With the Enemy) del seu primer disc In the Eye of the Storm, el 1984.

Diverses circumstàncies adverses van fer que, a poc a poc, la seva rellevància s'anés diluint en el temps. El que quedava de Supertramp va continuar el treball, i va llançar Brother Where You Bound el mateix any. Aquest disc va incloure un single d'èxit, Cannonball, i una llarga suite molt crítica contra el maccarthisme en la qual col·laborà David Gilmour, de Pink Floyd, assolint el lloc 21 en les llistes d'èxits nord-americans.

Free As a Bird (1987) va incloure més rock sincer de Davies, com ara I'm Beggin' You, una versió de discoteca de la qual va arribar al primer lloc en les llistes de ball americanes; un curiós assoliment per a una banda de «rock artístic».

Però algunes diferències van fer que Thompson abandonés. Els treballs posteriors als anys 1990 de Supertramp i Hodgson van ser menys freqüents i més discrets. No obstant això, després d'un llarg parèntesi de deu anys, el 1997 el productor Jack Douglas es va unir al projecte del grup per a ajudar-los a crear el seu àlbum de retorn Some Things Never Change.

Més recentment, van publicar Slow Motion el 2002. Ambdós treballs i un directe titulat It Was the Best of Times entre tots dos, han posat Supertramp en el nou segle, encara que sense assolir ni l'èxit ni la popularitat dels anys 70.