Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar
De Viquipèdia
Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar (Sant Sebastià, Guipúscoa, 1868 - Santiago de Xile 1944) fou un polític i escriptor espanyol. Començà com a periodista i crític d'art a Madrid fins que el 1898 ingressà al Partit Republicà Radical i marxà a València, on ja s'havia fet amic de Vicente Blasco Ibáñez el 1893. Participà en la redacció del diari El Pueblo, on es va fer famós per la seva demagògia. El 1903, però, quan Blasco Ibáñez va fundar el PURA va trencar amb ell i fundà un altre diari, El Radical. Va oposar la seves tesis polítiques (sorianisme) a les del blasquisme i fou diputat a les Corts Espanyols per València del 1901 a 1909 i per Madrid el 1911, on s'hi instal·là definitivament i creà el diari España Nueva.
El 1923 va pronunciar unes conferències sobre les responsabilitats del desastre d'Annual i de la guerra del Marroc per les quals fou deportat a les illes Chafarinas i a Fuerteventura. El 1924 aconseguí fugir a París amb Miguel de Unamuno, i allí va participar en totes les activitats dels exiliats contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Quan es proclamà la Segona República Espanyola tornà a Espanya i a les eleccions de 1931 fou escollit diputat republicà federal independent per Màlaga. Fou nomenat ambaixador a Xile fins que acabà la guerra civil espanyola el 1939, però ja no tornà.
[edita] Obres
- La vida donostiarra (1893)
- Moros y cristianos (1894),
- El triunfo de don Carlos (1901)
- La entrada de Nozaleda (1904)
- Darío Regoyos (1921)
- España bajo el sable (1925),
- San Lenín (viaje a Rusia) (1927)
- La revolución en España (1931)
