Psychotria ipecacuanha

De Viquipèdia

Ipecacuanha
Classificació científica
Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Rubiales Família: Rubiaceae Gènere: 'Cephaelis' Espècie: ''C. ipecacuanha''
Nom binomial
Cephaelis ipecacuanha
Sinònims
Callicocca ipecacuanha Brot. Carapichea ipecacuanha (Brot.) L.Andersson Cephaelis acuminata H.Karst Cephaelis ipecacuanha (Brot.) A.Rich. Evea ipecacuanha (Brot.) W.Wight Ipecacuanha fusca Raf. Ipecacuanha officinalis Arruda Ipecacuanha preta Arruda Uragoga acuminata (H.Karst) Farw. Uragoga granatensis Baill. Uragoga ipecacuanha (Brot.) Baill. [1]

El terme ipecacuanha deriva de pecaogoene de la llengua india tupi que vol dir planta vomitiva. La planta s’utilitzava abans del descobriment d'Amèrica amb acció antidisentèrica, expectorant i antihemorroïdal. També rep el nom de ipeca, ipecacuana o anellada menor.

Taula de continguts 1 Ecologia 2 Descripció 3 Farmacologia 4 Observacions 5 Bibliografia

[edita] Ecologia

Cephaelis ipecacuanha pertany a la família de les rubiàcies, és típica de la selva tropical de Brasil i Bolívia, actualment es cultiva en la zona oriental de l’Índia degut als principis actius de les arrels quan la planta floreix.

[edita] Descripció

La ipecacuana és una planta herbàcia petita, d'uns 40 cm d'alçada, amb una arrel perenne i axonomorfa de 10 cm de llarg, que descendeix obliquament fins al sòl, pot tenir nusos, ser simple o dividida en poques branques, de color marró-groguenc quan és fresca i molt més fosca quan és dessecada. La tija ,grisa per la base i verda per la part superior, mesura 60-80 cm d'alçada. Les fulles són escasses, no s'observen mes de 6, tenen forma oblongas-ovalades, el•líptiques, agudes i velloses d'uns 8-10 cm de llarg i 4 d'amplada; les superiors són oposades i les de la base alternes. La planta presenta pecíols curts que s'orienten cap al sòl. Les flors estan agrupades en pseudocapitols hemisfèrics d’1 a 2 cm de diàmetre, són petites, amb la corol•la blanca i tenen forma d’ embut. El fruït pot ser baïa, drupa, esquizocarp o càpsula de forma ovalada de la mida d'una mongeta, de color púrpura al principi i violat fosc posteriorment; conté dues cel•les a l'interior i diverses llavors.

[edita] Farmacologia

L'arrel d'ipecacuana és la droga vegetal que es recol•lecta quan la planta floreix i és on trobem els alcaloides en una proporció de 2-3% com a principis actius.

• Emetina: 60-70%
• Cefelina: 6-50%
• Psicotrina: 2%

També trobem substàncies químicament similars com l'emetamina, ipecamina, emetoidina que per processos de metilació, deshidrogenació o reducció són precursors dels alcaloides principals.

A més, conté àcid ipecacuànic amb estructura glucídica, ipacacuanina que és un glucòsid cristal•litzable, ipecòsid, vitamina C, àcid màlic i cítric, resines, saponines, colina, àcids orgànics, magnesi, silici i un 40% de midó.

La ipecacuana és emprada com a fluidificador de les secrecions (expectorant), sudorífic i, amb menor freqüència, com vomitiu (emètic); aquests efectes depenen essencialment de la dosis utilitzada.

• Expectorant: a dosis baixes estimula la secreció bronquial degut a un lleu efecte irritant sobre les mucoses. Aquest efecte ve acompanyat per la hipersecreció mucosa, tant bronquial, com salivar, intestinal o sudoral.
• Emètic: els alcaloides responsables de la seva activitat vomitiva són essencialment emetina i cefelina; aquest efecte sembla tenir el seu origen en el centre del vòmit cerebral, predecit de nàusees, per aquesta raó no s'usa la ipecacuana en cassos d’urgència vital.
• Acció antiamebiana i antibiòtica: la emetina és un potent amebicida i bacteriostàtic
• Acció antihelmíntica: degut a la conjunció de l'activitat vomitiva i antibiotic-parasiticida la ipecacuana s'ha utilitzat en el tractament de parasits intestinals com anquilostomes, tricocèfals i, inclòs, echinococcus.

