Guitarra elèctrica
De Viquipèdia
La guitarra elèctrica és un instrument de corda de metal que s'inventà per a superar el limitat volum de les guitarres acústiques. A diferència d'aquestes, el seu cos és sòlid, sense caixa de ressonància, i per a amplificar el so de les cordes disposa d'unes pastilles electromagnètiques que converteixen la vibració de les cordes metàl·liques en corrent elèctric, que posteriorment s'envia a un amplificador.
Aquest instrument s'empra molt en música moderna, especialment en el rock, on abunden bandes amb dues o tres guitarres elèctriques.
La guitarra elèctrica es toca com la guitarra clàssica però té tota una sèrie d'elements, a part del disseny, especialment pensats per produir efectes.
Taula de continguts |
[edita] Història
Les guitarres elèctriques van ser originalment dissenyades per Luthiers i fabricants de guitarres acústiques. Algunes de les primeres són les que fabricava Rickenbacker als anys 30, amb pastilles de tungstè, o les que poc després va comercialitzar Epiphone, amb pastilles de fabricació menys costosa.
La popularitat de la guitarra elèctrica va començar durant la Big Band Era, quan l'amplificació d'instruments es va fer necessària per a fer-se sentir per sobre dels alts volums de les seccions de metalls comunes a les orquestres de jazz dels anys 30 i 40.
La versió d'aquest instrument més coneguda avui en dia, la guitarra elèctrica de cos sòlid, va ser inventada d'una banda per la companyia Gibson en col·laboració amb el músic i inventor Les Paul (que va construir la seva primera guitarra elèctrica de cos sòlid el 1941) i d'altra banda per el fabricant d'amplificadors Leo Fender, que també inventà el baix elèctric.
Gibson, com tants d'altres constructors, ja havia experimentat amb l'ús de pastilles en guitarres acústiques, però va ser als anys 50 quan va introduir al mercat la Gibson Les Paul, l'instrument que esdevindria la seva marca. Les Paul ha dit que el mèrit de l'invent és seu. Tot i això, als anys 40 la companyia de Leo Fender havia presentat la Fender Broadcaster, que més tard es va rebatejar com a Fender Telecaster. Altres fonts parlen d'un tercer inventor, Paul Bigsby, que estava investigant en aquest mateix camp mentre ho feien Gibson i Fender.
El 1954 Fender va crear el model Stratocaster, en alguns models abreujada com Strat, que des de finals dels anys 60 ha esdevingut el model més estés en el mercat.
Avui en dia els dissenys de les guitarres de moltes companyies imiten els de la Gibson Les Paul i la Fender Stratocaster.
[edita] Tipus
La majoria de guitarres elèctriques tenen sis cordes, normalment afinades, d'agut a greu, Mi - Si - Sol - Re - La - Mi, igual que en les guitarres acústiques, tot i que existeixen afinacions alternatives com baixar un to la corda més greu. També hi ha models amb set cordes, que normalment inclouen un Si greu per sota del Mi greu, i que es van popularitzar gràcies a Steve Vai i bandes modernes de nu metal. Jimmy Page, un innovador del rock dur va fer famoses les guitarres Gibson amb dos màstils, conegudes com guitarres de doble màstil, el propòsit de les quals és l'obtenció de diferents tipus de so amb el mateix instrument, combinant un màstil amb sis cordes i l'altre amb dotze, o bé un màstil amb sis cordes i l'altre amb quatre -com un baix. També es fan altres combinacions, com tenir un màstil normal, i l'altre en slide. Llavors, la celleta que divideix la pala del diapasó és metàl·lica i s'aconsegueix sonar com si es tingués un tub slide al dit, però amb la comoditat de no tenir-lo. Steve Vai n'utilitza una.
Algunes guitarres elèctriques tenen una palanca de trèmolo, que està acoplada al pont i pot comprimir o elongar les cordes temporalment, produint un vibratto. Un innovador important en aquest camp va ser Floyd Rose, que va idear un dels primers trèmolos que permeten a la guitarra seguir afinada encara que s'en faci molt ús. El tipus de pont que permet l'acoblament d'una palanqueta de vibratto s'anomenen "ponts flotants". A grans trets, n'hi ha de dos tipus, distingits principalment pel preu: semi-flotant i flotant. El primer és propi de les guitarres de gamma baixa. Només es pot destensar les cordes estirant de la palanqueta cap al guitarrista. Això genera una desafinació cap a greu. L'altre tipus és més adient en instruments de qualitat mitja-alta: és possible moure la palanqueta cap al músic i cap a l'exterior, de manera que la desafinació es pot alternar cap a greu i cap a més agut. També és molt conegut el pont Floyd-Rose, que pertanyeria al segon grup dels esmentats. Permet estirar i destensar les cordes tant com permeti el material. Així com els ponts flotants de les Stratocaster tenen un límit determinat per unes molles, els Floyd-Rose no.
No obstant això, la majoria de guitarres per sota dels 3.000€ es desafinen contra la voluntat de l'artista després de fer un vibratto fort. Per solucionar aquest inconvenient van sortir els ponts de microafinació i els bloquejadors a la celleta.
Una guitarra MIDI és una guitarra elèctrica provista d'una pastilla especial que transforma el so de les cordes en missatges MIDI per a controlar sintetitzadors o altres instruments MIDI. També és útil en la transcripció automatitzada de partitures amb un ordinador i el programari adequat.
[edita] So i efectes
Donat que el que se sent quan algú toca una guitarra elèctrica no és el so de les cordes vibrant a l'aire, com sí que ocorre amb els instruments acústics, el so de la guitarra elèctrica depén en gran mesura del camí que recorre el senyal elèctric.
A finals dels anys 60 va esdevenir una pràctica habitual aprofitar aquesta dependència per a alterar el so de l'instrument. La innovació més dramàtica va ser incrementar el guany del preamplificador per a saturar l'entrada de l'amplificador de l'altaveu, distorsionant el so d'una manera musical. Cal dir que la primera distorsió la va inventar Jeff Beck provocant un tall a la membrana de l'amplificador amb una fulla d'afeitar, a la dècada dels '60.
A partir d'aquesta innovació la paleta tonal de la guitarra elèctrica va ser ampliada introduint pedals d'efectes en el recorregut del senyal. Tradicionalment construïts en una petita caixa metàl·lica amb un interruptor que pot ser accionat amb el peu, aquests elements han esdevingut part de l'instrument per a molts guitarristes. D'entre tots els efectes, els més típics de modelació de senyal són: vibrato, fuzz, wah-wah, flanger, phasing, chorus i tremolo. Quant a efectes d'ambientació en trobem de sala, d'habitació, aire, eco únic, eco doble, eco triple -referent al nombre de repeticions d'un so-. Sovint s'utilitzen compressors, ja que tracten el so rebut per tal de poder augmentar més el volum.
L'ordre a seguir per col·locar els pedals és, preferiblement, el següent: compressor/wah-wah, simulació d'amplificador (distorsió), efectes de modelació, ambient/eco.
Entre els innovadors d'aquest aspecte de la guitarra elèctrica hi trobem noms com Jimi Hendrix, Steve Vai, Matt Bellamy, Edward Van Halen, David Gilmour, Thurston Moore i Daniel Ash, i tècnics com Roger Mayer o Eddie Kramer.
[edita] Enllaços externs
