Pau Font de Rubinat
De Viquipèdia
Pau Font de Rubinat fou un polític i bibliòfil català nascut a Reus el 5 d'octubre de 1860 en el si d'una família burgesa. Era el primogènit de Felip Font i Concepció de Rubinat. Fou batejat a la Prioral de Sant Pere el dia 20 per l'ardiaca del capítol de Tarragona, Manuel Llopis. Li imposaren els noms de Pau, Albert i Bonaventura. Actuaren com a padrins Francesc Antoni de Miró i de Burgès i Maria Anna de Rubinat i de Baldrich, veïns de Reus, en representació dels marquesos de Vallgornera, Albert de Baldrich i de Veciana i Maria de la Concepció Ortiz de Sandoval. El registre del baptisme, inexistent encara el civil, va ser fet en català. En una anotació feta amb motiu del naixement del seu germà Francesc el 1885, Pau Font anomenava els seus avis: els paterns eren Pau Font i Boronat, definit com a propietari, i Maria Teresa Trullàs i Cardona, ambdós fills i veïns de Reus, ja difunts; els materns eren Francesc de Rubinat i Capdevila, propietari del Pla de Cabra, i Dolors de Baldrich i Veciana, del Rourell, ambdós, veïns de Valls i ja difunts. De caràcter enèrgic, fou polifacètic en les seves activitats polítiques, culturals i artístiques. Fou conegut a la ciutat com Don Pau.
Cursà la carrera de dret i es llicencià a la Universitat de Barcelona en 1884. Professà sempre les idees catalanistes, i fou un dels fundadors i primer president de l'Associació Catalanista de Reus. Fundà i dirigí la revista La Veu del Camp (1885-1888) i també el diari Lo Somatent (1886-1903).
Es va casar el 7 de novembre de 1888 amb Maria Concepció Lamarca i de Mier, i esdevingué cunyat de Francesc Macià i Llussà, en ser les dones germanes. Resulta simptomàtic del ja arrelat catalanisme de Pau Font que mentre la participació de casament, feta a nom dels pares, era redactada en castellà, l'oferiment de la casa pel nou matrimoni era en català. Les famílies eren amigues d'antic. La núvia, que al moment de casar-se tenia 24 anys, era lleidatana, rebé una acurada educació, dominava el francès i coneixia la literatura. El seu pare, Agapito Lamarca, tenia fama d'estrafolari. D'ell s'expliquen anècdotes pintoresques que retraten un tremp ocurrent i poc atent a les convencions socials de l'època i en diverses fotografies va disfressat, cosa que li produïa un plaer especial. Ella aportà diverses propietats rurals al matrimoni. Maria Concepció Lamarca tenia vel·leïtats literàries i va publicar alguna prosa poètica en castellà al diari lleidatà "El País", molt dins del to becquerià de moda aleshores. Les cartes demostraven habilitat i gràcia narrativa. També era hàbil amb el llapis a la mà, com demostren els dibuixos i les cartes enviades al seu promès.
La dona de Don Pau va morir a Reus el 12 d'octubre de 1905. La van sobreviure cinc filles i un fill: Maria de la Concepció, Josefina (que es casà amb Fèlix Gasull), Maria Teresa, Felip (que morí solter a Hamburg el març de 1937, als 36 anys), Maria dels Dolors (que es casà amb Cristian Cortès) i Maria de l'Assumpció (que es casà amb Joaquim Blasco). En morir foren nombroses les personalitats que comunicaren el seu condol, hi van assistir al sepeli membres de la petita noblesa catalana com els barons d'Albi, Ferran de Miró i d'Ortaffà, Ferran de Segarra, Ferran de Querol i de Bofarull, Antoni de Brocà i Fidel de Moragas; intel·lectuals catalanistes com Narcís Oller, Ramon Miquel i Planas, Antoni Rubió i Lluch, Eduard Toda, Josep Martí i Folguera, Ernest Moliné i Brasés, Antoni M. Alcover, Alexandre de Riquer i Carme Karr; bibliòfils o exlibristes com l'impressor Joan Oliva, el llibreter Àlvar Verdaguer o el dibuixant Josep Triadó, i diversos especialistes estrangers; i polítics com Manuel Duran i Bas o Albert Rusinyol; diputats, el senador i ex-ministre Manuel Allende Salazar o Anselm Guasch que demostren el prestigi i les relacions assolides pel matrimoni, constatables per la diversitat d'ideologies representades.
Es va moure dins el camp de la política catalana i com a membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa el 1892 signades per Lluís Domènech i Montaner, Josep Soler i Palet, i Enric Prat de la Riba, assistint també a l'assembla a mes de Pau Font de Rubinat, Joaquim Vayreda, Josep Torras i Bages, Narcís Verdaguer i Callís, Narcís Oller, Àngel Guimerà, Carles Bosch de la Trinxeria, Ferran Alsina, Eusebi Güell, Lluís Pellicer, Joan Llimona, Josep Pin i Soler, Pere Aldavert, Bori i Fontestà, Josep Puig i Cadafalch, i d'altres.
El 1895 era president de l'Associació Agrícola de Reus i va ocupar l'alcaldia de Reus pel període de 1898 a 1901. El 1908 fou nomenat senador del regne. Fou també conseller d'Agricultura, Indústria i Comerç de la província.
En quedar vidu, Pau Font tingué un accidentat festeig amb una filla del seu amic l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner que quedà trencat el març de 1907.
Col·leccionà tots els tresors i rareses bibliogràfiques que pogué adquirir durant més de quaranta anys, formant la seva important i prestigiosa biblioteca, d'uns 45.000 volums, una de les tres biblioteques privades més importants de Catalunya. Per aquesta afecció i reconeguda solvència pericial, és de relleu el seu prestigi dins el ram bibliòfil i heràldic; fou nomenat president de la Societat de Bibliòfils Catalans des de 1904. L’ajuntament de la ciutat comtal li encarregà la reconstrucció de la iconografia catalana des de l'edat mitjana. Fou membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Historia. L’Associació Artística Arqueològica de Barcelona el nomenà soci i corresponsal per a Reus el 1891. El 1921 fou nomenat membre de l'Acadèmia de la Història i de la comissió provincial de Monuments. El 1931 fou nomenat component del Patronat del Monestir de Santes Creus i el mateix any, jurat del govern de la Generalitat. És notable el seu pas pel Centre de Lectura, on ocupà la presidència en diverses tongades, com el 1924.
El 24 d'abril de 1932, Pau Font en un discurs al parlament fet amb motiu de la celebració de la "Diada de la llengua i festa de la unitat de les terres de llengua catalana" a Reus, quan féu vibrar el públic amb el paràgraf final del seu parlament, alhora combatiu i sentimental: "segurament d'entre tots els que som aquí, sóc el únic que té el document que em fa fill de Reus i fill de Catalunya, el dia de la meva naixença, escrit en llengua catalana. Jo espero, ara que la meva vida s'acosta a la fi, que l'estatut de la llibertat de Catalunya farà que el document que certifiqui la meva mort sigui també escrit en català" (Pere Anguera en el llibre "L'ombra de l'estel blanc")
Va morir a Reus el 1948.