Aquesta planta pot ocasionar un cert grau de toxicitat produint dolors còlics intestinals, diarrea sanguinolenta i pot arribar a produir coma i mort per col•lapse cardiorespiratori. L'emetina també pot ser tòxica per l'home induint arítmies, hipotensió arterial i debilitat muscular. L'eliminació urinària de la molècula és lenta (60 dies).

Preparacions d'arrel d'ipecacuana:

• Pols: com expectorant són 10-100 mg per dosis i tres vegades al dia, per aconseguir una acció emètica 0.5-1 g cada 15 minuts sense sobrepassar els 2 g.
• Extracte fluid: 1-5 gotes com expectorant, com a emètic de 50-100 gotes.
• Extracte tou hidroalcohòlic: 3-20 mg com expectorant, 200-700 mg com a emètic.
• Tintura: 0.2-1 g com expectorant, 5-15 g emètic.
• Xarop expectorant: 2 g d'extracte fluid d'ipecacuana, 10 g d'extracte fluid de sen, 3 g d'extracte fluid de farigola, 13 g d'extracte fluid d'amapola, 1 g d'extracte fluid de taronger amarg i 260 g de xarop simple. Es pren a cullerades.

[edita] Observacions

Respecte el cultiu d’ ipecacuana es pot multiplicar per dues vies: Per llavors o pels òrgans vegetatius.

• Les llavors es recol•lecten de la vegetació silvestre, prèviament seran rentades i assecades per ser sembrades durant la tardor en vivers. No es convenient guardar molt temps aquetes llavors perquè perden poder germinatiu. El temps entre sembra-germinació-floració és d’uns 3-4 mesos.
• Els òrgans vegetatius emprats són talls de les arrels o rizomes. Es col•loquen en planters ben protegits a l’ombra i on al terra a estat remogut fins una profunditat de 20 cm aproximadament. Es deixen aquets talls als planters i es reguen totes les vegades necessàries fins que comencin a desenvolupar-se les fulles i les arrels al cap de 3 a 6 mesos.

Els assajos es realitzen sobretot per CCF d’un extracte clorofòrmic obtingut en un medi amoniacal. El cromatograma s’examina a la llum ultraviolada desprès de la seva polvorització amb una dissolució clorofòrmica de iode i escalfant a 60 ºC: l’apreciació de la intensitat de la banda de florescència blau clar degut a cefelina permet distingir les dues especies de cephaelis.

La valoració és clàssica: extracció dels alcaloides (èter etílic) posterior a la alcalinització (hidròxid d’amoni), evaporació del dissolvent, redissolució del residu en excés d’àcid clorhídric titulat i valoració del excés amb una dissolució de hidròxid sòdic titulat. La droga deu contenir com a mínim 2% d’alcaloides expressats en emetina.

[edita] Bibliografia

• FONT i QUER, P. : Diccionario de Botánica, ediciones Península, 2000 ( 1a edició: ed. Labor, 1953)
• de BOLÒS, O., VIGO, J., MASALLES, R.M., NINOT, J.M.: Flora Manual dels Països Catalans, 1a reimpressió. Ed. Pòrtic-Natura, 2000
• WEBERLING, F.: Morphology of Plants and Inflorescences. Cambridge University Press, 1989 (traducció de l'alemany del 1981)
• Diversos autors: Flora Ibérica: plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares. Real Jardín Botánico, C.S.I.C., 1993
• CRÉTÉ, P.: Précis de Botanique, Tome II: Systématique des Angiospermes. 10 edició. Masson et Cie. éditeurs, 1965.
• "Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales". Dr. Berdonces. Ediciones Tikkal
• "El Dioscórides Renovado". Pío Font Quer. Editorial Labor
• "Hierbas Medicinales y Recetas Caseras". Jill Nice. Editorial Paidós
• "Plantas que Curan". Jean de Sillé. Ediciones Cedel
• "Plantas medicinales". Editorial Susaeta. Autor: Jan Volák (1997)
• "Guía de las plantas medicinales". Editorial Omega. Autor: Paul Schauenberg y Ferdinand Paris (1980)
• "Manuel de identificación de plantas perennes". Editorial Blume. Autor: Royal Horicultural Society (1998)
• "Nuestras amigas las plantas". Editions Ferni-Genève. Autor: Daniele Manta y Diego Semolli (1977)
• "Guía familiar de remedios caseros naturales". Editorial Susaeta. Autor: Karen Sullivan y C. Norman. (1996)
• "Fitoterapia: Vademécum de prescripción de plantas medicinales". Editorial Cita. Autor: Asociación Española de Médicos Naturistas y Colegio Oficial de Farmacéuticos de Vizcaya (1999)
• "Plantas medicinales". Editorial Labor. Autor: P. Font Quer (1961)