Reixes del diable
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Clathrus ruber
|
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Clathrus ruber P. Micheli (1729) |
||||||||||||||||
|
Reixes del diable |
|||
|
|
|
|
|
|
|
Imatge:Marrone sporata icona.png Color marró |
|
|
 |
Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires. | ||
|
|
|||
Les reixes del diable o Clathrus ruber, són un bolet. Del llatí Clathrus, reixa, en aquest cas el llatí té com origen la paraula grega klêithron que vol dir reixa o enreixat; ruber, també del llatí significa vermell. El fongs de la classe Gasteromycetes constitueixen un grup força heterogeni que es caracteritza per la posesió d’una espècie de himeni endogen que anomenen gleba, tot ell envoltat d’una estructura coneguda com a peridi, un tipus membrana externa; el peridi pot trobar-se diferenciat en dos o més capes, en cas d’ésser dos la més externa es diu exoperidi i la més interna endoperidi. La gleba es forma dins del cos fructífer, que anomenarem basidiocarp, i fins que ja son madures o pràcticament madures les espores aquestes no es troben en contacte amb el medi extern. També pertanyen a aquest grup espècies molt conegudes com l‘ou del diable o el pet de llop.
Taula de continguts |
[edita] Noms vernàculs
Català: gita de bruixa, reixa del diable, cranc o cresta de gallina, encara que a les Illes balears també s’el coneix amb els noms populars de randes, tremelitges de terra. Castellà: Clatro rojo Basc: Kailo gorri Francès: Clathre rouge Alemany: Gitterling El nom popular fa referència al seu olor fastigós, olor que segurament va associar la creença popular amb el vòmit de bruixa. L’altre nom, el de cranc, sorgeix simplement de associar la seva forma al la d’un cranc igualment passa amb el nom reixa del diable.
[edita] Hàbitat
Acostuma a trobar-se en boscos de coníferes però també alzinars i estepars, té un certa tendència a créixer a prop d’arrels en descomposició, també el podem torbar en parcs i jardins sota els arbustos en sols calcaris o sorrencs lleugerament àcids. Es freqüent a la zona Mediterrània i, preferentment a una altitud que va dels 100 als 1000m sobre el nivell del mar. S’el pot trobar en els mesos que van des de juny a novembre, encara que en alguns indrets com ara les Balears s’ha trobat fins i tot al desembre.
[edita] Morfologia
Inicialment creix semisoterrat, el seu campófor es primerament subglobulós d’uns 3-5cm de diàmetre, amb un color blanc venós reticulat i sense lluïssor, sa seva consistència es força tova, a la seva base pot observar-se un allargat cordó rizomorf del mateix color que la resta de l’ou. Mentre roman humit l’ou té una aparença llisa però, un cop es desseca esdevé estripat. Un cop comença el desenvolupament del campófor aquest fa pressió sobre el peridi que l’envolta i acaba per clivellar-lo,en unes poques hores, es pot observar un receptacle, de consistència esponjosa esfèric o ovoïdal que assoleix un diàmetre d’uns 6-8cm i fins uns 10cm d’alçada, formant una reixa amb branques gruixudes de color vermell o roig corall, aquests receptacle es buit i per tant força fràgil. Es important dir que el basidiocarp madur no té pas peu. A la part interna d’aquest enreixat podem veure la gleba de consistència mucilaginosa que pren un tonalitat verd fosca o bruna i que desprèn una olor fètida i repel·lent que, no obstant, atrau a les mosques i d’altres dípters que s’empastifen i disseminaran així les espores. Les espores tenen una forma el·líptica o més aviat gutulades, hialines i d’un tamany d’uns 4-5μm de longitud uns 1’5-2μm de gruix i de superfície totalment llisa ja que, per enganxar-se a les mosques fan servir la gleba que es enganxosa.
[edita] Confusions
Aquest gènere engloba d’altres espècies com ara Clathrus parvulus però que es només present al continent Africà, no hi han més representants del gènere a Europa.
Si més no, pot confondre amb: Anthurus archeri: aquesta espècie es molt semblant a la seva fase inicial pel seu color i olor, però un cop es oberta es clarament diferent degut a que adopta una morfologia tipus “estrella de mar”. Sa consistència de la carn es cavernosa i el color de la gleba es una mica més fosc que en el cas de la reixa del diable. Encara que aquesta espècie no es pas originaria del continent europeu si que es pot trobar ja que, va ser portada desde Nova Zelanda l’any 1914. A Espanya se l’ha trobat al País Basc en boscos de faig i roures però també en boscos de pins (Pinus insignis), aquesta espècie s’estima més sols lleugerament àcids, en llocs humits i amb abundants restes vegetals, el que explica que se l’hagi pogut trobar en aquests indrets. Igualment que l’espècie que ens ocupa no es pas comestible. Anthurus: del llatí pètal. Archeri: en honor al micòleg irlandès W.Archeri. En el seu estat d’ou també podria confondre’s amb l’ou del diable (Phallus impudicus L.) Aquest ou és blanc i està fixat al terra mitjançant un cordó rizomorf blanc i gruixut. Quan madura surt el bolet en forma de fal·lus que té un peu blanc esponjós a la punta del qual i trobem la gleba, de color bru i gelatinosa que també desprèn una olor a carn en descomposició. Surt a les parts més humides dels boscos amb sòls nitrificats. Aquesta espècie creix des de la primavera fins la tardor. Els ous són comestibles fins i tot crus, després de treure’ls la capa gelatinosa.
